Continuo amb el manifest: ... internet
és pura inspiració: de coses profundes, belles, torbadores,
ridícules, trivials, vernaculars i íntimes. Tenim càmeres
assequibles que capten la claredat més tènue i la foscor més
opaca. Gaudim d'un potencial tecnològic que implementa una estètica
desbordant. Que canvia el nostre concepte de creació. I impulsa
obres com jocs, que reciclen el caduc, que revaloren el banal. Obres
d'ahir però amb afany de futur. Obres a les quals volem atorgar nova
vida. Perquè les coses seran diferents d'ara endavant.
Contemplo les 26 -o eren 28- fotografies amb lleugeres diferències d'un primer pla i li dic a la noia que dubta de la veracitat del text explicatiu que jo tampoc no ho tinc clar, però que els textos no importen; m'entretinc mirant les gallines -asseguraria que també hi ha algun gall- que picotegen en el galliner de vidre alienes a les imatges enganxades en les parets transparents; aprenc que les fotos robades de noies en roba interior en llocs públics en japoneses s'anomenen tosatsu; m'imagino un observador pacient a l'espera de l'aparició d'insectes als vidres de les càmeres del temps de TV3; em costa entendre que algú compri fotos antigues a eBay i que després les reprodueixi amb un ninot de Lego perquè no es pugui tornar a fer servir... Pujo i baixo escales, em barrejo amb la gent, cares identificades dels mitjans i moltes més cares desconegudes.
Fotos en sèrie i serials, repeticions inabastables. Imatges grotesques d'harmonies inexistents. Microcosmos i macrocosmos. Onanismes de qui no surt de casa, però vol compartir els seus plaers. Originalitats -un petit detall salvador- patètiques. Bellesa -què és el bell?- inexistent en una quotidianitat antiestàtica que aclapara. Desequilibris flagrants. Profunditat del superficial, superficialitat en la reiteració. Possibilitats il·limitades d'un món infinit que es repeteix a si mateix. Futurs incerts perquè només compta el present i el passat és una excusa. Tercer, quart, cinquè romanticisme... que el realisme desvirtua o sublima?
Em sento còmode perquè aquest també és el meu món. Faig fotos de les fotos, que durant tres o quatre dies pujaré a l'altre bloc. Reivindicaré en silenci que jo també podria formar part de l'exposició... I m'inquietarà pensar que potser sí que les coses seran -ja ho són?- diferents d'ara endavant en aquest joc que vivim cada dia.
