represa en color i blanc i negre

El canvi d'any em va agafar llegint L'herència, de Pla. La novel·la (?), segurament la més desgavellada de les tres (?) que va escriure (El carrer estret m'enamora i Nocturn de primavera no em diu gaire res), que pretén, segons diu, fer “sociologia” sobre els botiguers, en aquest cas: descriure una petita ciutat de mercat en un moment de calma. Quina és la petita ciutat? Torroella, la Bisbal? No té cap importància, ni tampoc, si gosem contradir (o no) Pla, els botiguers, que apareixen en tantes altres pàgines. I doncs? Doncs sociologia de camp i psicologia, acció insignificant, i les descripcions de petites vides, d'ambients i de personatges: quina fred vaig passar quan el protagonista va arribar al poble des de Barcelona per fer-se càrrec de l'herència! Vaig haver d'augmentar la intensitat de la calefacció. I que mediocre el protagonista... i que pràctic! I com que en les novel·les se suposa que és convenient que hi hagi una història d'amor del tipus que sigui, vet aquí que quan ja falten poques pàgines per acabar-la passa això, que, evidentment, no té cap importància, o la té tota, mai se sap:

En això arribarem a la porta de casa. Era una escala per pujar-hi dues persones alhora. Emprenguérem els esglaons, primer la senyora Amàlia i el doctor Torrent. La senyoreta Aurora i jo pujàrem darrera. Vaig mirar de pujar l'escala amb calma. El doctor i la modista s'anticiparen.

En pujar el tercer esglaó,la vaig agafar pel braç i li vaig preguntar:

- Vostè és la senyoreta, perdoni, del taller?

- La mateixa. Què se li ofereix? Deixi estar el braç... I vostè qui és?

Li vaig dir el meu nom.

- Així, ¿vostè és el jove que ha heretat tants masos? Quina sort que ha tingut! És extraordinari...

- Sí, jo he heretat. Però això no compta. El que li volia dir és una altra cosa, si no l'amoïno massa. Li volia dir que vostè em fa molta gràcia, que m'agrada físicament, que em voldria casar amb vostè...

- Però vostè és un dement... ¿No ha begut una copa de massa? ¿No ha perdut els trucs, que diem a Fontclara? Vostè és riquíssim. Jo no tinc res. ¿Com vol que ens casem? No em faci riure...

- I per què? El que diu és la pura incoherència. Una cosa no té res a veure amb l'altra ¿Per què és tan convencional?

- Què vol dir convencional?

- Vol dir que vostè té molts prejudicis, que no fa res més que seguir-los.

- I vostè no en té? Tothom segueix els seus prejudicis.

Havíem pujat tres esglaons més. La vaig tornar a agafar pel braç. La mà em tremolava una mica.

- Deixi estar el braç... -digué Aurora, ràpida. I amb el ram de violetes que portava em donà un petit cop a la cara.

- Quina olor fan aquestes violetes! Quina delícia!... Com sigui, espero la seva resposta. Li he fet una declaració d'amor. No sé pas si havia d'ésser així. No hi tinc cap pràctica. No sé què dir-li més.

També em va agafar el canvi d'any reflexionant (una miqueta) sobre un propòsit boirós que hauria de ser ferm: deixar de fumar. I vet aquí que a l'estanc em van vendre un paquet amb aquesta imatge suggeridora que, esclar, em va transportar a temps passats i em vaig distreure, ni que fos momentàniament, del propòsit de deixar el fum:

I mentrestant, el dia de Reis, em va nàixer un nebot-nét.

I entre una cosa i l'altra (i els entreactes), ja som al segon mes. I el temps que vola. I com diu la novel·la en acabar: I així anàrem fent, sense pena ni glòria, però com els altres.

novembre

Si pogués oblidar que feliç que vaig ser,

recordar ara la tristor
seria un disgust suportable.
Però el record de la Floració

fa el novembre més difícil encara,
fins que jo, que era gairebé audaç,
em perdo pel camí com un Infant
i em moro de fred.

Emily Dickinson: Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. A cura de Marcel Riera. Ed. Proa, 2017.

Ara que llegeixo tan poc, i faig tan poc, he rellegit el poema un altre cop, un dia més, com ho he fet unes quantes vegades durant les darreres setmanes, i encara, en un exercici sentimental i de retrobament que no em porta enlloc, o potser sí, he vist, volgudament, inevitablement?, imatges boiroses... Sí, fa fred, però avui el sol ha estat esplèndid, malgrat el record dels meus morts del novembre que al matí, després de les pluges passades i del fred sobtat, m'ha semblat que em somreien.

insubstancial

És curiós, és instructiu, és divertit, fins i tot pot ser engrescador llegir els filòsofs, vull dir els qui han estat catalogats com a tals i s'esmenten a les classes de filosofia dels diversos ensenyaments; però sovint trobo (bé, ara tothom sap que llegeixo poc) una filosofia menys obsoleta, menys arqueològica, ens els anomenats escriptors de ficció: els novel·listes, els poetes, els dramaturgs (aquests no tant)... Potser he manifestat aquesta opinió de forma precipitada, però un grau més intens de reflexió em convertiria en un filòsof, cosa que, francament (odio els qui diuen francament o crosses semblants cada dos per tres), és una idea absolutament allunyada dels meus desitjos, i de les meues capacitats.

bona nit

Aquesta dèria teua, mare, de fer sempre les coses al teu aire. Com volies que recordes que vas marxar el dia 15, si a casa tothom se n'anava al novembre? D'acord, sempre havies preferit la primavera de les teues flors a la calor de l'estiu, el fred de l'hivern o la tristor de de la tardor. Ho sé, ho sé. Però tu mateixa em parles d'estacions i no de dies, de moments i no d'hores. No em retraguis una data precisa, si saps que cada dia estem junts i de tant en tant encara et recito aquell poema que t'agradava quan estaves tan cansada:

I guanyo la riba de la nit,
el repòs del sorral que sabia la barca.
S'encenen focs de benvinguda
a la muntanya. Més enlaire,
una a una, les estrelles,
els ulls que amorten avui l'antiga por.
I m'encamino en solitud cap a la font llunyana,
a les prades altes de la serenor del somni,
i s'obrirà lentament, per acollir-me,
el clos indret on jo seré per sempre
amb la meva pau.

Molt bé, d'acord, tens massa sentit aquest poema que ara ja no cal, i tampoc no tens prou clar que Espriu fos el teu preferit, ho entenc, tens raó, no era gaire primaveral. Ja buscaré altres poemes. Bona nit, mare. Descansa. Ens veurem d'aquí una estona.

penediment (fosa en negre)

Ocupo el tercer lloc a la fila de la caixa del supermercat, darrere encara no hi ha ningú; davant meu hi ha una dona, potser en la trentena; el primer és un home que deu passar dels vuitanta i va deixant els productes que pensa comprar: set o vuit. La noia duu quatre iogurts i mitja papaia embolicada en plàstic.

L'home és parsimoniós i la dona s'impacienta i li proposa que la deixi passar, que té pressa i només porta dos productes. L'home tarda a reaccionar, imagino que no perquè sospesi la pressa de la noia, que segur que en té -fa tard a la feina, o a dinar, o a veure La Riera o a visitar un parent a l'hospital...-, sinó perquè l'edat l'ha fet lent. Jo, que tinc per costum mantenir-me neutral i silenciós en les cues dels supermercats, em desconec a mi mateix quan em sento dir: Potser tens pressa, però tens més temps que aquest senyor.

Fins que arriba el meu torn l'única veu que se sent és la del caixer. Entenc que no hauria d'haver parlat tan precipitadament. I si m'he equivocat, i si a la dona li queda menys temps que a l'home?

les hores (sense adjectius)

Una de les primeres notícies que vaig rebre a l'arribada al meu nord, per Nadal, va ser la de la desaparició de la Joana. La coneixia poquet, la Joana, però m'agradava, potser perquè era alegre, activa, cercadora, i amb prou feines explicava les seus dissorts. La Joana, en els darrers anys, sembla que havia trobat la felicitat robada al cel, allà on la terra apareix insignificant. Finalment va anar a bressolar-se a la mar, a la vora del Norfeu, on tot esclata i s'amanseix. No tinc cap dubte que, deixin on deixin les seus cendres, el seu esperit continua en el cel en què creia.

Ja no veuré tampoc -feia temps que no veia la Joana- la inconfusible figura solitària de Castellet, d'obra allargada, pel barri. En el seu cas, queden els llibres i, com que molts diran la seua i no voldria repetir-los ni contradir-los, em quedaré avui amb la seua tasca de lector i de transmissor de lectures, que a vegades eren les meues i altres vegades no.

Autor, lector: dos homes -ja ho hem dit -que juguen a ser millors en el món imaginari d'una novel·la. Lector, autor: dos homes enfront d'un llibre que significa per a tots dos una mateixa possible llibertat.

J. M. Catellet: L'hora del lector.

final sense pasdoble

La notícia de la mort de Manolo Escobar em fa pensar en els Manolos de la meua vida. No fa res en parlava d'un. En el cas de Manolo Escobar es tracta sobretot de la banda sonora dels anys 6o al poble, de les ràdios de migdiada, dels estius llarguíssims de sol esfereïdor i dels hiverns de freds encara més persistents i d'abrics de llana massa curts en sortir de les sessions dobles del cine dels diumenges, d'uniformitats a penes trencades per paraules clandestines, de temps grisos que els nens i els adolescents miràvem, com sempre, de pintar de tots els colors, de resignacions imposades i de rebel·lies puntuals, de projectes a llarg termini. Temps lents de la postguerra inacabable amb ràdios que marcaven el pas dels anys i que no eren nostres i ho eren, algunes més.

Fa uns anys vaig trobar una cançó de Manolo Escobar en un disc de la Marató. Cantava en un català que mai no devia parlar, però que devia escoltar en el seu exili d'emigrant fins que li va arribar la fama. Avui he tornat a mirar les fotografies que em van servir per il·lustrar la veu del cantant i he vist que són les meues imatges, les que en aquell moment tenia més properes. Quines devien ser les imatges de Manolo Escobar? Quin devia ser el seu rosebud? Una vegada vençuda la resistència final, no té cam importància. Els altres decideixen.

Ara, Josep Fortuny

Àngel de la dansa!
Dolça companyia!
No em deixis sol
ni de nit ni de dia!
No em deixis sol,
sense melodia!
...

Josep Fortuny: "L'Àngel de la Dansa"

-Be, Dharma ve de quan nosaltres teníem, no sé, 16, 17 o 18 anys, que és quan va començar el grup. Vam llegir un llibre que era de Jack Kerouac que ja està mort, fa temps que està mort, de la generació beat, buenu és igual, això ara m'ho estalvio...

D'una entrevista a Joan Fortuny


Aquest temps que passa i encara fa soroll, com ha de ser... Si trio un grup és la Dharma: la Dharma en directe del Zeleste, de Canet, del carrer Rosselló... La Dharma que posàvem a La Baldufa. La Dharma de tantes vegades sol, ells i jo. I avui se'n va Josep, el bateria, el poeta, el germà gran, el que va fer un dels parlaments més senzills i aplaudits al Concert per la Llibertat. La Dharma i en Josep ja són per sempre.

Deixo les meues paraules i continuo amb les de Josep Fortuny, les de les primeres pàgines del seu primer i darrer llibre, amb textos nous i textos antics, com aquest:

Vine, que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere,

als dies de la nostra infantesa,

quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt,

quan no tocàvem de peus a terra.

En les llargues tardes d'estiu,

quan jugàvem a ser esclaus i les tempestes ens

alliberaven,

quan érem màrtirs d'aquells de quedar-nos en

calçotets

i lligats a la barana...

i tu vigila que no et vegi la mare.

Quan l'avi volia que l'ajudéssim a regar l'hort

i ens volia ensenyar a plantar tomàquets.

Però a nosaltres no ens agradava gens

això dels tomàquets; nosaltres érem pirates!

Veus? Tot això ara queda massa lluny,

i llavors érem petits i no ens adonàvem,

que la gent gran no era feliç...

I que només ho semblava.

Vine que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere.

Abans érem el record que tenim ara.

Mira el pintallavis vermell de la mare

quan al mirall del rebedor

ens hi apuntava el telèfon d'allà on anava.

Mira aquells màrtirs tan valents,

que a qualsevol racó del jardí donaven la seva vida,

contents.

Mira tots els racons d'aquell jardí

on vam aprendre tantes coses,

com per exemple que l'herba hi creixia tota sola.

En les llargues tardes d'estiu,

quan ronca el Sol i el cel és tan clar...

I abans és ara. I sempre és ara. Sempre és ara.

Vine que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere,

als dies de la nostra infantesa,

quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt,

quan no tocàvem de peus a terra.

Quan vam fer aquell primer conjunt i assajàvem

amb tantes ganes,

i després els cabells ja ens arribaven fins al cul

i estaven passant coses molt estranyes,

que ningú no les entenia del tot,

però ens arrossegaven i se'ns emportaven.

I un dia vam fer una “comuna”

i vam marxar de la nostra barriada,

vam a anar a viure tots junts: primer a un pis petit,

que quasi sempre semblava els encants,

i més tard a una masia una mica tronada.

I llegíem Els Pirats del Dharma d'en Jack Kerouac.

I somiàvem...

En les llargues tardes d'estiu.

Però aquí comença una altra història,

ara érem hippies i érem músics i parlàvem

d'un amor lliure, del clítoris i "d'arribar-hi junts”.

D'un viatge en dèiem un trip,

i s'havia acabat la nostra infància.

Però a vegades encara juguem. Res més.

Com un miracle.

Vine, que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere,

als dies de la nostra infantesa,

quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt,

quan jugàvem tots junts, quan hi érem tots,

quan no tocàvem de peus a terra.

Josep Fortuny: “Quan no tocàvem de peus a terra” a El soroll després de Kerouac. Barcelona,  Edicions Els Llums, 2013.


Força Dharma! Amunt Josep! Sempre en el cor!

P. S. : La darrera edició del llibre Els Pirats del Dharma ( Els pòtols místics) en català, traduïda per Pedrolo, fa temps que s'ha exhaurit, crec. L'edició en castellà es diu Los Vagabundos del Dharma i va per l'enèsima edició. L'original en anglès es titula The Dharma Bums.

El soroll després de Kerouac es va editar aquest any i es pot trobar en algunes llibreries.

la calidesa del fred

La vida i la mort només són provisionals, però la llibertat dura per sempre.

Lucille Vinson

¿Cuando uno se muere... se muere o no se muere?
Moncho

En los libros podemos refugiar nuestros sueños para que no se mueran de frío.
Don Gregorio

Avui, en passar per davant de la Massana, he pensat en un antic alumne que fa uns anys s'hi va matricular: Com li deu anar? Què deu haver fet? A la plaça del Pi m'ha fet girar una veu que deia el meu nom. M'ha dit que aquests dies havia pensat en mi mentre repassava el material de les velles classes de llengua i que havia trobat la clau: la filologia i la filosofia, tenen com a finalitat bàsica organitzar el pensament i expressar-lo. La Massana no li va donar la llibertat que volia, que imaginava, i va plegar; demà sabrà si l'admeten a Filosofia. M'ha dit que ara dibuixa i pinta poc.

Després de separar-nos, he pensat que potser ell em podria explicar la primera frase, a la qual fa dies que dono voltes infructuosament Potser la pregunta de la segona quedaria per més endavant. Amb la tercera no sé que haguéssim fet, abans hauríem d'haver parlat llargament dels nostres somnis.

Aquests dies fa un fred impropi de maig, o a mi m'ho sembla. Potser és que m'he tallat els cabells.

vida

Nàixer, créixer (florir, fruitar?), minvar, morir. I encara sobren el primer i el darrer, dels quals no tenim memòria. Hi ha qui busca altres sentits a la vida. Molt bé, cal distreure's amb alguna cosa mentre es va vivint. Jo mateix... Ara m'allargaria innecessàriament.

A vegades copio fragments d'algun llibre: novel·les, contes, poemes... Sovint m'oblido d'apuntar el títol i l'autor. Francament, no només no recordo a qui pertany el text, sinó que tampoc no se m'acut per què el vaig copiar.

Música de diumenge de fira

Passo per sota l'Arc del Triomf i em passejo per la Fira per la Terra. Aquest any no han vingut a dormir a casa el meu cunyat i la seua dona; ella ja no tornarà a muntar la seua paradeta d'encens i ell demà s'hi passarà el dia en solitud de companyies circumstancials, i se'n tornarà a la posta.

M'entretinc una estona amb la música d'un grup que canta la vida; en faig un vídeo, però ja a la nit, quan tothom dorm, escolto una altra cançó convertida en himne dels uns i dels altres (quin és el nostre segon himne, més conegut que l'oficial?) , i tota cabòria em sembla inútil. El cor se m'eixampla i se'm desfà i se'm recompon. La vida continua.

la vida als cementiris

Hi havia un hort a l'indret on havia estat crucificat, i a l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Allà, doncs, a causa de la Preparació dels jueus, van dipositar Jesús, perquè el sepulcre es trobava a prop.

Joan, 19: 41-42

Aquest va comprar un llençol, baixà el cos, l'embolcallà amb el llençol, el diposità en un sepulcre i féu rodolar una pedra a la porta del sepulcre.
Marc, 15: 46-47

-No sé ben bé com anirà. No sé, tampoc, com explicar-t'ho. Però vindrà un dia que els cementiris seran per als vius.
Pere Calders: Aquí descansa Nevares.

 Se sol pensar que la mort és la negació de la vida, però la realitat, a vegades només intuïda, desmenteix sovint aquesta percepció inicial. No em refereixo únicament a la mitologia cristiana o d'altres religions, sinó a pistes clares que jo mateix he trobat, sobretot als cementiris. Cert que una vegada mortes les persones solen portar una vida extraordinàriament discreta i rarament fan aparicions públiques com la de Jesús en el seu moment. També és veritat que em costa imaginar com s'ho fan per fer vida en aquests nínxols tan petits on tenim tendència a portar-los, encara que ja sé que els morts tenen una existència amb menys necessitats. En fi, no m'allargaré perquè l'únic que puc suggerir són els indicis de vida que he esmentat més amunt i que, per no fer-me pesat, concretaré en dos exemples.

 

 

El primer cas, com es veu, no pot ser més explícit: Aquí hi viu un de l'Espanyol. No hi ha equívoc possible, ho diu ben clarament. Una altra qüestió és que la vida que porti, tenint en compte les escasses proeses del seu club, sigui prou satisfactòria, però no hi ha dubte que la seua opció mereix un respecte i, de moment, no hi ha hagut ningú, un barcelonista, per exemple, que li hagi pres la rajola o fet una pintada vexatòria a la porta de casa.

El segon cas es presta més a interpretacions diverses, malgrat que jo no tinc cap dubte sobre l'autoria de la nota. Els menys imaginatius o més ignorants poden pensar que l'escrit és obra d'algun familiar, però tothom convindrà que si un parent hagués vist com algú agafava el test, de seguida s'hagués encarat al lladre per dir-li que el tornés al seu lloc. És evident que el paper l'ha escrit l'estadant del nínxol, que si no va enxampar el pispa és perquè, com sap tothom, els habitants del cementiri tenen una tendència excessiva a passar-se el dia descansant mig ensopits i, a més, es necessita una certa agilitat per sortir amb rapidesa dels habitatges mortuoris actuals. De tota manera, si el subjecte que va agafar el test és una mica supersticiós -hi ha casos- i va llegir la nota, a hores d'ara ja deu haver arribat a la Patagònia; el millor era no dir res i presentar-se directament a la casa per recuperar les flors.

en el record

Travessem Roda i ja quasi hi som. Quin dia tan esplèndid per al comiat. Ell et dedica , fa no fa, les paraules de sempre, nosaltres, que et coneixíem, pensem en els moments (primavera, estiu, tardor, hivern), ens els gestos, les converses, la cara... Era la teua voluntat descansar al costat dels avis en aquest racó de pau de quatre cases i tot de masos. Quan entren la caixa i els paletes barregen el ciment amb l'aigua, els ocells dels xiprers, esbojarrats, comencen una simfonia de piuladisses. Són les dotze i la campana toca a morts. Sortim, seiem al marge, de cara el campanar, de cara al sol; una sargantana, inquieta per la nostra intrusió, s'amaga en una escletxa.

Marxem amb el dolor de l'absència sobtada, d'una presència que ja només serà en la memòria: ben poca cosa. Sabem que no és veritat quan ens diuen que Déu ens va fer semblants a ell. Cinquanta-sis anys són la immortalitat? Ah, a l'altra vida!

Et diria que ens tornarem a veure, Carme, però sé que és mentida. Només en el record, trist consol.

d'ara endavant, més metafotografia (2)

Continuo amb el manifest: ... internet és pura inspiració: de coses profundes, belles, torbadores, ridícules, trivials, vernaculars i íntimes. Tenim càmeres assequibles que capten la claredat més tènue i la foscor més opaca. Gaudim d'un potencial tecnològic que implementa una estètica desbordant. Que canvia el nostre concepte de creació. I impulsa obres com jocs, que reciclen el caduc, que revaloren el banal. Obres d'ahir però amb afany de futur. Obres a les quals volem atorgar nova vida. Perquè les coses seran diferents d'ara endavant.

Contemplo les 26 -o eren 28- fotografies amb lleugeres diferències d'un primer pla i li dic a la noia que dubta de la veracitat del text explicatiu que jo tampoc no ho tinc clar, però que els textos no importen; m'entretinc mirant les gallines -asseguraria que també hi ha algun gall- que picotegen en el galliner de vidre alienes a les imatges enganxades en les parets transparents; aprenc que les fotos robades de noies en roba interior en llocs públics en japoneses s'anomenen tosatsu; m'imagino un observador pacient a l'espera de l'aparició d'insectes als vidres de les càmeres del temps de TV3; em costa entendre que algú compri fotos antigues a eBay i que després les reprodueixi amb un ninot de Lego perquè no es pugui tornar a fer servir... Pujo i baixo escales, em barrejo amb la gent, cares identificades dels mitjans i moltes més cares desconegudes.

Fotos en sèrie i serials, repeticions inabastables. Imatges grotesques d'harmonies inexistents. Microcosmos i macrocosmos. Onanismes de qui no surt de casa, però vol compartir els seus plaers. Originalitats -un petit detall salvador- patètiques. Bellesa -què és el bell?- inexistent en una quotidianitat antiestàtica que aclapara. Desequilibris flagrants. Profunditat del superficial, superficialitat en la reiteració. Possibilitats il·limitades d'un món infinit que es repeteix a si mateix. Futurs incerts perquè només compta el present i el passat és una excusa. Tercer, quart, cinquè romanticisme... que el realisme desvirtua o sublima?

Em sento còmode perquè aquest també és el meu món. Faig fotos de les fotos, que durant tres o quatre dies pujaré a l'altre bloc. Reivindicaré en silenci que jo també podria formar part de l'exposició... I m'inquietarà pensar que potser sí que les coses seran -ja ho són?- diferents d'ara endavant en aquest joc que vivim cada dia.

la vida i la mort (i l'amor)

Hi ha paraules que condueixen directament al seu referent malgrat possibles complicacions posteriors. Aspirina (tinc una mica de mal de cap, poc), per exemple, és un mot monosèmic, sigui en presentació tradicional o efervescent amb afegits diversos. En canvi, alguns mots aparentment senzills presenten múltiples variacions segons les experiències de cadascú; per exemple, la paraula roca, que fins i tot escrita amb la inicial majúscula fa pensar en un bufet d'advocats i en una restrictiva Constitució de transició inacabable.

Possiblement una de les paraules més poetitzades i per tant amb més matisos és la paraula mort, i això que la seua definició és taxativa: cessació de la vida. Sembla que no hi ha res a dir, cap possibilitat d'afegir res; però les paraules que, com la mort, es defineixen a partir de l'antonímia tenen un perill: cal tenir ben clar el significat de la seua contrària. Què és la vida? En aquest cas les accepcions dels diccionaris són aproximacions imperfectes que cada dia, cada instant, es fan, es refan i es contradiuen i tenen en cada individu de la humanitat al llarg de la seua història una tendència infinita a reproduir-se i a transformar-se. Sigui la mort, si ho vol el diccionari, la cessació de la vida, però, de quina vida? Quina mort?


Llegia fa uns dies els decasíl·labs de la Maria Mercè en què deia:

Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l'amor.

Doncs això.

s'acosta novembre

Quines seran -serien- les meues darreres paraules ja a la tomba de ciutat o poble, o escampades -tramuntana o mestral, potser ponent?- les cendres per no sé on? Tant se val. Qui lligarà -lligaria- les seues paraules amb les meues per contradir-me o confirmar-me? Tant se val. On han anat a parar les paraules del pare i de la mare i de la germana que no vaig conèixer, i de tots els altres? Tant se val.


Potser quedarà un pensament tènue, desdibuixat, venial, un llibre que fulleja una altra mà, una màquina que ja no servirà, una imatge, en altres temps gloriosa o enganyosa, que s'anirà esvaint com els perfums en l'aire. Tant se val.

No hi haurà cap poeta que menteixi sobre mi. Tant se val.


Deia Reuben Pantier a la mestra que ja no el podia escoltar:

Doncs bé, Emily Sparks, les teves pregàries no van ser inútils,
no va ser endebades el teu amor.
Tot el que he stat a la vida ho dec
a l'esperança que vas posar en mi,
al teu amor que sempre em veia com una bona persona.
Estimada Emily Sparks, deixa'm explicar-te la història.
Em salto la influència del pare i de la mare;
em va ficar en un embolic la filla de la modista
i així vaig anar a voltar pel món,
vaig viure tots els perills coneguts
del vi i de les dones i dels plaers de la vida.
Una nit, en una cambra de la Rue de Rivoli,
mentre bevia vi amb una cocotte d'ulls negres,
se'm van omplir els ulls de llàgrimes.
Ella es va pensar que eren llàgrimes d'amor i va somriure
pensant en la conquesta que havia fet.
Però la meva ànima era a tres mil milles d'allà,
en aquells dies en què tu em feies de mestra a Spoon River.
I precisament perquè ja no em podies estimar,
ni resar per mi, ni escriure'm cartes,
l'etern silenci va parlar en lloc teu.
I la cocotte d'ulls negres seguia pensant que les llàgrimes eren per ella,
i per ella els petons de mentida que li vaig fer.
No sé pas com, des d'aquell instant, vaig veure les coses d'una altra manera

Estimada Emily Sparks!


Cap poeta dirà, ni sabrà, les meues paraules, les darreres; potser ni jo mateix. Ni les coneixerà cap mestra amb qui a vegades parlo a través de la paret de pedra en crepuscles d'estiu. Tant se val!

el sentit de la vida

Fa uns dies que he començat a pujar els poemes -el dietari poètic- de Roser de tot l'any, de Verdaguer. Ho faig en un bloc nou amb aquest títol; cada dia un poema, seguint el calendari a partir de l'abril. Faig servir l'edició de les Obres completes de la Ilustració Catalana (30 volums en total amb ortografia prefabriana que es començaren a publicar-se el 1913, crec). En la bibliografia de Verdaguer, aquest és un llibre sense importància (l'Associació d'escriptors l'inclou dintre de la prosa verdagueriana, i també la Wiquipèdia) que s'anà publicant a partir de 1893 a “La Veu de Catalunya”, durant l'estada forçada de Verdaguer a la Gleva, tot i que alguns poemes ja els havia escrit quan encara vivia a la casa del marquès de Comillas, i que aparegué en un volum el desembre de de 1893, encara que la data de publicació era de 1894.

Totes les dades anteriors no tenen cap importància i no justifiquen que jo dediqui un bloc a reproduir el llibre, i menys amb ortografia no normalitzada. Per què ho faig? No ho sabria explicar; entre altres raons, i per simplificar, perquè ja el tenia a internet i me'l van esborrar. Repeteixo, doncs, feina feta que ja no té el sentit que tenia en el seu moment: quan Verdaguer el va escriure i quan jo, en circumstàncies diferents a les d'ara, el vaig reproduir. Curiosament, aquests poemes, que en el seu conjunt ningú no s'atreviria a dir que són els millors de Verdaguer, mostren d'una manera continuada, fins i tot obsessiva, dolorosa i feliç, el sentit de la vida de Verdaguer vull dir el que per a ell era el sentit de la vida a partir d'un moment determinat. Verdeguer no troba cap sentit en aquesta vida que no sigui la preparació per a l'altra vida, una vida en què trobarà la plenitud, la seua raó de viure, malgrat que, paradoxalment, és una vida completament desconeguda, de la qual no en té cap certesa tangible, només la literatura oral i escrita sobre el tema; una vida que necessitarà de la mort per ser vida. Verdaguer troba, doncs, el sentit de la seua vida en l'esperança d'una futura vida coneguda a través de la ficció, i en un procés ple d'ascetisme i de misticisme arriba a tenir consciència clara d'aquesta vida que serà la seua: una felicitat eterna que terrenalment li ha estat negada.

Potser el que em fascina d'aquest llibre és precisament la insistència a buscar, i a trobar, el sentit de la vida, que és una cerca constant dels humans, tot i que la pregunta en moltes persones es trobi sovint diluïda entre moltes altres consideracions quotidianes o mai no aparegui de forma explícita. El sentit de la vida? Jo no en sé res sobre el tema. L'única consideració que se m'acut de tant en tant és que el verb viure, que tan aclaparadorament es considera intransitiu té un sentit primari d'una potència transitiva indiscutible: el sentit de la vida és viure la vida. I si no es pot viure la vida, potser cal matar-la, però mai deixar que mori per inanició. I aquí, abans de continuar, és quan alguns és pregunten què és la vida. Inacabable. Per respondre caldria viure totes les vides dels humans... i encara...

la vida continua

No sé com arribem a parlar dels vells, però surt a la conversa l'àvia de l'ajudant de forner, que n'acaba de fer cent tres i que des que va caure l'any passat no s'atreveix a sortir de casa, encara que la C. creu que com que és tan presumida segur que continua anant a la perruqueria. Continua explicant la C. que un client seu, de vuitanta-sis anys, s'acaba de casar, i afegeix, ella que no és gaire partidària del divorci:
-En aquesta edat, casar-se és fàcil, si tot va bé, fantàstic; si el matrimoni no acaba de rutllar, sempre els queda el consol de pensar que la cosa no durarà massa.
El carnisser, que acaba d'arribar per comprar el pa de cada dia, després d'afegir-se als somriures dels clients, com que també coneix els recent casats, no es pot estar de ficar cullerada, i ja sabeu com són els carnissers:
-Doncs a mi m'han dit que volen esperar una mica abans de tenir fills.

Els clients repetim els somriures.

I malgrat tot, no hi ha malícia, sinó, en tot cas, un pèl de tendresa que no som capaços de manifestar perquè ens volem escèptics, i potser certa enveja que no som capaços de reconèixer perquè som massa joves.

la vida tranquil·la (2)

Des de Madremanya ens presentem a l'Estartit. Dinem una “paella marinera”, accidentalment salada però saborosa, a La Sal: només dues o tres taules lliures perquè ho fan força bé i, a més, hi ha poca competència. Aquest poble, ara tranquil, com altres llocs de platja a l'hivern, sigui o no diumenge, es converteix en un indret gairebé fantasma: més restaurants tancats que oberts, el carrer de Santa Anna, habitualment efervescent, sense gent, centenars de finestres amb les persianes baixades, quasi totes les embarcacions al port, esperant l'arribada de la primavera... Tot plegat fa una mica de basarda, de decadència o de tristor dolça que s'accentua al crepuscle.

Aprofitem el darrer sol per anar fins a la vista del Molinet, que continua enreixat per protegir-nos de les esllavissades de la muntanya, cosa que no impedeix que un noi salti la tanca pel costat de mar i es perdi en la corba de la muntanya. Tornem enrere i fem el passeig, sempre amb la mirada posada a la mar, al fons, les Medes. Ens creuem amb poques persones, la majoria de les quals semblen de fora; els indígenes són més aviat grans: matrimonis i grupets de dones. Torna a aparèixer el sentiment de malenconia malgrat la bellesa tranquil·la de la mar lleugerament ondulada.

Tinc la sensació que em seria difícil, interiorment difícil, passar l'hivern en un d'aquests apartaments orfes de veïns, malgrat la mar davant i la muntanya al darrere.

la vida tranquil·la

Si agafem la carretera que va de la Pera a Madremanya (ens trobem al Baix Empordà), veurem un trencant a mà dreta amb dos indicadors situats a banda i banda de la bifurcació; en un hi diu Riuras i a l'altre Riuràs. Un acaba deduint que és el mateix lloc i que per la raó que sigui el topònim té aquesta lleugera diferència. Jo imagino que ha estat la tramuntana que, en una de les seves bufades, s'ha emportat una cosa tan fràgil com solen ser els accents, i encara més els accents oberts, que, com se sap, tenen més tendència a viatjar que els tancats, de tarannà més aviat inamovible. No sé l'origen del nom i només se m'acudeixen dues possibilitats: la forma del futur del verb riure i la més terrenal, la d'un riu que passa ras pels volts del llogaret; descarto aquest segon cas perquè en el rètol anunciador haurien posat un guionet entre els dos mots.

Riuràs deu tenir, segons explica la Viquipèdia, 29 veïns fixos i forma part del municipi de la Pera (232 habitants i nucli urbà principal), que també acull Púbol (141 habitants, visita obligada al castell de Gal·la) i Pedrinyà (4 habitants menys que Riuràs i bella i antiquíssima església, restaurada, esclar). Feia temps que pensava que algun dia m'hauria d'aturar per intentar descobrir el motiu d'un nom tan prometedor i per compartir, si s'esqueia, la promesa d'alegria que suggeria. Dissabte, per fi, vam deixar el cotxe a la vora de la carretera i vam recórrer els carrers o, si es vol, els espais entre les poques cases velles i noves del lloc; un camí que de seguida és fet des de la carretera a la fi del pendent i tornant a pujar en circumval·lació. Sol, aigua que raja, fulles humides del camí, un gat que ens observa, un home que ens saluda des del seu pati, una dona que surt al terrat a estendre la roba, pedres antigues en aparent anarquia, parets noves, quietud del temps immòbil si no fos pel sol que l'apressa. Un es pregunta qui, a part dels pagesos de sempre, ha triat de fer vida aquí. Per un moment, un es quedaria en aquesta semisolitud de pau; després, però, un imagina la monotonia dels dies d'hivern (i les botigues absents i el metge lluny i cap llibreria i el menú del bar per si no vols cuinar i...) i ja no sap si seria una bona tria. Quan tornem a la carretera, veiem que aparquen una parella de joves i que els vénen a rebre dues noies que els condueixen per sota d'una arc encara esvelt i misteriós; poc després, es mouen uns caps ja instal·lats que potser dinaran en una taula parada sobre l'herba. Ens arriben els riures.

Una mica més enllà, menys anàrquic urbanísticament, trobem Pedrinyà. A primera vista sembla que hi ha més veïns que a Riuràs. A la part baixa, la petita església de Sant Andreu, de la qual ja se'n tenen notícies l'any 1064, amb unes pintures murals molt ben conservades si vas al museu diocesà de Girona. En un dels murs una placa recorda els morts des de 1900 -i els del 2000 ençà? Cognoms que es repeteixen, ara el primer, ara el segon. Imagines històries que mai no sabràs: la de la Dolors, que va morir el 1903, la de la seva germana Teresa, morta l'any següent; vivien juntes? Es va deixar morir la segona? Qui era la gran, qui la petita? Històries ja sense història. I potser algú que baixa quan la tarda s'acaba i repassa el noms i pensa, com cada dia, quin serà el seu any, si és que algú encara s'encarrega d'apuntar noms i anys.

Arribem a Madremanya, però no entrem al poble, malgrat que és l'hora de dinar i podríem menjar-hi com altres vegades i contemplar com el sol canvia, precipitat, les ombres en aquesta plana -cada cosa al seu lloc, i l'home i la natura- que ens té el cor robat. Però no ens atrevim a desfer els plans que ens marquen d'acabar el dia a la vora de la mar.