les perifèries també existeixen

La Gramàtica de la llengua catalana de l'IEC continua entre els 10 més venuts de no ficció. Cap sorpresa. Suposo que l'edició de butxaca, amb criteris lleugerament diferents, encara la superarà en vendes. Em ve a la memòria de tant en tant la consulta del pare d'una alumna ara fa una trentena d'anys. Feia uns mesos que havia començat a publicar-se l'Etimològic (i complementari) de Corominas. Jo coneixia una mica el pare, que formava part de l'APA (crec que encara no havien aparegut les AMPAS) i li vaig explicar com funcionava el diccionari, que era divertit i, com indicava el nom, complementari..., en fi totes les coses que vénen (ai, se m'ha escapat un antic diacrític!) al cas. Era un home de país, s'hi va subscriure. Durant els nou anys que ens vam relacionar no vam tenir l'oportunitat d'encetar cap conversa filològica, ni tan sols per comparar el lèxic del Baix Llobregat amb el del Baix Ebre... I ara he perdut el fil, ja no sé per què parlo d'aquesta anècdota incompleta. Continuo.

He mig llegit -ja l'acabaré- a “cultura|s” de “La Vanguardia” l'article “La parla es fa norma” (algun exemple desmenteix el títol) de l'admirat Magí Camps. Potser un altre dia divagaré sobre les coses que em suggereix, entre les quals destaca el fet de l'adequació geogràfica de la parla; ara, però, només vull remarcar un assumpte menor,  que per tres vegades (amb dibuixos inclosos) parla, perquè en parla la Gramàtica, de la manera de dir les hores: l'hora catalana, la balear i la valenciana . Diu que a Catalunya no és correcte dir “les deu i mitja”, que tot va de quarts. Una vegada més, les terres de l'Ebre no existeixen. Com que ja vaig parlar del tema i no em vull fer pesat citant història i exemples. Deixem-ho estar, el fet no té cap importància, malament si hem de fer cas a les gramàtiques per saber com parlem; però, cony, que trepitgin territoris, que facin isoglosses... Perquè l'ús de les hores que esmento em fa arribar a la conclusió que jo sóc valencià (cap problema) -no m'atreveixo a viatjar per mar fins a les Balears- o alguna cosa estranya més enllà de les nostres fronteres. Tot podria ser, que sovint el negre sobre blanc va a missa, sobretot si ets un crèdul que cada vegada que llegeixes alguna cosa fas un acte de fe o ets un ignorant que amb prou feines saps el que parles. Hi deu haver una altra opció que inclogui el meu cas?

Entre la realitat i la psicodèlia

La llum del primer dia de l'any m'agafa ja tard -cap novetat- i li giro l'esquena per concentrar-me en la pantalla del televisor. Dudamel aparenta, i és una apreciació personal, més anys dels 35 que té. El trobo excessivament contingut, no com quan dirigeix els seus nois i noies veneçolans, però a mesura que passen els strauss es va deixant anar, fins a l'apoteosi final (complicitat amb Grouxo Marx -o és Harpo?- inclosa) de la Marxa Radetzky. El Concert d'Any Nou és un estrany oasi d'intemporalitat en aquest món nostre que canvia tan ràpidament i que a mi, coses de l'edat, em sembla d'una foscor in crescendo malgrat els estímuls llumninosos creixents i variats (?) que ofereix. Trobo que un vals perfecte per glossar les paradoxes del moment i del futur immediat és el que se sol anomenar Vals de l'aniversari, o, amb més propietat, Onades del Danubi, d'Ion Ivanovici: exultant i d'una tristor que penetra. No sé si l'han interpretat mai al concert de Viena.

I el temps avança i no és qüestió avui de detallar cada dia que passa. Basta dir que els Reis ens agafaren a la J. i a mi en baixa forma física. Ella ha afegit -parlo encara en present- al seu canell trencat una grip important; jo, una febrícula estable potser per simpatia. Ella mira la cavalcada dels de Barcelona per la tele; jo, en directe, que és la manera de viure-la més i veure-la menys. L'endemà, els regals són escassos, de moment. Abans d'hora ja em van portar la Gramàtica. Curiós país, on una gramàtica figura entre els llibres més venuts durant setmanes. Les biblioteques particulars estan plenes de llibres a penes fullejats, però acariciats amb desig, mirats amb ulls brillants, potser febrosos.

No sé si em regalaré el darrer disc de Sisa. Llegeixo una entrevista seua d'on, per acabar aquest resum d'inici de temporada (per cert, a qui se li va acudir començar l'any amb el fred en lloc d'esperar la primavera, com feien els romans), diré que comparteixo més les seus paraules, el seu pensament -no crec que calgui justificacions ni matisos, que porto pressa- que no molts altres del aquest any sí.

R. És lògic que quan no hi ha res l'esperança sigui màxima. Pot ser que anem cap enrere, però partim d'un cert nivell. Ara un pobre pot tenir una pantalla de plasma, mòbil i cotxe, però jo, que sóc de família humil, no recordo tenir res a casa i tota la societat era pobra, i si ens situem als anys trenta encara hi havia més pobresa. Els obrers treballaven 12 o 14 hores i eren pobres , i la poli els pelava a les manifestacions. Tots aquests de la CUP i del 15-M em semblen gent benintencionada, petits burgesos que no han passat gana, persones amb formació… res a veure amb pobres de solemnitat.

P. Materialment cap endavant, espiritualment cap enrere.

R. No hem avançat gens, només sento discursos buits, tòpics, demagògics... i es compren aquests discursos sense saber quant costen. La independència, per exemple, ningú diu el que ens costarà i a sobre ningú ho pregunta. Els polítics ja són com nosaltres, els cantautors, prometen l'Arcàdia somiada, però sense detallar el preu del bitllet. Els catalans sabem que tot té un preu. Cap català s'embarcaria individualment en un viatge sense preguntar quan arribarà, i si l'esmorzar hi està inclòs i el taxi pagat… i en aquest viatge de la independència ningú sap el preu. És molt curiosa aquesta dicotomia entre el català pragmàtic i el superego social català independentista propi de la frase “ho volem tot”. Hi ha tres formes de pagar el viatge, i cap és del grat del català: que li toquin la cartera, que li toquin la cara o que li toquin el Barça.

P. I per què creu que ha pres força? Per la il·lusió que desprèn el seu sentit poètic?

R. Exactament, la independència s'ha convertit en una idea poètica. La poesia omple els buits de la realitat ordinària i ajuda a suportar-la, però a Catalunya es parla des de la poesia de la realitat ordinària, que té altres lleis que s'han de considerar. Un cantautor pot prometre la lluna, un polític, no, i si ho fa, enganya. Un polític ha de tenir una part lírica, però cal treballar dia a dia en coses molt avorrides com papers, lleis, normes, etc. Els polítics ens han ocupat l'espai poètic. Per què una gran part del poble català ha comprat aquesta idea sabent que és impossible? Aquesta és la pregunta. Sense una guerra o una revolució això de la independència no és possible.

P. No es desobeirà?

R. No. Bé, algun sí que ho farà, i quan li caigui la primera hòstia, tothom a menjar a casa i al llit aviat que demà obrim la botiga. Qui són els nostres herois? el Sr. Esteve, el mossèn i el caganer, es pot anar amb això a algun lloc? Per contra, quins herois té Espanya? Un boig que volta volent canviar el món anomenat Quixot. El Sr. Esteve no va sortir de la seva botiga. Espanya ha actuat sense contemplacions: si s'ha hagut d'expulsar jueus, matar moros i aniquilar indis, s'ha fet. En canvi, aquí, no, som pacífics i democràtics, aquí, sang, no. Llavors, de què ens queixem per no pintar res al món? La violència ens repugna, i amb raó, però si el que de debò ens agrada és la “botiga”, la parcel·la i la parròquia, no cal que ens queixem, som el que som i ens donen pel sac. Els altres no van així. Agafem les armes, fem la guerra i si hem de morir, morim, però això no ens surt fer-ho.

Entrevista a “El País”.