les perifèries també existeixen

La Gramàtica de la llengua catalana de l'IEC continua entre els 10 més venuts de no ficció. Cap sorpresa. Suposo que l'edició de butxaca, amb criteris lleugerament diferents, encara la superarà en vendes. Em ve a la memòria de tant en tant la consulta del pare d'una alumna ara fa una trentena d'anys. Feia uns mesos que havia començat a publicar-se l'Etimològic (i complementari) de Corominas. Jo coneixia una mica el pare, que formava part de l'APA (crec que encara no havien aparegut les AMPAS) i li vaig explicar com funcionava el diccionari, que era divertit i, com indicava el nom, complementari..., en fi totes les coses que vénen (ai, se m'ha escapat un antic diacrític!) al cas. Era un home de país, s'hi va subscriure. Durant els nou anys que ens vam relacionar no vam tenir l'oportunitat d'encetar cap conversa filològica, ni tan sols per comparar el lèxic del Baix Llobregat amb el del Baix Ebre... I ara he perdut el fil, ja no sé per què parlo d'aquesta anècdota incompleta. Continuo.

He mig llegit -ja l'acabaré- a “cultura|s” de “La Vanguardia” l'article “La parla es fa norma” (algun exemple desmenteix el títol) de l'admirat Magí Camps. Potser un altre dia divagaré sobre les coses que em suggereix, entre les quals destaca el fet de l'adequació geogràfica de la parla; ara, però, només vull remarcar un assumpte menor,  que per tres vegades (amb dibuixos inclosos) parla, perquè en parla la Gramàtica, de la manera de dir les hores: l'hora catalana, la balear i la valenciana . Diu que a Catalunya no és correcte dir “les deu i mitja”, que tot va de quarts. Una vegada més, les terres de l'Ebre no existeixen. Com que ja vaig parlar del tema i no em vull fer pesat citant història i exemples. Deixem-ho estar, el fet no té cap importància, malament si hem de fer cas a les gramàtiques per saber com parlem; però, cony, que trepitgin territoris, que facin isoglosses... Perquè l'ús de les hores que esmento em fa arribar a la conclusió que jo sóc valencià (cap problema) -no m'atreveixo a viatjar per mar fins a les Balears- o alguna cosa estranya més enllà de les nostres fronteres. Tot podria ser, que sovint el negre sobre blanc va a missa, sobretot si ets un crèdul que cada vegada que llegeixes alguna cosa fas un acte de fe o ets un ignorant que amb prou feines saps el que parles. Hi deu haver una altra opció que inclogui el meu cas?

aclariment (o potser esclariment)

Recordo a possibles lectors (i lectores) que la majoria de vegades els textos que apareixen aquí, al menys des de fa un temps que no puc precisar, em tenen a mi com a principal destinatari. Destinatari d'una immediatesa comunicativa i lectora (em llegeixo mentre escric) situada en el present, per bé que els continguts mirin el passat o pretenguin copsar o il·luminar el futur. Escriure és un plaer en si mateix, encara que dedueixo que hauria de matisar el que he dit una mica més amunt: els destinatari del text -un o molts- és una de les finalitats bàsiques de l'escriptura, però al mateix temps aquesta funció no té cap importància. El que compta és anar veient com les paraules van apareixen i van formant un tot amb certa lògica. El tema, les idees exposades i el seu arredoniment, la finalitat de l'escrit, l'estètica del text, les complicitats que crea, la possible repercussió..., són elements secundaris per bé que sovint tinguem la sensació, fins i tot la certesa, que uns o altres són l'eix principal i la motivació del teclejar que ens produeix plaer. Quan s'arriba al clímax en aquests teclejar? Quina és la intensitat d'aquest clímax? De què depèn? Que cadascú busqui les seues respostes.

Dit això, avui he sentit una paraula que d'un temps ençà sento cada vegada més i vull consignar aquí: esclarir. Li he preguntat a la Joana si ella fa servir aquest mot. Ho ha pensat una estona i m'ha dit que no. Jo, que sóc de l'altra punta del país, tampoc el dic, ni en el sentit de clarificar ni en cap altre. Tots dos emprem exclusivament el verb aclarir, cosa que ens ha permès concloure que la nostra llengua és limitada si ens comparem amb els qui poden fer sevir esclarir o aclarir segons les circumstàncies i en el context adequat.

Torno al primer paràgraf. Un dels plaers d'escriure -de parlar- és fer servir la llengua simplement per plaer, com es pot deduir de la banalitat exposada en el segon paràgraf. Unes quantes ratlles i un ja queda satisfet, al menys momentàniament.

muts i a la gàbia

Tots sabem que al Principat (és un terme obsolet o romàntic o fins i tot antirepublicà Principat?) la erra final és muda especialment en els aguts excepte en alguns monosíl·labs com mar i cor, sempre propers a l'amor -no, en el meu cas i dels meus antics conveïns, en por, emparentat amb horror i terror-, etc., però per poc que un s'hi fixi s'adona que cada parlant té les seues erres particulars. Així, per exemple, el president en funcions té, més que moltes altres persones que recordo, una tendència a allargar la fonètica dels mots aguts amb una vibració lúdica. Per ser breu i recordant el seu primer discurs d'investidura d'aquesta temporada: sincer, miler, sector... Si fos psicolingüista segurament tindria una teoria sobre aquest discurs presidencial allargassat, però de moment, per bé que mentalment vaig elucubrant, no m'atreveixo a concretar.

Algunes altres erres també han anat desapareixent de la llengua parlada, com les dels verbs semblants a p(r)endre, o les de mots determinats, com a(r)bre. Curiosament, aquestes erres interiors que esmento i algunes altres han ressuscitat en boca de persones que marquen tendència, com actors o presentadors i locutors de ràdio i televisió, alguns d'ells plenament formats en el sistema d'immersió lingüística. No sé si es tracta de casos de fracàs dels professors de llengua que van tenir -també podria ser de professors integristes- , d'una manca de sensibilitat a l'hora d'escoltar el que diu la gent del seu entorn o d'una tria conscient d'hipercorrecció tan abundant en el nostre país. Sigui com sigui, és curiós i divertit observar com després d'un llarg període d'evolució, la fonètica involuciona en aquest aspecte.

P. S.: Deixo les erres, però continuo amb la parla, per comunicar que estic elaborant un llistat de les persones que diuen profond en lloc de profund. Entre els meus darrers noms, Àngel Ros, alcalde de Lleida. Estadísticament tinc censada una majoria aclaparadora de militants o simpatitzants del PSC; qui sap si en algun moment va existir en el partit una circular interna mai feta pública sobre l'ús de determinades paraules. Esclar que no sabria dir si prefereixo que en el context que fan servir el mot diguin profond, que sempre fa gràcia, que pregon, que té un toc lúgubre que no s'escau amb polítics que aspiren a no ofegar-se després d'haver tocat fons.

anar en (amb) congrells

Congreny

11 1 m. [LC] [IMI] Aparell que serveix per a subjectar.
1 2 m. [IMF] [IMI] Aparell compost per dos cabirons amb diversos forats rectangulars per a allotjar dos trossos de llistó gruixut a mode de suport, de posició graduable, que amb l’ajut de tascons serveix per a encolar creueres o plafons de fusta massissa.
1 3 m. [LC] Aparell que serveix per a subjectar els cavalls, els muls, etc., quan se’ls ha de sotmetre a determinades operacions o quan es resisteixen a deixar-se ferrar.

Deixo només una part de les definicions de la paraula congreny que es troben al DIEC. Es poden consultar més extensament al DCVB i a l'Etimològic de Coromines, però no cal. Els dos darrers diccionaris, donen, a més, una forma alternativa pròpia de part l'àrea sud-occidental i del valencià: congrells. Cap dels dos és capaç de concretar l'etimologia, encara que Coromines -ja el coneixeu- parla d'unes quantes possibilitats.

No sé per què em va venir al cap la paraula congrells fa pocs dies, i com que els mots propis de la parla del meu poble sovint estan alterats en el seu significat a causa de les interferències degudes al meu cosmopolitisme i a la meua desmemòria, vaig pensar que guardaria la paraula i consultaria en qualsevol moment la meua germana, que conserva amb més prudència el tresor lèxic dels nostres orígens i, a més, manté un contacte més sovintejat amb la gent del poble.

Avui, però, he passat la tarda amb un amic d'infància que ha vingut a Barcelona per qüestions mèdiques , després de resumir-nos els aspectes terrenals i espirituals de la nostra existència des de la darrera vegada que vam parlar extensament, li he preguntat:

-Escolta, què entens per congrells?

M'ha respost el que ja esperava, que es diu anar en (amb?) congrells d'aquella persona que, sigui per l'edat, per alguna malaltia, o per qualsevol altra causa, no es troba prou fina i se li nota físicament, en el caminar, en el vigor perdut, etc., i necessita certa ajuda, que pot tenir o no En fi, que té mala peça al teler, sigui provisionalment o definitivament.

Després li he preguntat si anar en congrells o estar en congrells es podia aplicar a un camp més extens, al dels objectes, per exemple: un cotxe, una casa... No ho tenia clar, però com que el meu amic és de màniga ampla, m'ha dit que no li semblaria cap despropòsit. Hauré d'investigar una mica més.

El curiós del cas és que possiblement M., no coneix cap de les definicions del diccionari; jo, per suposat, les ignorava, i això que vinc de família de fusters per part de mare, però, esclar, ja vaig nàixer amb la fusteria tancada, i per molt que encara quedessin a casa alguns ribots, barrines, filaberquins i altres eines de l'ofici..., potser fins i tot hi havia al magatzem de darrere algun congrell del qual mai no vaig saber el nom. Per suposat, des de la meua perspectiva, també em subleva una mica que el diccionari no reculli una frase feta que per a mi és l'única que mereixeria figurar-hi, en l'entrada corresponent i amb profusió d'exemples.

Desitjaria poder compartir aquesta frase feta amb la gent en general, però entenc que és inútil, que els mots de la llengua han de ser coneguts per una majoria per a poder ser efectius. De què valdria que un escrivís en una carta al diari que el país va en congrells? Si ningú l'entendria. Esclar que ... tothom sap com va el país, i, en aquest cas, una mirada al DCVB o a l'Etimològic facilitaria ràpidament la comprensió del sentit figurat.

P. S. Possiblement aquest concreció del DCVB, pot explicar com s'ha arribat al concepte que explico:
Tindre en congrell un braç, una cama: tenir un braç o una cama subjecta entre postetes per soldar la trencadura d'un os (Benassal, Morella); cast. tener entablillado.

que l'escriure (o el llegir) no ens faci perdre el parlar

(Li han deixat un lema sobre la taula i una nota que diu que munti una petita falca publicitària. Res més. No li troba gaire sentit. Cada cop hi ha més gent que es treu, no ja el B o C, sinó el nivell D de llengua catalana. La crisi no sembla afectar excessivament editors i lectors; si es publica i es llegeix, bé es deu parlar, oi? Mai no s’havia escrit tant sobre la llengua ni ho havia fet tanta gent diversa. L’ensenyament del català i en català a les escoles ha estat espectacular en els darrers anys. Es multipliquen els cursets per a nouvinguts, per a vellsvinguts i per a sedentaris...

Per si de cas va recollint el material que li han deixat i que va trobant i pensa que li pot servir el que al·legòricament o des de la distància pot al·ludir el tema proposat. Abans de continuar inútilment, però, haurà de mirar de posar-se en contacte amb els qui li han passat la nota, perquè potser és una broma i no voldria perdre el temps. I és que per moltes voltes que li dóna i per molt material que vagi acumulant no acaba de veure que el lema sigui ni remotament cert. A més, dubta de la seva correcció lingüística.)

En el ángulo aislado al norte de este territorio, en la isla de Veglia (Krk), el dalmático, o sea el dialecto veglioto, se ha conservado hasta fines del siglo XIX. El último dálmata que había hablado aún vegliotto en su juventud fue Tuone Udaina Burbur, muerto a los 77 años, en 1898. El y los llamados epígonos (los que recordaban aún algo del dialecto de sus antepasados), y además las noticias y rebuscas de otros, los documentos de archivo de Dalmacia, fragmentos y palabras en los documentos servo-croatas, venecianos o latinos, los topónimos y, finalmente, elementos dalmáticos que han pasado al superstrato serbo-croata y véneto, han sido los fundamentos sobre los cuales Bartoli ha llegado a reconstruir el dalmático, el continuador directo del latín en la costa dálmata completamente romanizada.
[...]
Así, pues, mientras el dalmático, perteneciente al románico oriental y hoy extinguido, forma el puente entre románico oriental y occidental, el rumano es el único representante que aún existe del románico oriental o balcanorománico.

B.E. Vidos. Manual de lingüística romànica.

... d’aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre las neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundaries, fou un temps la mes culta i celebrada...

Discurs inaugural de M. Milà i Fontanals dels Jocs Florals de 1859.

-¿Qué valores básicos conservan?
-Para seguir siendo como Dios nos hizo es bueno recordar que podemos cazar y contar historias y hablar nuestra lengua. En África hay tribus que perdieron su idioma y ya no saben quienes son.

Entrevista a “La Vanguardia” a Mario Kapilolo, bosquimà. (23-5-2009)

La primera lengua que hablan los encuestados es en un 50 % de los casos el castellano; en un 30% es el catalán; un 10% ambas lenguas y el restante 10%, otra lengua.

Del diari, a partir d’una enquesta de l’Idescat de 2007


(I si fes la falca sense arguments i s’ha acabat la història. No funciona així la publicitat? És clar que li caldria alguna imatge...)