llivertats

Fa unes setmanes llegia El cervell de Kennedy (en castellà), de Henning Mankell (llegiu-la, a més, surt Barcelona) a l'e-Reader. Vaig fer dos subratllats, de fragments que em van cridar l'atenció. Avui, la notícia del tancament de Megauload (ara mateix no opinaré sobre la pàgina, només diré que en queden de semblants) me n'ha recordat un. El situo: es tracta d'una mare que un dia troba mort el seu fill; i malgrat que tothom pensa que ha estat un suïcidi, ella creu que l'han assassinat. A partir d'aquest moment busca tots els qui van tenir contacte amb el noi en els darrers mesos. Aquesta cerca la porta en un moment determinat a Moçambique (la clau de la història es troba en aquest país) on coneix una noia que havia estat amant del seu fill. El fragment que vaig senyalar no té res a veure amb la història, o sí:


-Murió en Estocolmo.


-Yo visité esa ciudad en una ocasión. Fue en 1974. Los portugueses perdían sus guerras en las colonias africanas y los militares estaban a punto de rebelarse en Lisboa. Se celebraba una conferencia, y aún sigo sin saber quien pago mi viaje y me consiguió el visado. Pero fue muy alentador ver a tantos jovenes suecos, tan seguros en su país, sin la menor experiencia de los horrores de la guerra o de la opresión colonial, apoyar nuestra causa con tanto ardor. Aunque también pensé que era un país de lo más curioso.


-En qué sentido?


-Verá, durante todo el día no hacíamos más que hablar de libertad. Però resultaba imposible encontrar un lugar donde tomarse una cerveza después de las diez de la noche. Todo estaba cerrado o el alcohol estaba prohibido. Y nadie supo explicarme por qué. Así que los suecos nos comprendían a nosotros, pero no a si mismos...

Henning Mankell: El cerebro de Kennedy.


Això de les llibertats és tan subtil i tan complicat. I la seua pèrdua, com la de les llengües, és un procés sovint lent, gradual i imperceptible... i, el que és pitjor, a vegades acceptat i argumentat. Hi ha qui diu: sempre que es guanya alguna cosa se n'ha de perdre alguna altra, o viceversa. La viceversa és la part que em queda menys clara.

vostè sou tu?

He acabat de llegir El retorno del profesor de baile, de Henning Mankell. Com se sap, Mankell és un autor suec i bona part de les històries de seves obres transcorren al seu país natal. També se sap que Suècia, situada entre Finlàndia i Noruega, comparteix moltes característiques culturals amb aquests dos països i amb la seva veïna pel sud, Dinamarca.

Desconec del tot la llengua sueca, però de la traducció al castellà m’ha cridat l’atenció una característica que no crec que es pugui atribuir a la traductora, que es deu haver limitat a reflectir fidelment l’original. El cas és que en els diàlegs es fa servir relativament poc en el tractament personal alguna de les fórmules de cortesia que encara subsisteixen en català (o castellà). Els personatges es tracten sobretot de tu, sigui quina sigui la seva edat, posició social, càrrec, grau de coneixença, etc. I no acabo de captar quina és la pauta per canviar el tractament. A mesura que anava llegint la novel·la i m’anava adonant del fet, pensava en quines ocasions, si jo hagués estat el protagonista, hagués fet servir el tu o el vostè (el vós no l’he fet servir mai) i arribava a la conclusió que més vegades que Wallander. Llàstima que vist el debat inútil que sobre el tema a l’ensenyament s’ha organitzat darrerament, no aparegui a la novel·la cap escena en què es reprodueixi la relació entre professors i alumnes en aquelles terres.

No sé si actualment hi ha a Catalunya algú que hagi prescindit completament del tractament de cortesia en les seves relacions, però que el seu ús ha disminuït molt és evident. Ara bé, utilitzar el vostè (el vós) o el tu és un aspecte formal que no implica necessàriament més respecte, una major valoració de la persona amb qui parles. Jo, sense anar més lluny, estic segur que tractaria de vostè a Aznar si me’l presentessin i en canvi sempre vaig tractar de tu la meva iaia Teresa, per qui sentia respecte i adoració i a qui recordo amb amor.

Des que es van realitzar les proves de la Selectivitat que llegeixo a la premsa alguna notícia relacionada amb l’ensenyament (sobre la Selectivitat es van dir barbaritats que ni comento), fins i tots en les cartes dels lectors. En alguns casos es tracta de reprendre el fil de temes que ja havien aparegut anteriorment, com el d’afegir un curs a Magisteri o que els qui es vulguin dedicar a ensenyar facin un màster (em continua estranyant aquesta dèria de la gent de voler dedicar-se a l’ensenyament).

Per cert, ahir en Zapatero va fer pública la novetat dels 2.500 euros a les famílies per cada fill que tinguin, al·ludint que cal fomentar la natalitat... En fi, la història aquí ja ens la va explicar Pujol durant molts anys. Dubto que es tinguin estadístiques fiables sobre el creixement de la població a Espanya durant els propers deu anys, sobretot perquè no crec que tinguin la més remota idea de la intervenció dels immigrants en aquest assumpte. Bé, el que volia dir és que segons les meves fonts d’informació per poder cobrar els 2.500 euros caldrà que al menys un dels dos pares hagi realitzat un màster similar al dels ensenyants d’escoles i instituts. També em diuen que, en cas de separació, la custòdia dels fills correspondrà a aquell progenitor que tingui el màster i qualsevol altra consideració serà secundària. No sé si creure-m’ho.