abstraccions i generalitzacions (o concrecions i singularitzacions)

Torno tímidament aquí després de tant de temps de no escriure res ni de llegir el que als seus blogs han escrit companys i companyes admirats i admirables. Com que és un primer entrenament, seré breu, tot i constatar que ja m'he allargat massa.

Avui he llegit retalls dels arguments del jutge Llarena per tal de justificar els nous empresonaments, més tard he fet un volt per la perifèria del Govern Civil, que em cau a tocar de casa. No diré res, no tinc ganes de valorar evidències, però tot plegat m'ha fet pensar en el concepte de respecte. Vagi per endavant que tinc un gran respecte (o no?) per la justícia... i per l'amor, i pel noble art de la fusteria, i... Ara bé, us asseguro que el darrer fuster que va venir a casa... Si no fos perquè la M. em va convèncer més amb la força que amb bones paraules...

I ja és primavera.

relativitats

He de dir que quan he sortit al migdia m'ha sorprès veure tantes -totes?- botigues obertes; una altra cosa és si han girat molt o poc, no ho sé, entenc que depèn de diferents logístiques. Un fet és cert, les planificacions de protesta, es diguin com es diguin, no aconsegueixen les multituds ni la força d'altres convocatòries i les dispersions són notables. La gent..., no en sé res de la gent.

He de dir que en general em molesta que les reivindicacions afectin més els partidaris de les protestes o els qui passaven que aquells que en són l'objectiu, però avui no he pogut deixar de compartir una pancarta que he vist per la tele que s'exposava en la carretera prop del meu poble; deia aproximadament així: Si l'espera d'1 hora et fa sentir atrapat, imagina't un mes a la presó. Callo per amor a la didàctica, malgrat que podríem iniciar un debat sobre el tema.

esborrany sobre l'evolució de la involució

Els empresonaments barroers (es volia que coincidissin amb els dia dels difunts de totes totes?) i l'exili anunciat m'agafen al nord. Involució: Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia! Noto en molta gent, apart de sentiments contraposats, antagònics, una sensació de desconcert, no tant pels fets sinó pel futur, el futur més immediat, que en aquest país ningú allarga gaire la vista si no és per les hipoteques; alguns poden adduir que en la qüestió catalana la cosa ja fa prou anys que dura, no ho discutiré. A la immediatesa política (i social), a la impaciència, contribueixen en gran mesura els mitjans de comunicació i els polítics, que ja es plantegen com anar a les eleccions que tenim a tocar.

A mi, que tinc en moltes coses un ritme cada dia més lent, se m'acut que si només es presentessin a les eleccions els partits clarament unionistes, o constitucionalistes, o com sigui que es puguin definir, sent molt optimistes, però molt, però moltíssim, amb prou feines aconseguirien el 40 % de vots sobre el cens electoral. Que què vull dir? És obvi. Però la gent té pressa per tantes coses, i que farien mentrestant els polítics que no es presentessin? I entre nosaltres potser les pors per tantes incerteses?

P. S. He mirat a TV3 la peli (pel·li) sobre Casals. Deixant de banda la idoneïtat de les programacions de la televisió, m'ha semblat que era un bon moment per començar a escoltar i a difondre el Cant dels ocells, fins que els ocells i ocellets surtin de la presó. Així es complementaria la trilogia: Llach, Maria del Mar, Casals. M'imagino el final de les grans (?) manifestacions que es preveuen closes amb un violoncel. Mmmmmm! Quina pau!

contrapunts

Llegeixo que Francisco del Moral, nascut l'any 1947 a Madrid i lladre de tota la vida, va passar-se molts anys a la presó i ara, quan encara no té els 70, s'està en una residència d'ancians a Morata de Tajuña. Francisco, que en la foto del diari aparenta estar força en forma, sembla que ara només té un pensament: escapar-se de la residència, delinquir i que el tornin a la presó . Com que això de delinquir li fa una mica de mandra, sospesa l'alternativa d'escriure a Rajoy -que no s'encanti o haurà de canviar de destinatari- per demanar-li directament la presó, sense requisits previs.

Hi ha q ui pot considerar que tot plegat és una boutade, però jo ho trobo molt seriós, ho entenc. No conec les presons -no compta la meua vigilància durant la mili a objectors de consciència-, però sí algunes residències, i el desig de Francisco el trobo absolutament raonable, enormement lògic. M'estalviaré d'enumerar i desenvolupar argumentacions, només n'insinuaré una: ¿qui vol viure la vida que li quedi envoltat només -remarco el només, el personal compta poc- de vells i, en alguns casos, d'un gat o un gos terapèutics? Ah, sí, la família bé; si existeix, ve de tant en tant.

Més tard, miro per televisió un reportatge amb motiu del mil·lenari del monestir de Sant Daniel. Hi viuen set monges que sobrepassen els 70. Qualsevol semblança amb una residència d'ancians és casualitat. Crec que Francisco s'hi podria adaptar. Ei, vull dir en el seu equivalent masculí, no emboliquem la troca, que les presons, de moment, tampoc són mixtes.

en la complicitat del dissabte

-Clar i català: Abans que cap altra cosa aspiro -encara- a ser jo. Ei, si pot ser i ningú -amics, enemics, coneguts i saludats del passat, del present i del futur- se sent ofès. Sempre, esclar, que el país, a través de les veus col·lectives autoritzades o d'alguna veu individual igualment important, no em demani una moratòria per tal de contribuir a...

-Calla ja! Que avui és dissabte i no t'escolta ningú... Sempre és clar que el país no...

llivertats

Fa unes setmanes llegia El cervell de Kennedy (en castellà), de Henning Mankell (llegiu-la, a més, surt Barcelona) a l'e-Reader. Vaig fer dos subratllats, de fragments que em van cridar l'atenció. Avui, la notícia del tancament de Megauload (ara mateix no opinaré sobre la pàgina, només diré que en queden de semblants) me n'ha recordat un. El situo: es tracta d'una mare que un dia troba mort el seu fill; i malgrat que tothom pensa que ha estat un suïcidi, ella creu que l'han assassinat. A partir d'aquest moment busca tots els qui van tenir contacte amb el noi en els darrers mesos. Aquesta cerca la porta en un moment determinat a Moçambique (la clau de la història es troba en aquest país) on coneix una noia que havia estat amant del seu fill. El fragment que vaig senyalar no té res a veure amb la història, o sí:


-Murió en Estocolmo.


-Yo visité esa ciudad en una ocasión. Fue en 1974. Los portugueses perdían sus guerras en las colonias africanas y los militares estaban a punto de rebelarse en Lisboa. Se celebraba una conferencia, y aún sigo sin saber quien pago mi viaje y me consiguió el visado. Pero fue muy alentador ver a tantos jovenes suecos, tan seguros en su país, sin la menor experiencia de los horrores de la guerra o de la opresión colonial, apoyar nuestra causa con tanto ardor. Aunque también pensé que era un país de lo más curioso.


-En qué sentido?


-Verá, durante todo el día no hacíamos más que hablar de libertad. Però resultaba imposible encontrar un lugar donde tomarse una cerveza después de las diez de la noche. Todo estaba cerrado o el alcohol estaba prohibido. Y nadie supo explicarme por qué. Así que los suecos nos comprendían a nosotros, pero no a si mismos...

Henning Mankell: El cerebro de Kennedy.


Això de les llibertats és tan subtil i tan complicat. I la seua pèrdua, com la de les llengües, és un procés sovint lent, gradual i imperceptible... i, el que és pitjor, a vegades acceptat i argumentat. Hi ha qui diu: sempre que es guanya alguna cosa se n'ha de perdre alguna altra, o viceversa. La viceversa és la part que em queda menys clara.

puc gosar ser moderadament lliure, escèptic i romàntic?

Una altra vegada aquest joc d’associacions que et porta d’una cosa a l’altra sense que tinguis del tot clar com es realitza el procés.

Algú que diu: “el Palau és una institució emblemàtica de Catalunya”. I tu que penses: És possible que sí, sí, però la gent del teu poble, quan venia a Barcelona per motius diversos, de vegades de lleure, anaven al zoo, a passejar per la Rambla (merda de Rambla!), al Corte Inglés (som qui som)... Del Palau mai no en vaig sentir parlar quan tornaven i t’explicaven allò i encara allò.

Tinc penjat al passadís, des de fa anys, un cartell commemoratiu del 25 aniversari del Price dels poetes que es va celebrar al Palau: és de Ginovart. No hi vaig anar, al Palau. A la part inferior, uns versos d’Espriu: “Ens mantindrem per sempre més fidels al servei d’aquest poble”. Penso -poc- en el concepte fidelitat i, sobretot, en el significat d’aquest poble. Quin poble? El de la terra, que és una noció clara però purament material? El de la gent, que ha anat canviant tant des del moment que els versos van ser escrits? El de la cultura –“Catalunya: cruïlla de cultures!”- d’aquesta terra i d’aquesta gent tan diversa que trepitgem el país? Confesso que em perdo una mica. I no m’ajuda a retrobar-me (llegint avui el diari) ni la cultura de Pep Guardiola ni la de Ferran Adrià ni la conclusió de Pilar Rahola: “Habrà, pues, que reinventar la definición de país. Catalunya ya no es aquel país que Josep Pla definia bellamente: “Mi país es aquel que, cuando digo bon dia, me responde bon dia”. Ahora dices bon dia y te roban la cartera.”

No vaig anar al Palau l’any 95 del segle passat en què se celebraven els 25 anys del Price dels poetes, però si que vaig anar al Price l’any 70, de la mà del meu amic F., que ja portava un any a Barcelona i que m’havia portat al zoo, a la Rambla i a tants altres llocs, potser també al Palau algun diumenge al matí. Gairebé no recordo més que en Pere Quart, el més jove de tots, i la claredat del crit repetit i l’entusiasme ingenu: ara ho sabem. I penso, però no en tinc la certesa, que encara sóc fidel a aquell Price, al de l’escenari del combat i al del públic en combat. I penso que tot allò, crits inclosos, ja és només història. Avui m’emociono revivint el moment quasi oblidat i tant boirós, recuperant paraules, gestos, passat i esperances, la veu que no hagués reconegut del meu estimat Ferrater, conegut i desconegut, el discurs final que ara no gosaria ni podria fer ningú... I espero que l’autor del bloc “Pots sentir-me?”, del qual a partir d’ara seré fervent admirador, no em denunciï per haver-li piratejat els dos vídeos que penjo a continuació per si algú els vol compartir. No sé si la paciència actual resisteix tants minuts en blanc i negre.