5.7.07

vostè sou tu?

He acabat de llegir El retorno del profesor de baile, de Henning Mankell. Com se sap, Mankell és un autor suec i bona part de les històries de seves obres transcorren al seu país natal. També se sap que Suècia, situada entre Finlàndia i Noruega, comparteix moltes característiques culturals amb aquests dos països i amb la seva veïna pel sud, Dinamarca.

Desconec del tot la llengua sueca, però de la traducció al castellà m’ha cridat l’atenció una característica que no crec que es pugui atribuir a la traductora, que es deu haver limitat a reflectir fidelment l’original. El cas és que en els diàlegs es fa servir relativament poc en el tractament personal alguna de les fórmules de cortesia que encara subsisteixen en català (o castellà). Els personatges es tracten sobretot de tu, sigui quina sigui la seva edat, posició social, càrrec, grau de coneixença, etc. I no acabo de captar quina és la pauta per canviar el tractament. A mesura que anava llegint la novel·la i m’anava adonant del fet, pensava en quines ocasions, si jo hagués estat el protagonista, hagués fet servir el tu o el vostè (el vós no l’he fet servir mai) i arribava a la conclusió que més vegades que Wallander. Llàstima que vist el debat inútil que sobre el tema a l’ensenyament s’ha organitzat darrerament, no aparegui a la novel·la cap escena en què es reprodueixi la relació entre professors i alumnes en aquelles terres.

No sé si actualment hi ha a Catalunya algú que hagi prescindit completament del tractament de cortesia en les seves relacions, però que el seu ús ha disminuït molt és evident. Ara bé, utilitzar el vostè (el vós) o el tu és un aspecte formal que no implica necessàriament més respecte, una major valoració de la persona amb qui parles. Jo, sense anar més lluny, estic segur que tractaria de vostè a Aznar si me’l presentessin i en canvi sempre vaig tractar de tu la meva iaia Teresa, per qui sentia respecte i adoració i a qui recordo amb amor.

Des que es van realitzar les proves de la Selectivitat que llegeixo a la premsa alguna notícia relacionada amb l’ensenyament (sobre la Selectivitat es van dir barbaritats que ni comento), fins i tots en les cartes dels lectors. En alguns casos es tracta de reprendre el fil de temes que ja havien aparegut anteriorment, com el d’afegir un curs a Magisteri o que els qui es vulguin dedicar a ensenyar facin un màster (em continua estranyant aquesta dèria de la gent de voler dedicar-se a l’ensenyament).

Per cert, ahir en Zapatero va fer pública la novetat dels 2.500 euros a les famílies per cada fill que tinguin, al·ludint que cal fomentar la natalitat... En fi, la història aquí ja ens la va explicar Pujol durant molts anys. Dubto que es tinguin estadístiques fiables sobre el creixement de la població a Espanya durant els propers deu anys, sobretot perquè no crec que tinguin la més remota idea de la intervenció dels immigrants en aquest assumpte. Bé, el que volia dir és que segons les meves fonts d’informació per poder cobrar els 2.500 euros caldrà que al menys un dels dos pares hagi realitzat un màster similar al dels ensenyants d’escoles i instituts. També em diuen que, en cas de separació, la custòdia dels fills correspondrà a aquell progenitor que tingui el màster i qualsevol altra consideració serà secundària. No sé si creure-m’ho.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Encara hi ha gent que tracte de vos o de vosté, en canvi, una expressió que si gairebé s'ha perdut del tot, es "haver de menester"
Quan a l'Aznar sincerament jo el tractaria d'una altra manera.

pere ha dit...

L'he sentit no fa gaire en una botiga de fora de Barcelona, però tens raó.
Sé com el tractaries, Francesc,però i si traspasséssim el tracte també a Rajoy...?

Júlia ha dit...

...jo intentaria no tractar-lo.

Crec que tot això del vostè a l'ensenyament és la xocolata del lloro, que diuen. Però, mira, ha fet gràcia i la gent en parla i tot.

També es tracta més de tu als metges, per exemple.

pere ha dit...

... ep, i jo.

... i és que aquest és un país de xocalata i de lloros, sobretot de lloros.

I els metges a mi, i pel meu nom propi! Quines confiances! Que una cosa és posar el cos a la seva disposició i una altra l'ànima.

Xurri ha dit...

Doncs a mi m'agrada fer servir el vosté, i el vos. M'agrada dossificar les confiances.

No està mal la broma del màster. Crec que l'hauriem de proposar als polítics: cursos de capacitació parental. Igual que els pre-matrimonials, però francament més útils.

pere ha dit...

I a mi, encara que la professió em fa perdre perspectives.

En els fons, de totes maneres, xurri, hi ha masteritzats que continuen sent absolutament inútils i amasteriitzats plenaments vàlids i és que... Quant als polítics, obligatori, però convindràs amb mi que en la majoria dels casos, inútil.