Vaig explicar la
primavera passada la sorpresa que em va produir veure un paper meu
entre el material de la vitrina de la Maria Mercè Marçal. Sorpresa
no només en veure'l a Arts Santa Mònica en exposició pública,
sinó també perquè no recordava en absolut que l'hagués escrit ni
que la Maria Mercè guardés aquell material tan concret que, per
altra banda, donava fe d'una època i d'unes circumstàncies.
Imagino que la mateixa sorpresa s'enduria ella si li ensenyés una foto oblidada d'un diumenge a migdia que jo ja considerava perduda. El restaurant, com tants altres locals de Barcelona, fa temps que va desaparèixer i no sabria situar-lo amb precisió, potser a Sant Pere més baix o al carrer de baix? Feien bona cuina a un preu força econòmic, i servien les taules un senyor gran, potser de l'edat que jo tinc ara, i el seu fill. Jo ja feia temps que traginava una càmera, sempre a punt, amb un rodet que devia ser de 400 ASA. Quina edat devia tenir l'Heura? No sóc gaire bo per als càlculs, però no devia fer gaire temps que la seua mare li devia haver escrit aquest poema:
Petita guerrillera, sagitària
que apuntes lluny, portes enllà de casa,
reixes enllà dels braços que et cenyeixen
insidiosament, i amb nom d'amor
bategen els paranys de cada dia!
No els miris: cor enllà, mirall enllà,
ombres enllà, els meus ulls
han apostat per tu.
