Vaig explicar la
primavera passada la sorpresa que em va produir veure un paper meu
entre el material de la vitrina de la Maria Mercè Marçal. Sorpresa
no només en veure'l a Arts Santa Mònica en exposició pública,
sinó també perquè no recordava en absolut que l'hagués escrit ni
que la Maria Mercè guardés aquell material tan concret que, per
altra banda, donava fe d'una època i d'unes circumstàncies.
Imagino que la mateixa sorpresa s'enduria ella si li ensenyés una foto oblidada d'un diumenge a migdia que jo ja considerava perduda. El restaurant, com tants altres locals de Barcelona, fa temps que va desaparèixer i no sabria situar-lo amb precisió, potser a Sant Pere més baix o al carrer de baix? Feien bona cuina a un preu força econòmic, i servien les taules un senyor gran, potser de l'edat que jo tinc ara, i el seu fill. Jo ja feia temps que traginava una càmera, sempre a punt, amb un rodet que devia ser de 400 ASA. Quina edat devia tenir l'Heura? No sóc gaire bo per als càlculs, però no devia fer gaire temps que la seua mare li devia haver escrit aquest poema:
Petita guerrillera, sagitària
que apuntes lluny, portes enllà de casa,
reixes enllà dels braços que et cenyeixen
insidiosament, i amb nom d'amor
bategen els paranys de cada dia!
No els miris: cor enllà, mirall enllà,
ombres enllà, els meus ulls
han apostat per tu.
8 comentaris:
Jo guardo a la memòria una imatge similar, però en una terrassa del Passeig de Sant Joan. No duia càmara de fotos i crec que l'Heura era un pèl més gran!
Aquest curs treballaré un llibre de poemes de la Marçal en un dels clubs!
I el llibre "Sense alè" de la Josefa Contijoch, que també faré en un altre club, també m'hi porta…
Quina il·lusió descobrir que també això ens uneix!
Una abraçada!
SU
jo el que recordo es que les fotografies que feia el pare eren molt petites, almenys les de casa. No se si era per estalviar o es que no hes solien fer més grans.
salut
Quins records!!! Tendres i densos.
Entranyable maternitat: foto i poema.
Uns sis mesos li poso a l´Heura, més o menys, partint de la meva intensa experiència en creixement infantil dels darrers anys.
Interessant la foto de capçalera, que no és de rodet, i que té tècnica i trampa. Com un d´aquells "capritxos" de la pintura italiana,que sembla real però no ho és:)
Com centra tota l´atenció la nena i quin gest tan conegut.
Tens un retall d' història particular molt tendre.
Su, la Maria Mercè, amb foto o sense, era un amor, oi? Quin llibre seu treballareu?
la literatura sempre és còmplice :-)
Una abraçada
Francesc, moltes de les fotos del meu pare també eren molt petites, i amb "puntilles" envoltant-les :-)
Carme, a la fi la majoria dels records que queden són així :-)
Que consti, Assum, que trobo que li vaig fer una bona foto: al menys no miraven la càmera.
Prenc nota dels mesos, devia ser la primavera.
Oh, si, la capçalera és real segons el programa de la càmera :-)
A., és veritat, un gest conegut d'un moment de la vida. Llàstima que la seua fos tan curta.
La Marçal era magnètica, especial. El poemari que treballarem serà "Desglaç", a final de curs, a la Biblioteca José Barbero de Trinitat Vella… Amb ganes de gaudir-lo…
Petó,
SU
... i d'una vitalitat que s'encomanava, Su.
Ei, el darrer... Que et (us) vagi molt bé.
Abraçada
Publica un comentari a l'entrada