simfonia del diumenge

El diumenge, després de dinar -tard-, el silenci seria aclaparador, ominós, si no fos pels xiscles intermitents de les orenetes i el parrupeig mandrós d'algun colom poc inclinat a fer migdiada. A poc a poc, però, quan encara el sol és més prop del zenit que de la declinació definitiva, comença una melodia ronca, lenta, de ritme regular: la primera rentadora s'ha posat en marxa. Al cap de poc, se n'hi afegeix un altra. Encara una tercera, uns minuts més tard, participa de la polifonia. Els ritmes s'entrecreuen; mentre una fa una petita pausa, l'altra arriba a un crescendo sublim -1200 revolucions!- i la segona es prepara per a un alegro vivace. Just en aquest moment, una quarta veu comença a intervenir. Lentament, d'una manera espasmòdica, un tambor deixa de percudir; després, un a un, callaran tots els altres i els que s'hi hauran afegit. Pel celobert puja una olor intensa de net, de flaire floral inidentificable. Assecar -les cordes ja fan panxa- , plegar, planxar, desar... El descans és efímer, el sol s'amaga, els ocells van a jóc. Preludi de dilluns.

de quan les càmeres de fotos portaven rodet

Vaig explicar la primavera passada la sorpresa que em va produir veure un paper meu entre el material de la vitrina de la Maria Mercè Marçal. Sorpresa no només en veure'l a Arts Santa Mònica en exposició pública, sinó també perquè no recordava en absolut que l'hagués escrit ni que la Maria Mercè guardés aquell material tan concret que, per altra banda, donava fe d'una època i d'unes circumstàncies.

Imagino que la mateixa sorpresa s'enduria ella si li ensenyés una foto oblidada d'un diumenge a migdia que jo ja considerava perduda. El restaurant, com tants altres locals de Barcelona, fa temps que va desaparèixer i no sabria situar-lo amb precisió, potser a Sant Pere més baix o al carrer de baix? Feien bona cuina a un preu força econòmic, i servien les taules un senyor gran, potser de l'edat que jo tinc ara, i el seu fill. Jo ja feia temps que traginava una càmera, sempre a punt, amb un rodet que devia ser de 400 ASA. Quina edat devia tenir l'Heura? No sóc gaire bo per als càlculs, però no devia fer gaire temps que la seua mare li devia haver escrit aquest poema:

Petita guerrillera, sagitària
que apuntes lluny, portes enllà de casa,
reixes enllà dels braços que et cenyeixen
insidiosament, i amb nom d'amor
bategen els paranys de cada dia!
No els miris: cor enllà, mirall enllà,
ombres enllà, els meus ulls
han apostat per tu.

els diumenges, sardanes (4)

Com que és diumenge, continuo amb la història de la sardana de l'Esbart torroellenc. Afegeixo un text del llibre de Jordi Lara que amb els altres dos que apareixeran en diumenges successius, conformen una síntesi de la història de la sardana i de la cobla -una cosa porta a l'altra?- que es podria titular Perversitats i que trobo absolutament intel·ligent i d'una qualitat divulgadora que pot agradar tant els entesos com els nouvinguts, o els despistats. Aquest diumenge afegeixo un vídeo per als qui no tenen clar què és el tible. Apa!

“El tible és pervers, però qui aprèn a estimar el tible es fica tota la cobla a la butxaca. Perquè el tibles és el desllorigador tímbric de la cobla. La sal del seu caràcter. Un tible encabritat és d'una potència que tomba. Ell és el veritable artífex de la màquina d'espavilar ocells de nit, que diria nl'avi, i no és gaire aventurat suposar que sense la cobla, sense el conjunt que reclama una xeremia per a la tessitura alta, el tible no existiria. “M'agrada sentir la sardana de lluny...”, escrivia Sagarra, maliciosament ambigu. Deuria sentir el tible, més que res. Al pla, i amb vent a favor, es fa sentir d'uns quilòmetres lluny.

Hem d'aprendre a estimar el tible. I llavors, gelosos d'un plaer que ens ha costat, tot el demés, tot el que va ordir en Pep Ventura, seguirà com una propina: estimarem la tenora sense que la diva hipotequi la nostra capacitat sentimental; estimarem el flabiol amb el tamborí, que vetllen perquè la cobla no oblidio mai que va ser creada per a la dansa; estimarem les trompetes, que a la cobla són el signe inequívoc de la idiosincràsia del compositor (casernàries les d'Agramon, patriòtiques en Morera, èpiques en Quimet Serra, místiques en el fill Lamote...); estimarem el trombó, l'aneguet lleig tants anys desaprofitat, però capaç de tornar redoblat l'amor amb què el compositor vulgui tractar-lo; i el fiscorn primer, amb aquella catxassa de rector bonàs, “el sofregit de la cobla”, en deia algú; estimarem el segon fiscorn pel que té de sofert, víctima principal de formar part d'un conjunt popular, és a dir, estalviador, resistint estoic tants compassos d'acompanyament sense reposar; i finalment estimarem el contrabaix, la verra de tres cordes amb perfil de pera, que a les sardanes de plaça és tant un contrabaix com un bombo, i això explica que la cobla sigui una formació pensada per fer ballar que no té, a la base, instruments de percussió... La imatge que em ve al cap, tot l'engranatge en moviment, canya i metall, és la d'una trepa de joglars esbojarrats que volguessin escapolir-se d'un disciplinat escamot militar. A ple rendiment, en tutti, en viu i en directe, el resultat del conjunt és una descàrrega tragicòmica, l'esclat d'un cor mixt de goles constipades. En la perversitat mateixa reposa l'encant: la cobla sona diferent i només per això mereix existir. Hi ha coses en aquest món que els músics només poden dir amb el so agredolç de la cobla. (...)”

 

 

ritmes de diumenge

Conec poc -ara més- la Marta Pessarredona, desconec la poesia de Txema Martínez, ignoro gairebé tot el que ha escrit Màrius Sampere, de qui em reconforta -encara hi sóc a temps?- que hagi publicat una novel·la passats els seus vuitanta. Les meues mancances literàries m'omplen d'optimisme perquè no deu haver res més terrible que pensar -i creure- que ho has llegit tot, o gairebé tot, o una bona part, o tot l'important...

Però és diumenge, dia de descans i de silencis, d'oportunitats -al matí- o de neguit – al vespre-, o de monotonia, o de deixar-se anar amb ritmes improvisats... Així que repassaré versos i escoltaré música, encara que en el cas de la Cobla Sant Jordi no era fàcil perquè l'aire lliure tot ho permet. I copiaré sencer -és curt- un dels poemes preferits de Màrius Sampere: qui sap la diferència entre mort i vida?






COM M'AGRADA


Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.


S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra!

Màrius Sampere

cap de setmana

Cada edat i cada circumstància permet captar amb més facilitat, més dificultat o des d'una perspectiva diferent la realitat passada o present. Una experiència semblat pot adquirir matisos nous o fins i tot contradictoris segons el temps en què es desenvolupa. Un fet intranscendent es pot convertir en fonamental, o viceversa, segons una seguit de condicionals existencials o temporals. Tot això ho sap gairebé tothom i és una obvietat.

En la meua situació alaboral, per exemple, els divendres han perdut aquella ansietat per arribar-hi, aquella màgia rarament descoberta, més vital que intel·lectual, aquell cúmul de promeses inconcretes, potser insignificants però desitjables, d'altres temps. En contrapartida, els diumenges presenten una suavitat i una serenor gairebé oblidades. Els dissabte continuen sent terra de ningú, sempre amb dependència del passat o del futur o de l'estímul imprevisible.

els solitaris

Diagonal amunt, tombo als Jardinets. Arribo al metro de Fontana i agafo el carrer Astúries. Veig el sol, però no em toca. Baixo per Verdi i m'agafen ganes de mirar llibres. A Taifa tanquen els dilluns, així que entro i passo directament al fons. Repasso lloms i agafo algun volum, el fullejo, el torno a deixar. Em fixo en Perucho, fill del barri: Poesía 1947-1981, una edició bilingüe (originals en català), publicada per Plaza & Janés l'any 1983. No conec la seva poesia. Encara romancejo una estona per la llibreria.

Serpentejo fins arribar a Bailén. Durant una estona adapto el pas al d'un matrimoni gran, agafat de la mà, ella amb una jaqueta gruixuda de llana, ell amb jersei, també de llana. Passes pausades, potser també pautades. No es diuen res. Al passeig de Sant Joan, solitaris i solitàries de totes les edats amb gossos de totes les races, els beagles continuen de moda, però menys.

Mentre el sol es pon llegeixo uns quants poemes.

Surt a passeig al vespre
com cada dia.
I li diu a Gayarre: “Vine.
Fes bondat. No tibis la corretja.”
Dóna una volta circular
entorn de l'illa
i es deté davant d'un capell gris perla
i un barret fort. English Spoken.
Noranta-tres pessetes. És caríssim.
Passa un cotxe rabent cap a l'infern.


Obtingué les medalles al col·legi
i un premi a la virtut.
Una banda blau cel
li fou penyora
d'aquelles tardes ensucrades
prop de la llar paterna beneïda.
D'això fa temps, i encara
meticulós conserva
els cromos de la guerra del catorze.


Qui pot provar després el que passa?
Predestinat, ho era.
A les belles empreses,
al gran comerç amb l'Índia tan llunyana,
al càrrec important,
a la milícia austera.
Tot això eren coses de tieta Paulina.
Tieta Paulina, maca. Tinc el retrat
a la bella saleta endomassada del piano.


Es va perdent, solitari,
amb la petita renda
i un gos per companyia
i minucioses fantasies de rocaille
a la saleta trista.
Té una aura minsa i bruta
al volt del cap.
S'ha posat la bufanda. Des de l'escala
llegeix el rètol lluminós de la farmàcia.


Joan Perucho: “El solitari”, El Mèdium, 1954.

primer diumenge de la setmana

Hi ha qui proposa que es canviï el nom del diumenge, que d'ara en endavant es digui dissabte. Em sembla una pensada inconsistent, absolutament rebutjable: passar de dissabte a dilluns suposaria un trauma difícilment superable. És clar que amb les constants retallades que ens imposen, aquesta minva no m'estranyaria gaire en un futur immediat. En canvi, no em semblaria gens malament batejar tots els dies de la setmana amb el nom de diumenge, i que em perdoni divendres. Ja trobaríem maneres de diferenciar un diumenge d'un altre, n'estic segur.

atmosferes

Vaig recordar ja tard que avui volia fer arròs per a dinar i com estava a la vora del Corte Inglés de la plaça de Catalunya, vaig entrar a comprar-ne un paquet i poca cosa més. I del subsòl a la vuitena planta –em sembla-, a veure l’exposició itinerant d’Star Wars. Érem poca gent, no sé si per l’hora o per algun altre motiu: sobretot gent sola, també alguna parella. En una paret amb fons estel·lar, posava una noia mentre el seu xicot li feia una foto. Vaig seguir una estona una senyora (noia?) potser de cinquanta anys tota vestida de negre i amb el cabell blanc que anava voltant a poc a poc les maquetes de personatges, naus i objectes i somreia lleument de tant en tant. Per un moment em va semblar que desapareixia tot vestigi de la nostra terra i el nostre temps.

Aquest matí m’arribava i s’esvaïa ràpidament el so dels motors d’algun avió que participava en la festa del mar mentre m’acabava de llegir una novel·la que m’havia deixat una amiga. Abans de tancar el llibre he passat les darreres pàgines. A la penúltima, a la cara senar, hi ha un poema escrit en llapis, potser de quan va acabar el llibre o perquè era el paper que tenia més a mà, que no sé si ella recorda:

Brilla la luna
un poquito más cerca
con tanto aire
entre el suelo
i mis pies.

M’agrada. Jo, tants diumenges viscuts!, encara no sé si avui és el dia de la setmana que toco més de peus a terra o és tot el contrari.

dispersió de diumenge de setembre

Dia clar de cel blavíssim, precursor dels que vindran.

Penso en la primera vegada que vaig parlar amb Labordeta a la sala Villaroel en acabar el recital. Aconsegueixo recordar ben poca cosa. Era el temps de la revista “Andalán”, que aquest any s’ha tornat editar en virtual, i algú m’havia dit que Labordeta em podria posar en contacte amb alguns especialistes de l’estat de la llengua a la Franja. Parlem una estona i em dóna noms que ja no recordo; posteriorment el meu interès sobre el tema es refreda. Per molt que ho intento, no aconsegueixo recordar l’any del recital. Veig que més de tres-centes persones han mirat el primer vídeo –precipitat- que vaig muntar per a l’apunt d’ahir i que alguns han deixat comentaris, i em resulta estrany.

Passo la tarda preparant una mica de feina de la setmana. A l’hora del Barça em connecto a Internet i miro de tant en tant com va el partit a través d’una emissora de parla portuguesa. Quan substitueixen Iniesta, el públic l’aplaudeix, més que a Villa: és l’heroi de la “roja”. Aprofito la connexió per buscar si s’ha publicat Avicena en català, però no m’ho sembla -tampoc en castellà-; em refereixo al seu Kitab Al Qanûn fi Al-Tibb. Copio dues estrofes d’Arnaut Daniel: “L’aura amara..." i repasso la vida de Raimon de Miraval segons una razo d’Huguet de Mataplana que no afegeixo a l’apunt.

Abans de sopar pujo i baixo el Passeig de Sant Joan. Al costat de la font de la Caputxeta (no sé si Sagarra deixarà algun llibre avui) saludo una alumna que juga a futbol. Demà ens veurem.

A la tele diuen que el dijous i el divendres plourà. Ja ens ho confirmaran.

encara Jaime Gil de Biedma

Plou. Quanta pluja aquest any! L’A. –diré aquest nom perquè és el seu- em recorda els primers versos d’”Ultramort”: "Una casa desierta que yo amo,/ a dos horas de aquí,/ me sirve de consuelo. / En sus tejas roídas por la hierba / la luna se extenua,/ se duerme el sol del tiempo." No sé si el poeta que volia ser poema va anar a parar al poble perquè, com jo, que ja tinc altres pobles, va desafiar el nom. Em consolen –el verb és excessiu- en aquesta tarda de diumenge, encara més feixuga que altres tardes, els seus versos llegits amb massa pressa. Començo i cloc.

IV

Os acordáis. Los años aurorales
como el tiempo tranquilos, pura infancia
vagamente asistida por el mundo.

La noche aún materna protegía.
Veníamos del sueño, y un calor,
un sabor como a noche originaria
se demoraba sobre nuestros labios,
humedeciendo, suavizando el día.

Pero algo a veces nos solicitaba.
El cuerpo, y el regreso del verano,
la tarde misma, demasiado vasta.

¿En que mañana, os acordáis, quisimos
asomarnos al pozo peligroso
en el extremo del jardín? Duraba
el agua quieta, igual que una mirada
en cuyo fondo vimos nuestra imagen.

Y un súbito silencio recayó
sobre el mundo, azorándonos.

Jaime Gil de Biedma: Compañeros de viaje.



“De senectute”

Y nada temí más que mis cuidados.
GÓNGORA


No es el mío, este tiempo.

Y aunque tan mío sea ese latir de pájaros
afuera en el jardín,
su profusión en hojas pequeñas, removiéndome
igual que intimaciones,
no dice ya lo mismo.

Me despierto
como quien oye una respiración
obscena. Es que amanece.

Amanece otro dia en que no estaré invitado
ni a un momento feliz. Ni a un arrepentimiento
que, por no ser antiguo,
-ah, Seigneur, donnez-moi la force et le courage!-
invite de verdad a arrepentirme
con algun resto de sinceridad.
Ya nada temo más que mis cuidados.

De la vida me acuerdo, pero dónde está.

Jaime Gil de Biedma: Poemas postumos.

encara el diumenge

Una altra vegada la malenconia del diumenge: serà sempre així? I la pluja monòtona i avorrida, com de dia de funeral, que m'acompanya i em distreu. I una lectura australiana per enfrontar-m'hi, acceptar-la i reconfortar-me abans de començar amb la rutina del setè dia que em portarà al primer dia.

-Em sento com una nena la nit de Nadal-va dir la Fanny creuant els dits de les mans-. Quan estàs impacient perquè arribi el matí, portar-te i obrir els regals.
-Jo no m'emocionaria gaire-va fer el comandant-. Si la Gran Bretanya entra en guerra, és molt probable que s'acabi en cosa de mesos. A tot estirar, fins a Nadal.
-Tot i això-va dir Lady Clementine-, demà mateix escriuré a Lord Gifford per comunicar-li com vull que sigui el meu funeral. I us recomano que feu tots el mateix. Abans que no sigui massa tard.
La Hannah va obrir els ulls simulant estar profundament ofesa.
-Què vol dir? Que no confia que nosaltres li preparem el millor funeral possible, Lady Clementine? -Va fer un somriure dolç i va agafar la mà de la dama. -Sense anar més lluny, per a mi seria un honor encarregar-me que tingués l'acomiadament que es mereix.
-Per això mateix-va dir Lady Clementine amb un esbufec-. Si aquestes coses no els organitza una mateixa, no saps mai qui se'n farà càrrec. -Va mirar la Fanny de manera prou significativa i va agafar aire de manera que els seus grans narius van eixamplar-se .- A més a més, jo sóc molt especial amb aquests actes. El meu fa anys que el tinc pensat.
-De debò? -Va dir Lady Violet, veritablement interessada.
Oh i tant-va fer Lady Clementine-. És un dels esdeveniments públics més importants en la vida d'una persona, i el meu no estarà pas mancat d'espectacularitat.
-Ja tinc ganes que arribi-va dir la Hannah eixuta.
-Doncs fas bé-va replicar Lady Clementine-. Una no es pot permetre el luxe d'organitzar un acte mediocre avui dia. La gent no és tan indulgent com abans i ningú no vol que li facin una mala crítica.
-No sabia que fes cas de les crítiques dels diaris, Lady Clementine-va continuar la Hannah, que aquest cop va guanyar-se una mirada d'advertència del seu pare.
-Per norma general, no-va respondre Lady Clementine. Va assenyalar amb un dit enjoiat en primer lloc la Hannah, després l'Emmeline i finalment la Fanny-. A part del casament, la necrològica és l'únic moment en què el nom d'una dama ha d'aparèixer en el diari. -Va desviar els ulls cap amunt .- I que Déu l'ajudi si la premsa carrega les tintes amb el seu funeral, perquè no tindrà una segona oportunitat la temporada següent.

Kate Morton. La casa de Riverton (traducció de David Fernández Jiménez)

post dedicat

Sol a casa, llegeixo el diari i també alguns blocs en aquesta tarda de diumenge de sol i de vent en què encara queden hores de llum. Dintre d’una estona començaré a treballar una mica. No deixo res escrit en els llocs que visito, potser demà. Inacabables diversitats de móns i de propostes intimistes i públiques que es creuen i s’enllacen. Enceto un joc sense bases, premis, participants ni, per suposat, guanyadors: diverses lectures –quants disbarats a l’entorn de l’aigua!- , però especialment una, em suggereixen una brevíssima publicitat de sabó. Jugo matusserament amb les paraules i les imatges i la pujo a You Tube, en la veu de l’inefable Sisa (o és Ricardo Solfa), un dels pensadors –poca broma!- més brillants del país.

Malenconia del diumenge que passa.

vols

La pluja va i ve. Aquestes tardes de diumenge en què la llum lletosa comença a desaparèixer i no se sent cap soroll fora de la sirena d’alguna ambulància i els crits de les gavines són d’una malenconia extrema. Mentre sonen les hores de les estranyes campanes de la Sagrada Família, cap veu humana traspassa la cortina sincopada de l’aigua que cau monòtona i trista. Quan arribi la foscor es tornarà a sentir la vida dels veïns en les cuines que donen als patis de dins i de fora. Quan arribi la nit reemprendrem els ritmes i farem balanços i prepararem la setmana. Més enllà, un món de misteris insondables.

Mentrestant –és el moment dels sons o dels somnis- jo acabo aquí, provisionalment, una sèrie que, sense premeditació, ha anat girant a l’entorn de la immortalitat, de vegades indirectament i algun cop com a tema central. Ho faig amb aquesta excel·lent oda d’Horaci, vencedor de l’enveja, en què en lloc de morir i anar a un altre món...

No serà pas una ala habitual ni feble la que se m’endurà, poeta transfigurat, a través de l’èter transparent; ja no romandré més a la terra i, vencedor de l’enveja,
deixaré les ciutats. No, jo que sóc sang de pares pobres, jo, que tu convides, estimat Mecenas, no moriré ni seré empresonat per les aigües de l’Estix.
Ja se’m formen a les cames un replecs de pell escamosa i per amunt em torno un ocell blanc* i em neixen plomes setinades pels dits i pels muscles.
Aviat, més famós que Ícar, el fill de Dèdal, aniré, ocell canor, a visitar les costes del Bòsfor gemegós, les Sirtes de Gertúlia i les planures hiperbòries.
A mi, em coneixeran el colc, el dace, que fingeix no tenir por de la cohort màrsica, i els remotíssims gelons, i, cultes que són, aprendran els meus cants l’íber i el que beu l’aigua del Roine**.
Que s’allunyin de la meva vana cerimònia funeral les complantes, la lletgesa dels planys i els laments; reprimeix els crits i, en el meu sepulcre, no hi posis cap lloança, que seria sobrera.

Horaci. Odes II, 20. A Odes i Epodes, vol. I, Fundació Bernat Metge.(traducció i notes de Josep Vergés)

* Ussani diu que els grecs comparaven els poetes, no als cignes comuns, sinó als d’una espècies sislvestre, el Cygnus musicus, celebrat en les cançons populars russes, que hivernava a Grècia (o era a Gràcia?), i afegeix que quan aquest ocell és ferit de mort la seva ranera fa l’efecte d’un cant.

** Cal recordar que a l’època que escriu Horaci, gran part d’Hispània i el sud-est de la Gàl·lia eren, fora d’Itàlia, els països més romanitzats, més cultes, doncs, des de la seva perspectiva. Amb el temps, com podeu comprovar, les coses canvien.