de sonores sordeses: els Mont[s]ó

Diguin el que diguin, m’agrada com escriuen els Mon[s]ó. Llegir-los al diari és un plaer, i encara més quan escriuen en tàndem de manera perfectament sincronitzada. A la seva columna del dissabte, es queixava –moderadament i sense esperança d’esmena- l’Imma Monsó, nascuda a Lleida, de la pronunciació incorrecta que sovint es fa del seu cognom quan s’articula un so de essa sonora inexistent (em sap greu no poder enllaçar momentàniament l’article); ella atribuïa, en part, l’error fonètic a la confusió del seu cognom amb el de Quim Monzó, nascut a Barcelona uns quants anys abans, amb qui algunes persones deuen pensar que té algun parentiu. En la seva columna d’avui (que em sembla que es pot llegir aquí), Monzó responia a l’article de Monsó i explicava que la gent també pronunciava el seu cognom de forma incorrecta, però en el seu cas no era per cap confusió amb cap altra persona, sinó perquè malgrat la zeta, a la qual s’atribueix un so sonor, la seva tradició familiar marca un so de essa sorda. En resum –que bo Monzó, com gira subtilment la truita-, ens ve a dir que la diferència fonètica entre els dos Mon[s]ó hauria de ser inexistent i, per dir-ho d’alguna manera, a favor de la Monsó. La confessió genealògica i fonètica de Monzó m’ha trasbalsat una mica. Jo, fidel complidor de la normativa des que la conec i en la mesura de les meves possibilitats, sempre havia cregut que pronunciava bé el seu nom, però el fet em demostra que mai no ets pots fiar de la paraula escrita ni dels gramàtics, que el que compta, el que hauríem de tenir en compte, és la paraula efímera que s’emporta el vent, la lelngua oral que, desgraciadament, a la fi és la que compta menys, com demostra l’assumpte que ens ocupa.

Sembla innecessari que hagi escrit els llocs de naixement dels dos escriptors, però se m’ha acudit que a més de l’heterodòxia, en un cas clara i induïda i en l’altre explicada, dels sons de les esses, els so de les os dels seus cognoms tampoc deu ser el que pronunciarien els habitants del seu lloc d’origen, pròxim o remot segons el cas. Però aquesta és una altra història que té menys a veure amb la fama. I a més, les vocals sempre són assumptes menors per bé que nuclears.


P S: No té cap importància, però aprofito l’ocasió per reclamar modestament precisió en el meu segon cognom, que no sé si ha aparegut mai en aquestes anotacions. Sóc Marqués amb accent tancat, que reivindico, i sense vocal neutra, encara que cadascú és lliure d’obrir i tancar segons la seva voluntat i de neutralitzar el que li vingui de gust. De fet el que em fot més és la dèria que tenen alguns de convertir la essa en una zeta i de fer tònica la primera síl·laba. Aquesta confusió va agafar proporcions preocupants en l’època en què governava Felipe González Márquez, a qui, tot sigui dit, mai no vaig votar.

elogi del lleure: impostures i postures

Llegeixo l’anècdota –llarga en el temps- de Tania Head, falsa supervivent de les torres bessones, que en realitat es diu Alicia (amb accent?, en terra de meravelles?) Esteve Head, membre d’una nissaga de fabuladors documentals barcelonins no sé si encara a la presó. Sembla que la Tania-Alicia s’ha passat una bona temporada sent admirada per la seva ficció i ara els qui la van creure la cruxificaran si poden, perquè els impostors sentimentals –especialment aquests- no tenen perdó de Déu. Pobra Tania-Alicia, que ha fet –o farà?- famós el nom de Sarrià-Sant Gervasi, Barcelona i de Catalunya arreu del món. Hauria d’haver sabut que no es pot jugar amb el cor de les persones, que tota la resta és justificable. Si tot va bé, però, la Tania-Alicia escriurà un best-seller que d’alguna manera l’acarà redimint, perquè no hi ha res millor que confessar les pròpies misèries per aconseguir l’absolució. El que em resulta divertit i terrible –i jo em tiro la primera pedra per les insinuacions que faig- és que una part dels molts comentaris sobre el cas que es fan a “La Vanguardia” passen de l’anècdota i ascendeixen a la categoria: ja tenim un element més a afegir a la tipologia dels barcelonins i, per extensió, dels catalans (un exemple: Estoy de acuerdo con muchos comentarios, a mi también los Catalanes me han dado la espalda y pensar que mi país Uruguay, les abrió la puerta, los recibió, les dió de comer cuando estaban muertos de hambre, y ahora nos dan la espalda. Una lástima. Esta Sra. es una muestra de lo que son cuando se desparraman por el mundo); una mostra més de l’abjecció d’una subespècie, la catalana, que caldria eliminar. M’encanta la polèmica visceral en la mesura que no m’és gens difícil de seguir, que sempre em permet anar dos passes més enllà, i que és absolutament inútil.

En el mateix diari, m’enamoro una vegada més de l’Imma Monsó, amb qui mai conversaré –ai!-. Els seus articles densos i diàfans, suggerents, sempre acabant d’establir el que és la categoria amb una prosa perfectament estructurada, són una delícia per als sentits i per a la raó. En una societat en què per motius espuris molts s’entesten a defensar una ficció amb aires de realitat, l’Imma Monsó exposa la seva veritat que a mi em sembla que s’acosta molt a la Veritat sense mediatitzacions. Us deixo un fragments de l’article d’avui titulat “Aburrimiento para niños”:

“Somos muchos (no n’estic segur) los que desearíamos evitar que nuestros hijos acaben atrapados en una vida regida por la inmediatez y por la urgencia, prisioneros de una agenda rebosante de citas, de actividades, de derechos i de deberes. No resulta fácil: estamos en una sociedad californizada que adora todo lo que huele a actividad y estigmatiza todo lo que se detiene.”

Porqué el horario escolar de nuestros alumnos es ya bastante extenso (véase el informe PISA de la OCDE y compruébese de paso como países como Finlandia, Noruega o Japón, famosos por la excelencia de sus alumnos, tienen muchas menos horas lectivas)...

Así es fácil que, entre extraescolares, horario lectivo y juegos suministrados por el ordenador, no quede tiempo libre para absolutamente nada más. Por ejemplo, para observar un pájaro, un insecto o una grieta en la pared, para enamorarse de un dibujo, para convertirse en amante del saber gratuito y desinteresado. En fin, este tipo de cosas que uno solo llega a hacer cuando se empieza a aburrir, y que uno hace precisamente para combatir el aburrimiento.

Es cierto que aburrirse demasiado puede conducir a la depresión, pero no tener demasiado tiempos vacíos conduce a la mediocridad. Y es cierto también que el aburrimiento. A pequeñas dosis, permite a lo largo de la infancia desarrollar la introspección, la autosuficiencia y la creatividad.

Un niño que no sabe lo que es un tiempo vacío estácondenado a ser un adicto de la actividad. Peor aún: de niños que sólo realizan actividades dirigidas sólo pueden salir adultos esclavos.”

Doncs això, un motiu de reflexió per a pares, mares, psicopedagogs amb títol i aficionats, i per al públic de totes les edats en general. Unes conclusions aplicables no només als nens, evidentment, i unes solucions impossibles.

No sabeu com agraeixo els llarguíssims temps de lleure no dirigit de la meva infantesa, mal m’està dir-ho. Agraeixo també els lleures més curts que ara em permeten escriure sobre el que vull escriure, el com ja no depèn de mi.