15.12.10

de sonores sordeses: els Mont[s]ó

Diguin el que diguin, m’agrada com escriuen els Mon[s]ó. Llegir-los al diari és un plaer, i encara més quan escriuen en tàndem de manera perfectament sincronitzada. A la seva columna del dissabte, es queixava –moderadament i sense esperança d’esmena- l’Imma Monsó, nascuda a Lleida, de la pronunciació incorrecta que sovint es fa del seu cognom quan s’articula un so de essa sonora inexistent (em sap greu no poder enllaçar momentàniament l’article); ella atribuïa, en part, l’error fonètic a la confusió del seu cognom amb el de Quim Monzó, nascut a Barcelona uns quants anys abans, amb qui algunes persones deuen pensar que té algun parentiu. En la seva columna d’avui (que em sembla que es pot llegir aquí), Monzó responia a l’article de Monsó i explicava que la gent també pronunciava el seu cognom de forma incorrecta, però en el seu cas no era per cap confusió amb cap altra persona, sinó perquè malgrat la zeta, a la qual s’atribueix un so sonor, la seva tradició familiar marca un so de essa sorda. En resum –que bo Monzó, com gira subtilment la truita-, ens ve a dir que la diferència fonètica entre els dos Mon[s]ó hauria de ser inexistent i, per dir-ho d’alguna manera, a favor de la Monsó. La confessió genealògica i fonètica de Monzó m’ha trasbalsat una mica. Jo, fidel complidor de la normativa des que la conec i en la mesura de les meves possibilitats, sempre havia cregut que pronunciava bé el seu nom, però el fet em demostra que mai no ets pots fiar de la paraula escrita ni dels gramàtics, que el que compta, el que hauríem de tenir en compte, és la paraula efímera que s’emporta el vent, la lelngua oral que, desgraciadament, a la fi és la que compta menys, com demostra l’assumpte que ens ocupa.

Sembla innecessari que hagi escrit els llocs de naixement dels dos escriptors, però se m’ha acudit que a més de l’heterodòxia, en un cas clara i induïda i en l’altre explicada, dels sons de les esses, els so de les os dels seus cognoms tampoc deu ser el que pronunciarien els habitants del seu lloc d’origen, pròxim o remot segons el cas. Però aquesta és una altra història que té menys a veure amb la fama. I a més, les vocals sempre són assumptes menors per bé que nuclears.


P S: No té cap importància, però aprofito l’ocasió per reclamar modestament precisió en el meu segon cognom, que no sé si ha aparegut mai en aquestes anotacions. Sóc Marqués amb accent tancat, que reivindico, i sense vocal neutra, encara que cadascú és lliure d’obrir i tancar segons la seva voluntat i de neutralitzar el que li vingui de gust. De fet el que em fot més és la dèria que tenen alguns de convertir la essa en una zeta i de fer tònica la primera síl·laba. Aquesta confusió va agafar proporcions preocupants en l’època en què governava Felipe González Márquez, a qui, tot sigui dit, mai no vaig votar.

10 comentaris:

Allau ha dit...

Pere, he llegit avui l'article d'en Monzó i m'ha semblat un afer del tot menor: dels que s'escriuen per cobrir el "cupo" del contracte. Una essa sorda o sonora, precedida d'una ena deu de ser la menor de les nostres desgràcies.

Amb perdó.

pere ha dit...

Del tot menor, Allau, però divertit com qualsevol joc que ho sigui i encara més quan juguen dos, com en aquest cas la Monsó, i també instructiu.
De tota manera, per assumptes semblants a aquest he llegit i presenciat baralles verbals importants, en alguns blocs (o blogs) sense anar més lluny.

Clidice ha dit...

Pitjor és quan et dius Montserrat i tothom respon: ah! Montse! i penses: té mira, ja me tornat a descuidar el "rrat" :( mania de rebatejar el personal!

Pais secret ha dit...

Amb les esses sordes i sonores no he tingut gairebé mai problemes però amb les os a dia d´avui encara no n´he tret l´aigua clara.Em sembla que per aquí dalt ho pronunciem tot igual, tan és una bota com una bóta, una móra com una mora.
Pel que fa al meu nom el conflicte és continu.Sí que te importància si, que et diguin d´una manera o d´una altra.M´han arribat a dir coses molt extravagants, gairebé impronunciables , me l´han traduït, tergiversat, canviat el gènere, la direcció de l´accent ( el meu és obert!), me l´han posat potes enlaire...en fi, que gairebé me´l canvio. Però no, no ho aconseguiran.

C. ha dit...

Jo no en vaig treure l'aigua clara. De totes maneres els llibres del Monzó ja fa temps que són fluixos i el darrer de la Monsó pse, pse. Millor com a articulistes.

Lo cafeter del Bruch

pere ha dit...

Què m'has de dir, Clidice, ho visc de molt prop, que la Joana també es diu Montse(rrat)de segon nom, i no hi ha remei.

La veritat, A., és que jo per les qüestions de fonètica pràctica sóc més aviat un desastre, encara que procuro fixar-m'hi, però la meva adequació al vocalisme oriental és pràcticament nul·la.
Ep, jo continuaré dient-te A, així evitaré qualsevol conflicte, perquè, evidentment, et faria la darrera vocal tancada.

Ei, cafeter, que precisament la cosa era que l'aigua no era gaire clara. Potser sí que, potser perquè la seva aparició va ser espectacular, els llibres d'ara d'en Monzó no responen als desitjos, al menys als meus, però continua -i cada vegada més, dominant la llengua i el ritme. El darrer de la Monsó no l'he llegit, però sóc un incondicional dels seus articles; sigui quin sigui el tema, m'encanta com flueixen.

lola ha dit...

Palau Marqués? Doncs també té conya, eh?
Jo, Dolors Cruells, ja està dit.

pere ha dit...

Alguns dia ens haurem de dir alguna cosa més, lola (ei, almenys un dels dos cognoms el porto des del naixement; del teu nom i cognom, no me'n refio :-)

lola ha dit...

Pere, t'ho juro. Em dic així.
Ja ens veurem algun dia i t'ensenyaré el carnet.
Bones festes!!!

pere ha dit...

Definitivament, lola, mentre arriba el moment, i per si s'allarga molt, potser ens haurem d'ntercanviar còpia compulsada del DNI :-)
Bones festes!!! I que el nou any ens agafi confessats.