temps de mar i terra

Sagarra acaba avui el seu article en què compara alguns aspectes de Marsella i de Barcelona:

Marsella canvia, com va canviar Barcelona després de l'Olimpíada. Confio que sigui per bé, és a dir, que canviï però que no perdi aquella mirada cap a la mar, cap a la llibertat...

Jo no ho tinc tant clar. M'agrada la mar, però m'acaba cansant la seua immensitat, el seu misteri i, com que no sóc mariner ni pescador ni poeta, la seua monotonia. M'agrada la mar vista des de la terra, m'agrada la mar sempre que, després d'una estona, em pugui refugiar en les diversitats que sé i que descobreixo de terra estant. És a terra que descobreixo llibertats, i, en tot cas, les imagino més als blaus del cel que als de la mar.

Si avui m'he fixat especialment en l'article de Sagarra és perquè dijous al·ludia Monzó l'escriptor en la seua columna, en què feia referència al costum del primer d'escriure entre parèntesis ja no existeix darrere dels establiments que anaven desapareixent. En el penúltim paràgraf Monzó enumera alguns llocs de propera desaparició. No es tracta de les llibreries, que tenim tendència a recordar els més o menys lletraferits, sinó de botigues ben diverses que, en definitiva, són les que donen la singularitat,o una part de la personalitat, a les ciutats i els pobles, i també formen part de la història dels seus habitants, dels seus guanys i de les seues pèrdues. Per cert, l'endemà de la publicació de la columna, apareixia una carta al mateix diari en què el propietari de la mantegueria Ravell (carrer Aragó, a la vora del mercat de la Concepció), mostrava la seua sorpresa per l'imminent tancament de la seua botiga que, segons explicava, espera que duri molts anys més.

D'entre els llocs a desaparèixer, em va cridar especialment l'atenció la xocolateria Fargas, al carrer Cucurulla cantonada Pi. Encara que jo no menjo xocolata negra, entro de tant en tant a comprar xocolata amb llet o bombons del mateix tipus, i la Joana compra torrons i altres peces per a ella, i encàrrecs per a la família pels volts de Nadal. Fa un temps que la xocolateria ha dilatat mitja hora el seu horari comercial nocturn i m'atreviria a a dir que, si he de fer cas al que observo quan passo per davant, gaudeix de molta clientela, del país o de fora, és a dir, que és un referent en el seu gènere, fins i tot figura en guies xocolateres suïsses. I aquí és quan em vaig preguntar: per què desapareixerà Fargas? No ho sé, la columna de Monzó no ho especifica. Qualsevol pot imaginar que el motiu podria ser l'augment del lloguer, cosa que ens sabria greu. Però, i si tanquen simplement perquè estan cansats de fer de xocolaters, perquè es jubila el darrer mestre xocolater, perquè volen viure de rendes...?

Ara bé, la qüestió no és tant que tanquin uns o altres, per molt amor que els tinguem, sinó, el motiu de la desaparició i, sobretot, si de la mateixa manera que uns tanquen d'altres comencen la seua història. No, no m'expresso bé, la qüestió és que puguem continuar gaudint d'una ciutat en què els seus carrers, les seus botigues, la seua gent ... tinguin l'interès suficient per no acabar pensant que més val que mirem la mar.

avui hi hauria d'haver sang

No sé del cert si el bloc dimarts de sang ha mort definitivament o li queda algun vestigi de vida, qui sap si una resurrecció inesperada. El vam començar la xurri i jo a partir d'alguns posts que jo mateix havia pujat aquí i que tenien per finalitat, a part de la diversió personal, endevinar, després de deixar unes quantes pistes i un fragment del text, l'autor i l'obra de gènere negre, de misteri o similar que es proposava.
Durant gairebé dos anys vam anar repassant clàssics i moderns de procedències i llengües diverses fins a aconseguir una petita antologia eclèctica -les antologies ho solen ser- d'uns cent títols. Jo, lector del gènere en altres temps, m'he anat actualitzant a mesura que s'anaven succeint els dimarts, de manera que ara puc dir que estic més o menys al dia del que es publica, tot i que no hagi arribat, ni de bon tros, a la lectura compulsiva d'abans, que va deixar un pòsit d'uns mil volums (?) en els meus prestatges. Al final, però, tant la xurri com jo, hem notat la pressió excessiva de l'obligatorietat autoimposada del llibre setmanal. Potser també ens hem adonat que la gent no està per gaires endevinalles o per complicitats que van més enllà de les seves lectures habituals. En fi, la realitat és que, repeteixo, em sembla que s'han acabat els dimarts criminals. Ara em queda la recança del que va ser i ja no és (i el dubte de si tenia més o menys possibilitats), el record del pessigolleig de buscar cada set dies una nova proposta, en alguns casos satisfactòria i en altres no tant, les passejades per llibreries i Internet, i algunes lectures interessants que sense el bloc no haguessin existit.

Entre aquestes lectures, dues de les darreres:

Sissel-Jo Gazan: Les ales del dinosaure. Una escriptora danesa -sí, una altra novel·la nòrdica, però no tant-, amb domicili a Berlín que ha construït una obra “costumista” moderna que flueix perfectament i en què la intriga, la cerca de l'autor o autors dels dos assassinats, ens porta també,a un coneixement del funcionament de les universitats daneses en particular i de totes en general i d'una part de la vida del país, a més de la pròpia història de la protagonista que universalitza moltes de les vides actuals. Vaig arribar a la novel·la a partir d'una ressenya de Lilian Neuman, de la mateixa manera que Sergio Vila-Sanjuán i veig que als dos ens ha semblat una lectura satisfactòria

Charlie Huston, amb El arte místico de limpiar los rastros de de la muerte, ens proposa un viatge per una professió desconeguda, la d'aquells que s'encarreguen de netejar les escenes dels crims de manera que sembli que allí no ha passat res. És una obra innovadora, bèstia, enginyosa i estructuralment desequilibrada i desigual on es barreja un escepticisme extrem amb un lirisme a penes insinuat, que no s'atreveix a sortir a l'exterior perquè el món, ja ho sabem, és una selva. Els signes del nostre temps.

Va, que siguin tres. John Verdon, autor de Sé el que estàs pensant, continua amb el mateix policia retirat a No obris els ulls, potser un llibre millor que l'anterior. Vernon domina el ritme propi de les novel·les de misteri en que a poc a poc van desvetllant-se una solució que semblava impossible (encara que el lector a vegades és capaç de preveure cap on va el desenllaç amb certa anticipació). Vernon construeix peces d'orfebreria sobre les truculències d'un cas insòlit. Vernon és o serà un dels noms a tenir en compte, però jo prefereixo l'heterodòxia  i la novetat de les dues primeres novel·les, segurament menys en la línia constructiva dels best-sellers. De les novel·les de Vernon, un dels aspectes que més m'ha interessat ha estat la relació del protagonista amb la seva dona, el que es diu i el que es deixa de dir, que és el que freqüentment marca l'evolució de les relacions.

Entenc que els lectors que diuen que no llegeixen gènere negre -o similar- no se sentiran atrets per aquestes novel·les simplement perquè queden classificades. Això de les classificacions és terriblement reduccionista, però no es pot fer res per solucionar-ho, de moment. A vegades són els propis escriptors els que fan tot el possible per classificar-se, sovint conxorxats amb els editors. I pensar que l'adulteri, que és una de les claus de bona part de les novel·les del XIX i el XX, encara no ha aconseguit donar nom a un gènere.

Definitivament, després de rellegir-me m'adono que em resisteixo a morir. Potser...


P S: He vist el primer capítol de la nova temporada del Convidat. No és fàcil assistir a una condensació, també vital, i de deixar-se anar -és un dir- com l'aconseguida aquesta nit amb Quim Monzó. I amb el ritme adequat. Un dels mèrits deu ser que el convidat parla poc, és discret. Que al darrere hi hagi força hores de càmera té poca importància.

de sonores sordeses: els Mont[s]ó

Diguin el que diguin, m’agrada com escriuen els Mon[s]ó. Llegir-los al diari és un plaer, i encara més quan escriuen en tàndem de manera perfectament sincronitzada. A la seva columna del dissabte, es queixava –moderadament i sense esperança d’esmena- l’Imma Monsó, nascuda a Lleida, de la pronunciació incorrecta que sovint es fa del seu cognom quan s’articula un so de essa sonora inexistent (em sap greu no poder enllaçar momentàniament l’article); ella atribuïa, en part, l’error fonètic a la confusió del seu cognom amb el de Quim Monzó, nascut a Barcelona uns quants anys abans, amb qui algunes persones deuen pensar que té algun parentiu. En la seva columna d’avui (que em sembla que es pot llegir aquí), Monzó responia a l’article de Monsó i explicava que la gent també pronunciava el seu cognom de forma incorrecta, però en el seu cas no era per cap confusió amb cap altra persona, sinó perquè malgrat la zeta, a la qual s’atribueix un so sonor, la seva tradició familiar marca un so de essa sorda. En resum –que bo Monzó, com gira subtilment la truita-, ens ve a dir que la diferència fonètica entre els dos Mon[s]ó hauria de ser inexistent i, per dir-ho d’alguna manera, a favor de la Monsó. La confessió genealògica i fonètica de Monzó m’ha trasbalsat una mica. Jo, fidel complidor de la normativa des que la conec i en la mesura de les meves possibilitats, sempre havia cregut que pronunciava bé el seu nom, però el fet em demostra que mai no ets pots fiar de la paraula escrita ni dels gramàtics, que el que compta, el que hauríem de tenir en compte, és la paraula efímera que s’emporta el vent, la lelngua oral que, desgraciadament, a la fi és la que compta menys, com demostra l’assumpte que ens ocupa.

Sembla innecessari que hagi escrit els llocs de naixement dels dos escriptors, però se m’ha acudit que a més de l’heterodòxia, en un cas clara i induïda i en l’altre explicada, dels sons de les esses, els so de les os dels seus cognoms tampoc deu ser el que pronunciarien els habitants del seu lloc d’origen, pròxim o remot segons el cas. Però aquesta és una altra història que té menys a veure amb la fama. I a més, les vocals sempre són assumptes menors per bé que nuclears.


P S: No té cap importància, però aprofito l’ocasió per reclamar modestament precisió en el meu segon cognom, que no sé si ha aparegut mai en aquestes anotacions. Sóc Marqués amb accent tancat, que reivindico, i sense vocal neutra, encara que cadascú és lliure d’obrir i tancar segons la seva voluntat i de neutralitzar el que li vingui de gust. De fet el que em fot més és la dèria que tenen alguns de convertir la essa en una zeta i de fer tònica la primera síl·laba. Aquesta confusió va agafar proporcions preocupants en l’època en què governava Felipe González Márquez, a qui, tot sigui dit, mai no vaig votar.

primera divagació

Els meteoròlegs ja ens advertien que avui tindríem una pausa enmig d’aquesta pluja inacabable i molesta que ha deixat de ser una anècdota de febrer per convertir-se en una categoria que ja no fa gràcia. Fa un dia de promesa de primavera que un sap que és un miratge que cal aprofitar com si fos de veritat i que convida a la transgressió de la rutina, a deixar-se anar, a fer veure que no som qui som per acabar concloent que tot plegat no hem deixat de ser-ho.

A quarts de dotze m’estic davant d’Arts Santa Mònica. No sé què fer amb la roba que em sobra. Una mica més amunt, un grupet de tres persones seu en un banc de pedra amb el mateix problema que jo. S’hi va afegint gent. Es fan petons de benvinguda, però sense alegries excessives i, com si no es coneguessin gaire, mantenen les distàncies, especulen. Quan ja en són set –només una noia entre ells-, tots d’uns quaranta anys, entren a l’exposició: la noia obre la marxa. Els segueixo –jo i cinquanta set més, que els he comptat- i m’endinso en els móns de Monzó.

Vaig mirant, llegint, pensant, trobant novetats i complicitats. Em creuo amb el primer grup, em barrejo i m’evadeixo del segon grup. Pujo, baixo i volto. Comento, callo. Indico, m’indiquen. Fotografio, retrato, m’autoretrato. L’exposició em sembla estimulant en aquesta primera trobada en què estic segur que m’he deixat detalls i lectures.

Avui, encara que no ho sembli, vaig amb presses i escric això després de dinar i abans de dues cites i de la feina que m’espera més tard i de mirar, si em sobra temps, el partit del Barça. No concretaré, no opinaré ni faré veure que no opino. Bé, diré, el que ja he dit: aneu a veure l’exposició i parleu-ne si voleu.

També afegiré una pregunta i una resposta de l’entrevista de “La Vanguardia” apòcrifa, o potser caldria anomenar-la personalitzada, que es pot trobar només entrar a l’exposició:

¿Quina és la seva màxima ambició com a columnista?
Escriure articles d’opinió sense opinar (aparentment), sense que hi hagi opinió evident o no evident d’allò de què parlo. Envejo els fotògrafs, que capten un instant i el mostren sense que ningú s’hi vegi amb dret de trobar-hi declaracions transcendentals. O posicionaments polítics i d’estratègia. Voldria escriure columnes com un fotògraf fotografia: mostrant els fets i desapareixen de l’escenari.

I jo també voldria fer-ho, però sóc incapaç, fins i tot en els fotos, d’amagar la meva presència i la meva opinió. Per bé que tinc clar que em podria haver estalviat fotos –aquestes càmeres de butxaca!-, presència i opinió i, sobretot, introducció, no hi puc fer res, és qüestió dels dits i de les tecles.

distraccions

M’acosto a l’esbarzer i agafo una móra entre porpra i morada-negra; la primera de la temporada. La desgrano a poc a poc amb les dents i assaboreixo la seva acidesa; em queden uns granets als queixals. Després, una altra de ben fosca, massa dolça. I encara una tercera, aspra, sense a penes suc, com la primera. Se m’acumulen els granets, em molesten, no m’importa gaire. Es va fent fosc.

Més tard, ja a l’altre dia, escric tres intents de poemes de tres versos, inanitats absolutes. L’endemà m’adonaré que no els vaig guardar. És inútil intentar reproduir-los, recomençar, tornar a les impressions encara vives de l’instant. Escric altres coses, llegeixo. Diu Pla:

La literatura és sempre una fugida del tedi, i jo he combatut l'avorriment omplint paper. A vuitanta anys hom s'adona que la vida ha estat llarguíssima i que calia distreure’s fent alguna cosa.

Josep Pla. El viatge s'acaba.

Cap a les cinc de la matinada em desperta el soroll de la pluja a la claraboia del sostre, just sobre el meu cap. Tanco, gairebé d’esma, la porta del terrat perquè no entri l’aigua. No tinc consciència del moment en què m’he tornat a adormir.

Que curiós que a l’article del “magatzine” d’avui Monzó parli del mateix tema que Pla, sense tant temps pel mig,i expliqui l’anècdota de Eric Clapton, que va escriure Wonderful Tonight mentre esperava que Pattie Boyd s’acabés d’emprovar els vestits. Deu ser això, la literatura, la música, la pintura...?

anticipació de la mort

Con el ombligo encogido
Quim Monzó - 14/07/2009
Que la prensa catalana hable de Calders como de un "escritor catalán" demuestra cómo estamos
Tal día como hoy, hace quince años, murió Pere Calders, a quien muchas bases de datos onomásticos y diversos medios de comunicación catalanes definen estos días como "escritor y cuentista catalán", cuatro palabras de las que se infieren dos cosas...


Llegeixo a “La Vanguardia” d’avui –ja deu ser la d’ahir quan apareguin aquestes línies- l’article de Monzó que comença com heu llegit des a casa, pel carrer, en un bar o més amunt. Em desconcerta que la primera notícia de l’aniversari de la mort de Calders la trobi a la columna diària de Monzó, no perquè no tingui plena confiança en ell, sinó perquè no m’ha arribat l’efemèride per cap altre mitja, ni tan sols a través dels blocs, sempre tan atents, al menys els que jo freqüento, als esdeveniments literaris, siguin del passat, del present o del futur.

Com que la meva memòria no recorda amb precisió el fet, consulto diverses fonts a través d’internet, hemeroteques incloses, i totes em diuen que en Pere Calders va morir el 21 de juliol de 1994. La resta de l’article de Monzó, que desgraciadament no puc enllaçar em la seva totalitat, em sembla perfecte, i opinable,, però continuo donant-li voltes a l’avançament de la seva mort –per cert, ja són ganes, morir-se abans d’acabar l’agost ( o potser va ser perquè l’agost és terrible)- i només se m’acudeixen dues explicacions: que Monzó tingués ja escrit l’article per publicar-lo posteriorment o que, deixeble de Calders, segons diuen, ens vulgui provocar per veure si realment estem atents. També és possible que Monzó hagi confós la primera visita de la mort –sempre tan dialogant- a Calders amb la segona, ja definitiva. Són coses que passen:

La mort es presentà que no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
-És que l’hora la dono jo –va respondre-li la mort.
-No sempre, no sempre... replicà ell-. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
-És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments –digué la gran senyora.
-Apa, bah! –es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta-. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.

Pere Calders: “L’hora en punt”, a Tots els contes. Barcelona, Ed. 62, 2008.

Efectivament, van tornar a quedar la matinada, que sempre és un moment discret, del 21 de juliol, un dijous com qualsevol altre si no fos perquè de sobte va refrescar. La mort és persistent per bé que excepcionalment se’n vagi amb la calavera entre les cames.

Ara, si m’atrevís i des d’aquí tingués alguna possibilitat d’èxit, gosria demanar un recordatori blocaire com el que l’altre dia vam fer a Riba, però entenc als quinze anys s’està encara en plena adolescència i que cal esperar que el temps maduri la memòria. Us he de confessar, però, que si en aquest moment em preguntessin si entre els deu llibres –poso una xifra a l’atzar- que m’emportaré aquestes vacances n’hi haurà algun de Riba o algun de Calders, no em pensaria gaire la resposta.

criteris

En Toni ens dóna notícia que l’han inclòs a l’Enciclopèdia Catalana. Està molt bé; tot i que penso que l’article que li dediquen ens presenta aspectes externs, un simple esquema que a penes mostra, si és que ho fa, una petita part d’ell mateix, gairebé només una targeta de presentació. Siguin curts o extensos, els articles de les enciclopèdies sempre són això: una aproximació més o menys reeixida al personatge. La complexitat de la personalitat de l’individu la coneixem a través del tracte directe o a través de la lectura de les seves obres, si les té, és clar, i en la mesura que l’individu vulgui mostrar-se. L’essència de la seva immortalitat (“¿Això vol dir que ja he passat a la història i que ja em puc morir?”), en Toni ho sap, no rau en aquest article de l’Enciclopèdia, que només n'és una porta d’entrada, sinó en la pervivència de la seva obra com a persona i com a escriptor. En fi, qui sóc jo per parlar d’aquestes coses? A més, la meva intenció era únicament comentar un aspecte lingüístic de l’article enciclopèdic; transcric el fragment en qüestió:

Inventor del terme Catosfera, ha impulsat aquesta denominació per a la blogosfera catalana, és a dir, el conjunt de blocs escrits en català i la comunitat virtual que existeix al seu voltant. Manté els blogs Tros de Quòniam i Entrellum. Fou el coordinador de la primera antologia de blogs en català: La catosfera literària 08 (2008) i finalista dels Premis Blocs Catalunya 2008.

Si fóssim textuals i creguéssim cegament en les “autoritats” arribaríem a la conclusió que la blogosfera compren el conjunt de blocs escrits en català (derivació estranya), mentre que en Toni no escriu blocs, sinó blogs, i podríem pensar que no pertany a la blogosfera i, per tant, a la Catosfera. De blogs, i no de blocs, es va nodrir l’antologia La catosfera literària. Al mateix temps, però, en Toni, que publica blogs, va ser finalista d’un premi de Blocs de Catalunya. En fi, que sembla que continua el període de vacil·lacions en l’ús del terme, tot i que a la catosfera ara mateix rarament és troba cap article polèmic sobre el tema, cosa que és una llàstima, perquè resultava força divertit. És veritat que encara queden en alguns blogs aquells petits requadres que reivindiquen que els autors escriuen un (o en un?) blog i no un bloc. En el meu cas, m’atreviria a afirmar que més que escriure un bloc o blog el que faig, el que em plau, és escriure i espero que ningú s’ho prengui malament, però que m'ho tingui en compte.

Per cert, un dels avantatges de les publicacions virtuals és que es poden actualitzar de manera immediata. És possible que en el moment que llegiu això l’Enciclopèdia ja hagi normalitzat el seu criteri i corregit l’article esmentat. Us imagineu que ho haguessin publicat en paper? Els pobres lectors que no coneguessin que és això dels blocs o dels blogs tindrien uns dubtes importants, fins i tot és possible que es passessin la nit sense dormir. Terrible Imperdonable!

P. S.: Per tal d’evitar-vos la consulta que imagino us transcric el concepte de bloc i de blog de l’Enciclopèdia:

bloc:
Pàgina web, generalment de caràcter personal o poc institucional, amb una estructura cronològica el contingut de la qual s'actualitza regularment i que inclou informació o opinions sobre temes diversos, generalment d'actualitat.

Blog, teoria de la informació:
Teoria matemàtica que tracta de la transmissió, l'emmagatzematge i la transformació de la informació.

P. S. 2: De vegades penso que mentre frivolitzo sobre temes menors de la llengua, d’altres, més al cas de la situació real i amb una perspectiva global que jo no tinc, tracten els temes veritablement transcendents. Hi ha d’haver de tot, és clar, però no deixa de preocupar-me que sigui jo el frívol.
Per cert, avui he sentit un presentador-entrevistador de BTV que ha dit, parlant de Bush: ... se li hauria de cauré la cara de vergonya. Això.

sense títol

Prescindint de si és més o menys interessant o transcendent allò que volem dir, penso que la majoria del que escrivim, aficionats o professionals, amb sou o sense, tenim interès a reproduir amb el màxim d’exactitud els nostres pensaments, és a dir aquelles idees que, a partir de qualsevol estímul interior o exterior, han anat agafant forma i s’han anat interrelacionant fins a formar una xarxa més o menys estratificada que en un moment determinat decidim teclejar. Bé, és possible que algú teclegi directament i surti el que surt, però deixarem de banda aquesta producció perquè sobre aquest mètode en sé poc.

Arriba el moment de la veritat, aquell en què decidim convertir allò que ha estat amagat en una cosa pública o privada, però llegible. I aquí arriba a vegades el drama. Aconseguim expressar el que volem? Ho aconsegueixo jo en aquest moment? No em deixo, per desídia o per qualsevol altra raó, un passos intermedis que farien mes comprensible allò que crec que tinc prou clar en la ment? Per exemple, repassant l’anotació d’ahir m’adono que el que vaig escriure i el que volia dir a partir del text de Bofill no es corresponen: sí, però no; sí, però diferent i més. En aquest moment és quan cal corregir, modificar o, fins i tot, si s’escau que un no es veu capaç d’adequar pensament i plasmació verbal, suprimir totalment. Ah, però això ho fem poques vegades, tant els aficionats com els professionals.

Just aquest matí estava llegint -qüestions de feina- un conte de Mil cretins, el que es titula "L’amor és etern". Els escriptors amb un llenguatge més fluid són els que solen fer més correccions; és el cas de Monzó i també el de Pla, per exemple. Tornem al conte. Doncs he descobert que en la setena reimpressió del conte (abril de 2008) hi ha petits canvis respecte la segona reimpressió (novembre de 2007). Concreto.
Una reimpressió:
quan he sortit de casa, el cel era gris i queia una pluja que...
L’altra reimpressió:
quan he sortit de casa queia una pluja que...
Més endavant.
Una reimpressió:
Em faltaria un bull si encara et trobés a faltar.
L’altra reimpressió:
Seria ben boja si encara et trobés a faltar.

Ja veieu que no he concretat en quina reimpressió es troba cada text per tal de deixar-vos el gaudi de descobrir-ho vosaltres mateixos. Les hauríeu fetes aquestes modificacions minucioses? Calien? Quina opció us resulta més satisfactòria? Potser no importen les respostes sinó que el que importa és constatar com en alguns casos l’escriptor es fa un replantejament constant de la seva tria, fins i tot en els aspectes que el lector pot considerar més insignificants, més prescindibles. L’escriptor rigorós es troba sotmès al dubte constant, a la inseguretat, a la insatisfacció permanent, al desig de... Jo confio en aquest escriptor; en els altres, de vegades també. Sigui com sigui ni els uns ni els altres m’asseguren una obra que sigui del meu gust ni del seu. Que terribles són les incerteses dels escriptors... i dels lectors!

No sé si he dit el que volia dir, si ho volia dir d’aquesta manera –segur que no- ,si el que volia dir té cap importància (?), si tornaré en algun altre moment sobre el mateix tema. El que és segur és que avui no modificaré ni repassaré el que he escrit. Em cansa. I ni tan sols se m’acut un títol que encapçali aquests paràgrafs. Si algun dia ho publico en paper –cal ser rigorosos sobre el paper-, ja me’l pensaré. Ara permeteu-me que el plagiï, o bé, si us funcionen els dits i les ganes, me’l suggeriu vosaltres.

(post escrit amb les paraules de fons –com es pot escriure així?- de Joan Margarit i amb l’entremig -ja em quedava poc- d’una conversa amb la meva editora preferida)


P. S. Aclariment necessari. Segons la UNESCO:

c. Se entiende por primera edición la primera publicación de un manuscrito original o traducido;

d. Se entiende por reedición una edición que se distingue de las ediciones anteriores por algunas modificaciones introducidas en el contenido o en la presentación;

e. Una reimpresión no contiene otras modificaciones de contenido o de presentación sino las correcciones tipográficas realizadas en el texto de la edición anterior. Toda reimpresión hecha por un editor diferente al editor anterior se considera como una reedición;

addenda

Línia: 5 6 f. [CO] [BB] Fila rectilínia formada per un conjunt de signes gràfics, en forma manuscrita o impresa, disposats l’un al costat de l’altre. Una pàgina de vint línies o ratlles. Un article, un anunci, pagat a tant la línia
(Diec)

Ratlla: 5 f. [LC] Sèrie de lletres o de mots disposats d’una manera contínua en direcció horitzontal. Una plana de vint ratlles o línies. Pagar un escrit a tant la ratlla. Escriu-li quatre ratlles participant-li la nova.
(Diec)

(Per cert, per què subratllar i no subliniar?)

Ahir, més pendent de la borratxera de línies i de la seva limitació autoimposada, em vaig oblidar de concretar el veritable motiu del post –ja sabeu que a partir dels trenta les neurones...-, la idea que tenia en començar, que no era altra que la següent (passo a l’altra línia –es pot canviar per ratlla- perquè la importància del pensament, que deixo en estil sentenciós i en un altre tipus de lletra, ho demana):

Premis, llibres i articles de tot tipus a part, el reconeixement definitiu dels blocs o dels blogs arribarà quan en la prova de Selectivitat aparegui el primer text que en procedeixi (aquí és quan s’accepten apostes sobre quin bloc podria ser el triat en aquest moment, és a dir, qui serà el Monzó dels blocs).

Dit el que volia, trenco la unitat de pensament, que no d’estil, per preguntar si creieu possible que algú que no encerti la resposta correcta a la frase que copio a continuació podria haver-la escrit:

3.4. Pareu atenció al fragment següent, subratllat en el text: de vegades necessita cent pàgines per començar a intuir de què va el que escriu.
De les quatre afirmacions següents, només UNA és del tot correcta. Indiqueu quina és:
a) de vegades fa de complement circumstancial, i cent pàgines fa de predicatiu.
b) Necessita és un verb intransitiu, i intuir és un verb transitiu.
c) De què fa de complement de règim verbal, i que fa de complement directe.
d) Començar a intuir és una perífrasi verbal, i va un verb auxiliar.

Sigui quina sigui la vostra opinió, no em negareu que no es va divertir el preguntador.

trenta-tres línies

Com tots sabeu –si no, us ho dic jo- a la prova de català de la Selectivitat un dels textos que és podia triar era el conte "Trenta línies", del llibre Mil cretins de Monzó. També deveu recordar –si no ho sabeu, jo us aproximo al text- que es tracta d’un escriptor a qui han encarregat que escrigui un conte de trenta línies i, malgrat que no li agrada la prosa curta i va raonant els motius del seu disgust, acaba reeixint en l’intent.

Suposo que alguns lectors d’aquest conte, en un moment o altre de la seva lectura devien comptar si realment tenia les trenta línies del títol: no dec ser jo l’únic que ho ha repassat. Bé, per als qui no l’han llegit o no han tingut la curiositat –que m’estranyaria- de fer el recompte, diré que no, que té 52 línies (21, 27 i 5 línies en pàgines consecutives). Suposo que alguns lectors es devien emportar una lleugera decepció i potser també el propi autor, que estic segur que el devia presentar a l’editor amb les línies anunciades a l’encapçalament. Doncs bé, entre els lectors disposats a esmenar l’edició dels Quaderns Crema hi havia el professor que ha preparat l’examen de Selectivitat , i el conte té exactament les 30 línies, tot i que la línia vint-i-tres esmentada al conte apareix entre la vint-i-una i la vint-i-dues del full de la Selectivitat, i la ... No insistiré perquè ja vaig per la línia quinze i m’allargo inútilment.

No sé si aquests dos paràgrafs que porto escrits serien acceptables com a resposta la pregunta 1.3. de la prova de Selectivitat, que diu: És ben sabut que Quim Monzó ha escrit molts contes curts. Així, doncs, quina intenció creieu que ha tingut l’autor en escriure aquest conte? (Procureu que el vostre comentari sigui també breu). És molt possible que m’hagi passat de línies, però és que el concepte de brevetat depèn de tants factors... Quant a la intenció, trobo que no me n’he sortit malament, perquè estic segur que una de les finalitats del conte era la de les línies –ja vaig per les vint-i-tres-, i si parlés de les altres intencions no em sortiria tan breu el comentari.

Continuant amb la prova, una de les preguntes que sempre em fa més gràcia és la darrera, on es demana als alumnes que descriguin o representin amb símbols fonètics els sons que corresponen a unes lletres en negreta de determinades paraules. Aquest any les paraules i les negretes són: teclejar, pogués, extensió, absurd i incapaç de. La sabríeu respondre, aquesta pregunta? Sempre he cregut que aquí caldria fer un incís oral, perquè una cosa és escriure i una altra parlar. Un pot descriure una fricativa palatal sonora i pronunciar-la sorda; ja m’enteneu. I plego, que ja vaig per la trenta-una i m’havia proposat ser breu. Espero que els vostres comentaris també ho siguin, encara que jo, la veritat, com heu vist no tenia gaire res a dir i m’he plantat, molt al meu pesar, amb trenta-tres línies.

(desitjo que cap alumne de la Selectivitat s'hagi distret tan com jo en aspectes secundaris -línia extra-)

retalls de llengua

No hi puc fer res si resulta que es pot pensar que és una paradoxa que avui m’hagi trobat a “La Vanguardia” tres articles que testimonien una situació de la llengua catalana en una altra llengua. No espereu que en cap de setmana argumenti sobre el tema. M’agrada llegir Monzó, Porcel i Espadaler –no especifico l’ordre que no altera el valor dels productes- i ells mateixos ja han dit la seva sobre aquest assumpte, així que què hi podria afegir jo que no sapigueu? I de la meva afició al diari –on de tant en tant em publiquen alguna cosa en català- ja n’he parlat en altres ocasions. Que alguna llengua no és només un mitjà de comunicació ja ha quedat establert altres vegades i jo me n’hi fet pesat, però deixeu-me insistir a través d’aquests tres retalls escrits amb estils ben diferents però amb testimoni similar. No crec que sigui el diari qui hagi suggerit als escriptors que avui calia tocar el tema, sinó la percepció independent dels articulistes d’una situació multipresent i preocupant.

Diu Monzó:

Una amiga mía barcelonesa –escritora- fue de viaje por Andalucía, hará un par de años. Un día tomó un taxi. A poco de haber iniciado la carrera le sonó el móvil. Contestó. Era su novio. Se pusieron a hablar: “Com estàs? Va tot bé?” el taxista freno imediatamente, giró la cabeza y le dijo: “oiga, ¿¡ está usted hablando en catalán!? ¡Baje imediatamente de mi taxi!” Ágil de reflejos, la chica improvisó: “¡No, no! Hablamos italiano. Es que mi novio es italiano.” El taxista respondió aliviado y le dijo: “Usted disculpe, es que pensé que estaba hablando en catalán”. Y volvió a poner el taxi en marcha.

Continua Monzó explicant el tracte rebut per Montilla al seu poble: “¡Renegado!”. “¡Vete pá tu tierra!”... En fi que el viatge de Cirera serà inútl. A la pàgina següent en Porcel –darrerament l’escriptor se supera, i no ho dic especialment per aquest article- explica les seves vivències madrilenyes respecte la llengua. Cal llegir, com en cas de Monzó, l’article sencer. I ja em disculpareu que us hagi triat només el paràgraf final, però confio que vosaltres sereu més generosos.

Lo que me recuerda aquel chiste del Caudillo, con él en una tribuna discurseando las glorias de su reinado; pero con un oyente que encogido, va musitando: “Esto es mentira”. Lo que el Generalísimo oye y le pregunta: “Por qué dice esto?”, y el otro responde: “Porqué soy catalán, viajante de comercio y recorro España, sin ver nada de lo que afirma usted”. A lo que Franco le chilla: ¡Pues menos catalán y menos viajar, y más leer los periódicos!”. Que bonita la tradición, ¡ay!, el Caudillo repescado ahora que hay elecciones con la derecha mirando a la izquierda...

I el tercer i darrer retall, el d’Espadaler.

En realidad, “nadie es tan obtuso que sea incapaz de conocer la lengua de un grupo humano viviendo entre él”, afirmaba san Isidoro de Sevilla en sus famosas Etimologías. Tan claro lo veia que para redondear el argumento escribió: Si ello sucediera, habría que considerarle más irracional que los propios animales” (IX, 10). No sé si de pensar de forma distinta lo hubiesen tenido por sabio y lo hubiesen subido a los altares.

Aquí ja podeu plegar, però deixeu-me fer la meva aportació al tema a través d’un fragment poc polèmic d’un llibre que em suggereix avui el Llibreter. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa va ser escrit segurament l’any 1557, encara que no passà per la impremta fins l’any 1877.

Don Pedro: No sé jo per què, a la veritat, no és tant cupdiciada com això la llengua catalana, y la aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana.

Lúcio: En nostres dies sí, mas en lo temps atràs no la tenien sinó per molt grossera, com a la veritat ho era, y per ço tinguda en menys que la d’assí. Prova’s ab que los reys, encara que priven lo apellido de Aragó no per ço parlen aragonès, sinó català, y fins lo rey don Martín, últim rey de la línia masculina dels comptes de Barcelona, parlava català. Y son para d’aquest rey, qui fonch en Pere Tercer, la Crònica que compongué de les gestes de son avi, de son pare y seus, en llengua catalana la compongué y de la pròpia mà sua se troba per a vuy escrita dins [...] Més avant vos diré una cosa per abonar ma rahó, que cert és de ponderar: y és que Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos y tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya y València, en aquesta frontera no y à memòria de la llengua aragonesa. Açò passa ab veritat així com ho dic, y de aquí ve lo escàndol que jo prench en veure que per a vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors y altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloch ad aquest abús los magnànims reys de Aragó. Y no dic que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confesse que és necessari saber-la les persones principals, perquè és la espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè de assò se pot seguir que poch a poch se lleve de rael de la pàtria y així pareixeria ser per los castellans contestada.

Don Pedro: No estich mal ab lo que diu, que sert ya comensa de passar la ralla aquest abús, tant y més que assí, allà en València entre nosaltres. Yo tindria per bé que·s consideràs per tot assò.

Fàbio: Yo tinc per impossible lo remey y per ço ser supèrflua la considerasió que diuen, senyor don Pedro...

Cristòfor Despuig: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Curial.

I tant de bo que dintre de tres o quatre cents anys puguem continuar parlant del tema. Jo, que no descarto la criogènia, prometo que diré la meva.