dietari de l'Ampolla (8)

catorzè dia

Tortosa bull; bull de calor i de segle XVI –o el que sigui-. És la primera vegada que vaig a aquesta celebració i l’estona que passo pels carrers coneguts i desconeguts de la ciutat, des del moment que comença a declinar el sol fins a la nit que encara mostra els colors de la posta, és un viatge a un món en què, a diferència del d’altres llocs que intenten també recordar velles èpoques, confon passat i present com si sobtadament el temps i les gents s’haguessin barrejat.

Una tortosina, companya de platja, em va dir, aneu el diumenge, que és el dia de la desfilada amb la participació de tothom. No, no, la desfilada és artificial, programada, actual. Cal anar sense cap pla i trobar-se amb una representació amb l’assistència de les autoritats que per tres dies han fet el viatge al passat, i continuar cap a la catedral, cap a l’absis, que estic segur que Brueghel, contemporani, s’hagués delit per pintar i, mentre el dia comença a fosquejar, és el moment d’anar a poc a poc –no hi ha altra manera- cap al barri de Remolins on tot es dibuixa i es desdibuixa entre moros –no els cal gaire disfressa- , jueus i cristians plebeus i alguna parella de la noblesa que s’atreveix a nocturnejar pels carrers estrets desitjant, per un moment, conèixer la vida que la seva riquesa els nega.

És el moment, també de recordar, que potser ens podem trobar Despuig, aquell que diuen que fa cinc-cents anys que va nàixer i que va escriure uns Col·loquis, gairebé ignorats durant segles- i ara també-, en què deia, en un moment que el català culte semblava desaparèixer: “y d’aquí lo escàndol que yo prench en veure que per avy tan absolutament se abrasa la llengua castellana...”

Abans de marxar penso si m’hauré creuat amb en Jesús o amb la Iruna i companyia, insignes blocaires tortosins que llegeixo sempre que llegeixo blocs. Es devien disfressar o realment van viure al segle XVI?




quinzè dia

Tal com havíem quedat, ens trobem amb la M. i la B. a la una a Santa Llúcia. La M.és companya de Facultat i amiga d'aquelles amb qui no importa que passi molt de temps sense veure'ns (o això diem) perquè no se'ns facin estranyes les converses del retrobament, com si fos ahir, malgrat els canvis físics, que no tenen cap importància.

Parlem de la feina -vam compartir institut durant dos anys- i amics comuns d'abans i d'ara i continuem amb realitats i metafísiques. De tant en tant en remullem per poder continuar la conversa amb més frescor. Ens acomiadem a les quatre: ens trucarem o ens trobarem a l'atzar? La majoria de banyistes del matí han desaparegut i comencen a arribar els seus substituts de la tarda.

Mentre xerràvem ha canviat el vent i la mar està plana, transparent, amb la temperatura ideal, deliciosa. Els peixos m'envolten els peus cada vegada que remoc el fons i els més atrevits, però encara massa tímids, s'acosten a fer-me pessigolles a les cames.

L'olor dels pins és tan intensa mentre fem camí cap al cotxe que perdo el temps de vista. Avui, sant Jaume – o demà?: santa Anna i sant Joaquim - és lluna plena. A la nit -la mar encara és calma- , a casa, escolto no sé què del rei sobre la unitat d'Espanya. Quin esforç inútil, titànic i hipòcrita el de les unitats; si tots som un i diversos i depenem dels vents.