10.8.10

dietari de l'Ampolla (8)

catorzè dia

Tortosa bull; bull de calor i de segle XVI –o el que sigui-. És la primera vegada que vaig a aquesta celebració i l’estona que passo pels carrers coneguts i desconeguts de la ciutat, des del moment que comença a declinar el sol fins a la nit que encara mostra els colors de la posta, és un viatge a un món en què, a diferència del d’altres llocs que intenten també recordar velles èpoques, confon passat i present com si sobtadament el temps i les gents s’haguessin barrejat.

Una tortosina, companya de platja, em va dir, aneu el diumenge, que és el dia de la desfilada amb la participació de tothom. No, no, la desfilada és artificial, programada, actual. Cal anar sense cap pla i trobar-se amb una representació amb l’assistència de les autoritats que per tres dies han fet el viatge al passat, i continuar cap a la catedral, cap a l’absis, que estic segur que Brueghel, contemporani, s’hagués delit per pintar i, mentre el dia comença a fosquejar, és el moment d’anar a poc a poc –no hi ha altra manera- cap al barri de Remolins on tot es dibuixa i es desdibuixa entre moros –no els cal gaire disfressa- , jueus i cristians plebeus i alguna parella de la noblesa que s’atreveix a nocturnejar pels carrers estrets desitjant, per un moment, conèixer la vida que la seva riquesa els nega.

És el moment, també de recordar, que potser ens podem trobar Despuig, aquell que diuen que fa cinc-cents anys que va nàixer i que va escriure uns Col·loquis, gairebé ignorats durant segles- i ara també-, en què deia, en un moment que el català culte semblava desaparèixer: “y d’aquí lo escàndol que yo prench en veure que per avy tan absolutament se abrasa la llengua castellana...”

Abans de marxar penso si m’hauré creuat amb en Jesús o amb la Iruna i companyia, insignes blocaires tortosins que llegeixo sempre que llegeixo blocs. Es devien disfressar o realment van viure al segle XVI?




quinzè dia

Tal com havíem quedat, ens trobem amb la M. i la B. a la una a Santa Llúcia. La M.és companya de Facultat i amiga d'aquelles amb qui no importa que passi molt de temps sense veure'ns (o això diem) perquè no se'ns facin estranyes les converses del retrobament, com si fos ahir, malgrat els canvis físics, que no tenen cap importància.

Parlem de la feina -vam compartir institut durant dos anys- i amics comuns d'abans i d'ara i continuem amb realitats i metafísiques. De tant en tant en remullem per poder continuar la conversa amb més frescor. Ens acomiadem a les quatre: ens trucarem o ens trobarem a l'atzar? La majoria de banyistes del matí han desaparegut i comencen a arribar els seus substituts de la tarda.

Mentre xerràvem ha canviat el vent i la mar està plana, transparent, amb la temperatura ideal, deliciosa. Els peixos m'envolten els peus cada vegada que remoc el fons i els més atrevits, però encara massa tímids, s'acosten a fer-me pessigolles a les cames.

L'olor dels pins és tan intensa mentre fem camí cap al cotxe que perdo el temps de vista. Avui, sant Jaume – o demà?: santa Anna i sant Joaquim - és lluna plena. A la nit -la mar encara és calma- , a casa, escolto no sé què del rei sobre la unitat d'Espanya. Quin esforç inútil, titànic i hipòcrita el de les unitats; si tots som un i diversos i depenem dels vents.

5 comentaris:

iruna ha dit...

encara no t'havia dit res, tot i haver-te enyorat tants dies sense poder llegir de tu ni una paraula.

t'has passat tres pobles, en això que dius dels "insignes", nimalet. potser mos vam crusar i tot per algun carrer. m'hagués fet il·lusió trobar-te. també me'n fa llegir-te.

quines cròniques més boniques estàs fent de tots estos dies pels "teus mars del sud".

saps que no sóc catalanista, però en canvi també em va agradar poder escoltar aquelles paraules emocionades per catalunya, a l'ampolla, amb tota la dignitat, des d'este cul de món. me va semblar un bon detall, i sense complexos, que donessen la lletra dels segadors (potser innecessari per a molts però sense donar per fet que "tothom coneixem la cançó", que certament no és així).

me va agradar especialment llegir aquella nit en què, misteriosament, gent de totes les edats anaven però no tornaven... i resulta que anaven als bous.

me va agradar també vore el vídeo de la processó al mar, en barques i barquetes; lo trosset a peu... me sembla que mai havia vist una processó tan veloç (caminaven molt de pressa, no?); me va estranyar que ningú et dixés cap comentari en aquell post, on preguntaves "quina diferència hi ha entre els bous i la processó"... me va agradar la pregunta, pere.

saps que encara no he pogut vore en directe el pont entre deltebre i sant jaume? me l'has ensenyat tu, i m'ha impressionat. se'm fa estrany imaginar un pont tan imponent en este tros de riu que sempre m'ha agradat crusar amb lo transbordador, tocant l'aigua.

quants dies te queden? se'm fa raro també llegir-te tants de dies en passat. si no fos pels comentaris, no sabria segur que respires encara. i dius que aviat pujareu als mars del nord? també contes coses boniques, quan esteu per allà.

amb molt de gust, continuaré llegint-te.

bona nit, pere

zel ha dit...

Segur que n'has trobat més d'un sense saber-ho que en aquest món dels blogs, hi ha gent que no es perd res...serem tots hiperactius???

Petonassos i enveja!

anna g. ha dit...

ah, quina delícia de frase, la darrera... petons :)

Jesús M. Tibau ha dit...

doncs és molt probable que haguésim coincidit en algun lloc, perquè nosaltres vam sortir tots els dies

pere ha dit...

No m'havies dit res, però més o menys a la mateixa hora ens creuem en les nostres pàgines. I ara sóc jo qui encara no t'he deixat res teclejat, tot i que ja saps que t'acompanyo i gaudeixo de la teva lectura (se'm va passar la nit de jazz) i dels teus vídeos, mentre penso que a casa teva ets ja l'única desperta.

M'agrada que t'agradin aquests fragments dels "nostres mars el sud". Ara ja tinc la sensació que abuso una mica de tant dietari, però continuaré una mica més, fins al divendres segurament, que és quan marxarem cap al nord (o el dissabte) dues setmanes.

M'agrada com sempre et fixes en els detalls i expresses les teves opinions o sensacions.

Vaig pensar de trucar-te, però vaig decidir que potser ja estaves prou enfeinada...

Una abraçada, iruneta.


Segur, segur, zel, que altres blocaires, de Tortosa i de fora, es van convertir aquell dia en renaixentistes. Uf, no, jo sóc hipoactiu :-)
Qui sap si ens creurem, tu i jo, en l'actuació de Quico, el Célio... a Torroella?
Una abraçada, hiperactiva!


ja m'agradaria que fos una mica així, Anna :-)
petons!

Segur, Jesús, encara que nosaltres vam estar tan poca estona que em va quedar una mica de mono de renaixement.