actualització

Llegeixo que a Tortosa han decidit mantenir el monument d'origen franquista que hi ha al mig del riu. Com sol passar en aquesta casos, no ha arribat a votar la meitat de la població que hi tenia dret segons les bases de l'ajuntament; ja sol passar. De tota manera, aquestes decisions sovint són volàtils, amb consulta o sense un altre ajuntament pot decidir portar la contrària i no passa res, tret d'algunes indignacions o satisfaccions públiques o privades que fan pujar l'adrenalina per continuar vivint més enllà de les petites rutines quotidianes. Jo, com se sap perquè ho he manifestat aquí mateix algun cop i no és cosa de tornar-ho a argumentar, sóc partidari de la continuïtat del conjunt escultòric amb les modificacions que calgui i que facin feliç al màxim de gent possible, i si algú s'instal·la en la infelicitat, també està bé, la infelicitat és creativa.

Que curiós, mentre repassava aquest assumpte, he pensat en els versos de Verdaguer:

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra

mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Possiblement avui Verdaguer escriuria any -lustre?- en lloc de segle; o potser mes o setmana tal com van les coses. Quant a la comparació que se m'ha acudit entre el Canigó i l'Ebre, no tinc clar que el riu aguanti tant. Déu, per suposat, el deixo tranquil, només faltaria ampliar la discussió.

en el 76è aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Tortosa

Per enèsima vegada hi ha una proposta de retirar el monument a los Caidos erigit sobre una columna de l'antic pont que creuava l'Ebre al seu pas per Tortosa. El monument fou inaugurat el 21 de juny de 1966 pel dictador. Recordo que jo vaig assistir a l'acte amb els altres alumnes del col·legi des de la vora del pont, a la part de Ferreries. No estic segur de gaires detalls, però sí de la meua admiració per les Harley que conduïa la guàrdia de Franco, una de les quals va aparcar al meu costat i es van necessitar dos motoristes per fixar-la...

Evocacions a banda, aquesta vegada ha estat una moció presentada per ICV la que ha reobert el debat sobre si cal conservar o no el monument franquista més gran que queda a Catalunya. Convergència, per boca del seu alcalde no té cap interès a dinamitar el monument del qual, per altra banda, es van treure els símbols franquistes més evidents, i retreu a ICV que no actués durant els vuit anys que va governar amb el PSC i, a més, el van catalogar com a bé d'interès cultural. Suposo que els altres partits també diuen la seua amb raons més o menys ben argumentades. I la gent? Què diu la gent de Tortosa? No es tenen dades concretes i per això es demana un referèndum. Doncs molt bé, que es faci. O potser s'hauria de fer a tots els catalans? Àvids com estem de democràcia directa, no seria una mala idea, i potser alguns veurien en aquesta consulta un símbol definitiu de no se sap què.

A mi, ja m'està bé que la baluerna es quedi com està i on està. Sóc de l'opinió que, no diré tots, esclar, alguns monuments que recorden la història, la pròpia o dels enemics, és bo que es conservin, que el record quedi no només en els fulls dels llibres d'història sinó a la vista de tothom. Que tothom pugui parlar, en contemplar el monument, de la barbàrie, de la megalomania, de la injustícia...; en fi, que pugui parlar del que vulgui. Algú pot argumentar que la conservació del monument és una burla permanent a les víctimes del franquisme; ho podríem discutir, però jo no ho veig així. Per altra banda, sempre va bé concentrar la ràbia en algun objecte. Els qui ho necessitin poden escopir al riu cada vegada que passin prop del monument, això sí, sempre que ho permetin les ordenances municipals.

Aquesta història em recorda que no fa gaire que es torna a proposar la creació d'un museu militar a Barcelona. Evidentment, jo hi estic a favor i torno a escriure que s'hagués hagut de conservar el de Montjuic. En aquest cas, he llegit que alguns partits o institucions es mostren obertament favorables, altres són contraris i alguns estarien d'acord sempre que es donessin determinades condicions. És curiós com els qui posen condicions són els qui estan al costat del poble, però sempre creuen que el poble mai no és prou madur, que sempre necessita el seu guiatge. En fi, un altre referèndum a la vista.

P. S.: Una amable lectora, que coneix la meua edat provecta, m'ha advertit que jo no podia veure La dolce vita en la meua adolescència, que la pel·li es va estrenar molt tard aquí per raons de censura. Certament és com diu, el film no es va estrenar a Espanya fins el mes de maig de 1981. Increïble! No se m'acut amb quina pel·lícula -o amb quin somni- confonia La dolce vita en la meua evocació d'ahir. Tota la resta, deu ser, si fa no fa, com vaig dir.

memòria històrica: la Harley

En Francesc, recentment per les terres de l'Ebre, ha triat una imatge per convidar-nos a participar a través d'un haiku en allò que ens suggereix la fotografia.

El 21 de juny de 1966, entre la infantesa i l'adolescència, em van portar, amb tots els meus companys, a la inauguració del monument a la batalla de l'Ebre. Érem molts a Tortosa, moltíssims, en una època en què no hi havia discrepància de números entre organitzadors i guàrdia urbana perquè tot era u, i el que no ho era callava, era empresonat o desapareixia. Encara puc reproduir les paraules del discurs, indelebles en la meua memòria:

Al pasar por estas riberas del Ebro camino de Tortosa y recorrer las tierras de Gandesa, con su disputado vértice Gaeta; las sierras de Pandols y de Caballs, y sus viñedos y olivares, regados por la sangre de tantos españoles, reviví la emoción de aquellos días en los que libramos la batalla más trascendente de nuestra guerra, ya que en ella se decidió para siempre la unidad entre las tierras y los hombres de España.
No constituyó el triunfo de un bando, sino la victoria de toda la Nación; representó el término de una larga etapa de decadencia, el cambio completo a una nueva era de resurgimiento de la Patria, lo que en la razón o en el error todos los españoles ansiaban. Sobre ella se levantaron estos veintisiete años de paz y de resurgimiento. Por eso hemos de agradecer a Tortosa, ciudad mártir de aquella epopeya, que haya querido perpetuar aquella gesta con este grandioso monumento al heroísmo de tantos españoles que con el sacrificio de sus vidas rubricaron el mandato solemne de nuestros muertos.
Yo pido a todos los españoles que mediten ante este monumento sobre las causas que nos condujeron a parecidas batallas interiores al correr de la Historia. Las consignas extranjeras de dividimos, de enfrentar españoles contra españoles, han sido durante el siglo XIX y parte del XX esgrimidas por los enemigos de nuestra Patria y a las que tan bien se prestaron los sistemas políticos que nos precedieron.
De aquí la necesidad imperiosa de que estos heroicos sacrificios estén siempre presentes en nuestros afanes y que sus frutos no puedan jamás esterilizarse. Nuestro Régimen tiene bien probada su eficacia. Comparemos la España actual con la que recibimos; los años prolongados y fecundos de nuestra paz interna, la elevación general del nivel de vida, de renacimiento de nuestros valores morales y espirituales, de justicia social, de resurgimiento industrial y agrícola, de extensión de la cultura, de proyección y prestigio hacia el exterior, de transformación en todos los órdenes de la Patria y de despertar general de la Nación. España, después de dos siglos.. se ha encontrado a si misma.

No, no mentiré. La veritat és que el record d'aquell dia és absolutament vague, inconcret, incert. No sé quins companys tenia al meu costat, no sé qui va parlar, no sé l'hora, ni el dia anterior ni el posterior. Únicament he conservat una imatge: la d'una Harley Davidson negra, potent, enlluernadora, que aparcaven dos servidors del Senyor de la Mort. Després, a poc a poc, vaig comprendre -o això em sembla- els gestos, les paraules, les pors, els silencis, les raons, els símbols, les pèrdues, la barbàrie, eks enganys, el temps que encara dura...

D'aquell dia només puc deixar això, trista memòria més imaginada que real, i poca cosa més:

Recordo del dia,
la seua veu de tiple
i sons de Harley

dietari de l'Ampolla (8)

catorzè dia

Tortosa bull; bull de calor i de segle XVI –o el que sigui-. És la primera vegada que vaig a aquesta celebració i l’estona que passo pels carrers coneguts i desconeguts de la ciutat, des del moment que comença a declinar el sol fins a la nit que encara mostra els colors de la posta, és un viatge a un món en què, a diferència del d’altres llocs que intenten també recordar velles èpoques, confon passat i present com si sobtadament el temps i les gents s’haguessin barrejat.

Una tortosina, companya de platja, em va dir, aneu el diumenge, que és el dia de la desfilada amb la participació de tothom. No, no, la desfilada és artificial, programada, actual. Cal anar sense cap pla i trobar-se amb una representació amb l’assistència de les autoritats que per tres dies han fet el viatge al passat, i continuar cap a la catedral, cap a l’absis, que estic segur que Brueghel, contemporani, s’hagués delit per pintar i, mentre el dia comença a fosquejar, és el moment d’anar a poc a poc –no hi ha altra manera- cap al barri de Remolins on tot es dibuixa i es desdibuixa entre moros –no els cal gaire disfressa- , jueus i cristians plebeus i alguna parella de la noblesa que s’atreveix a nocturnejar pels carrers estrets desitjant, per un moment, conèixer la vida que la seva riquesa els nega.

És el moment, també de recordar, que potser ens podem trobar Despuig, aquell que diuen que fa cinc-cents anys que va nàixer i que va escriure uns Col·loquis, gairebé ignorats durant segles- i ara també-, en què deia, en un moment que el català culte semblava desaparèixer: “y d’aquí lo escàndol que yo prench en veure que per avy tan absolutament se abrasa la llengua castellana...”

Abans de marxar penso si m’hauré creuat amb en Jesús o amb la Iruna i companyia, insignes blocaires tortosins que llegeixo sempre que llegeixo blocs. Es devien disfressar o realment van viure al segle XVI?




quinzè dia

Tal com havíem quedat, ens trobem amb la M. i la B. a la una a Santa Llúcia. La M.és companya de Facultat i amiga d'aquelles amb qui no importa que passi molt de temps sense veure'ns (o això diem) perquè no se'ns facin estranyes les converses del retrobament, com si fos ahir, malgrat els canvis físics, que no tenen cap importància.

Parlem de la feina -vam compartir institut durant dos anys- i amics comuns d'abans i d'ara i continuem amb realitats i metafísiques. De tant en tant en remullem per poder continuar la conversa amb més frescor. Ens acomiadem a les quatre: ens trucarem o ens trobarem a l'atzar? La majoria de banyistes del matí han desaparegut i comencen a arribar els seus substituts de la tarda.

Mentre xerràvem ha canviat el vent i la mar està plana, transparent, amb la temperatura ideal, deliciosa. Els peixos m'envolten els peus cada vegada que remoc el fons i els més atrevits, però encara massa tímids, s'acosten a fer-me pessigolles a les cames.

L'olor dels pins és tan intensa mentre fem camí cap al cotxe que perdo el temps de vista. Avui, sant Jaume – o demà?: santa Anna i sant Joaquim - és lluna plena. A la nit -la mar encara és calma- , a casa, escolto no sé què del rei sobre la unitat d'Espanya. Quin esforç inútil, titànic i hipòcrita el de les unitats; si tots som un i diversos i depenem dels vents.