Isabel de Villamartín

Esmentava ahir de passada Isabel de Villamartín, el primer nom premiat que es va sentir en els Jocs Florals dels 59, en els primers Jocs moderns; després, i posteriorment, van venir molts altres noms. Vull recordar, abans de continuar, un fragment de Francesc Pelagi Briz publicat el 1884:

Un dels arguments que els detractors de la institució (els primers Jocs Florals) explotaven amb més perfídia era el nombrament de la reina.
“En ple segle XIX, ¿no és ridícul fer reines de per riure? ¿Quina senyora o senyoreta serà la que accepte un lloc que l’ha de posar a la vergonya davant d’un públic nombrós, per espai de dues o tres hores? Ja s’ha acabat lo temps dels trobadors i de les violes. Lo segle del vapor i de la indústria no està per castells feudals, llunes i tempestats de comèdia! Avui tot això fins ha fugit de nostres teatres, i si en algun d’ells encara se conserva és en los d’arrabal on hi acut un públic que no sap llegir.”

Podríem comentar aquestes consideracions i el punt de raó que tenien, el seu progressisme... i també la consideració envers les dones i el seu paper i i el públic del centre o de “l’arrabal”, però no és aquesta la finalitat de la nota.

Una dona va ser la primera guanyadora dels Jocs i una altra poetessa va ser la seva reina. Aquests són els fets despullats. I la qüestió és, qui era la primera guanyadora dels Jocs i què més va escriure? Quin és el misteri que no ens permet saber gaire cosa d’aquesta escriptora? Potser els seus versos van ser circumstancials, un petit assaig poètic que el destí va premiar? No ho crec; poesies seves apareixen als Trobadors nous i als Trobadors moderns, les primeres antologies dels poetes de la Renaixença; a més, publicà quatre llibres: dos en català i dos en castellà. Potser la seva obra va ser curta en el temps? Bé, com a mínim comprèn dues dècades. Potser és que era una dona? Ningú no pot pensar que el fet tingui res a veure.

Què sé jo d’Isabel de Villamartín? Que el seu segon cognom era Thomas? Que va nàixer a Galícia en data desconeguda i que la seva mare era de l’Empordà?


A Catalunya (fragment)

Donam inspiració Musa estimada,
dona forsa y dulsuras á ma veu,
que la brisa que corre regalada
á confins mólt remots portará en bréu.

No he nascut, Catalunya, en tas riberas,
més en ellas ma infancia jo he passat;
y foren catalanas verdaderas
las priméras paraulas que he parlat.

Puig la mare amorosa que tenia,
mare rica en virtuts com no n' hi ha,
va véurer la primera llum del dia
en lo célebre y fértil Ampurdá.

[...]

Jo prego al Déu etern de cel y terra,
que llum ha dat al mon y escuma al mar,
que encara que sia en mitg de crua guerra
ma vida en lo téu sól puguia acabar.



Que va viure també a Madrid? Que potser provenia d’una família de militars, cosina com era del comandant Francisco de Villamartín? Què va morir al balneari de la Garriga l’any 1877, el gran moment dels Jocs? Es va casar? Va tenir fills? Qui eren els seus amics? Com va ser la seva vida?

M’agrada Isabel de Villamartín. Tinc tantes preguntes sobre Isabel de Villamartín que sé que no obtindran resposta... Més real que Clemència Isaura i més desconeguda que ella. Llàstima. En fi, ho deixo estar i acabo fent meus, en la mesura que m’ho permeti la meva manca de romanticisme, els versos de justificació que encapçalen el seu Horas crepusculares. Colección de cantares y seguidillas:


Durante estos delirios
que llegan siempre cuando muere el dia,
evocando en la ardiente fantasía
mil recuerdos de dichas y pesares,
he escrito estos cantares
al fuego de mi alma concebidos.

Clemència Isaura

Clemència Isaura encara de roses i englantines

fa cada primavera present als trobadors.

Jacint Verdaguer

Estic cansat de la calor i de la quantitat de gent que volta per la ciutat, de vacances o sense, i busco refugi al Museu d’Història de Barcelona. Queda una mica més de mitja hora per tancar i sóc l’únic visitant –quin plaer en aquesta ciutat que m’enamora i m’atabala!- de l’exposició “Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme”. Recorro les sales -per què no hi ha cadires?- llegint panells, pàgines de llibres, poemes, mirant fotografies, quadres i plànols, admirant flors d’argent i or, escoltant la música romàntica d’un piano invisible, gaudint també de l’aire condicionat que em fa oblidar per un moment els rigors de l’estiu. Imagino que el fet d’estar sol contribueix a endinsar-me en l’època. M’estic una estona quiet llegint les condicions dels tres premis ordinaris: la flor natural es dóna al millor poema de tema lliure i el guanyador o guanyadora, com Clemència Isaura en el seu temps, escollirà la dama, la reina dels Jocs, que lliurarà els altres dos premis: l’englantina i la viola...

La flor natural dels Jocs de 1859 fou concedida a la poetessa Isabel Villamartín, que escollí la reina: María Mendoza de Vives. El poema guanyador es titulava “Clemència Isaura” i malgrat que en el mateix moment i posteriorment es va dubtar del seu interès literari, a mi em sembla d’un gòtic ingenu deliciós i molt més llegible que altres composicions de l’època escrites per poetes consagrats. Potser ara funcionaria més que aleshores.

No molt distant de Tolosa,
i al bell peu d’una muntanya,
hi havia un castell famós
per lo que d’ell se contava.
Eren negres ses parets
com un cor sense esperança,
i, segons dir de la gent
de tota aquella comarca
la mitja nit al sonar
s’hi passejaven fantasmes.

[...]

Com petxina que en son seno
una hermosa perla guarda,
d’una donzella el castell
n’és lo palau i morada,
que allí retirada viu
la bella Clemència Isaura.

[...]

La música i la poesia
són ses joies estimades
i amb lo cor i pensament
adora la ciència gaia.

En fi, no continuo amb l’enamorament del trobador Raül, la seva mort... Ho podeu llegir tot aquí i en una altra ocasió podem parlar de la seva autora. Mentre llegia els versos anava pensant si realment existí Clemència Isaura. Doncs no ho sé, ningú no ho sap, tot i que a França queden escultures i pintures, i un col·legi porta el seu nom a Tolosa, i un premi mexicà de poesia i un carrer de Sabadell; potser no és més que una bonica llegenda antiga recuperada pels romàntics.

Es diu al llibre dels Jocs Florals del 59, en la introducció del poema:


Aquesta llegenda està escrita segons la historia de Clemencia Isaura, tal com la conta M. de Fouy, académich francés en sa obra titulada L’eremite en province. Atés lo que diuhen lo referit escriptor y altres biógrafos de Clemencia Isaura, sembla fora de dubte que Raul, fill del compte Raymon, tingué amors ab donya Clemencia, y que aqueixa, després de la mort de són amant en la guerra del comptat de Artois, renovà lo vot que un dia havia fet sa mare, y consagrà part de sa fortuna à ressucitar los Jochs florals, donantlos nova vida y esplendor.

S’ha acabat el temps. Surto. Abans de baixar l’escala fullejo el llibre de dedicatòries de l’exposició –se’ls llegeix algú aquests llibres?-: Escrits de turistes que lloen Barcelona; un que es queixa que el panell tal hauria d’estar situat abans o després, no me’n recordo, de tal altre; un que ha trobat a faltar més material sobre el pla Cerdà; una felicitació per la feina ben feta...

Darrere de la catedral, una noia canta suavíssim, a penes se la sent. No té públic. Fa temps que no la veia, des que un dia jo li vaig deixar una moneda i ella em va correspondre amb un somriure i una targeta impresa a casa que no sé on para. Sempre va sola. Imagino una història trista, com la de Clemència Isaura, però sense trobador i sense fortuna, sense llegenda, sense premi literari, sense carrer, sense biografia apòcrifa en un col·legi. Qui ho sap? No m'aturo. A l'estiu tot és un miratge.