29.7.09

Clemència Isaura

Clemència Isaura encara de roses i englantines

fa cada primavera present als trobadors.

Jacint Verdaguer



Estic cansat de la calor i de la quantitat de gent que volta per la ciutat, de vacances o sense, i busco refugi al Museu d’Història de Barcelona. Queda una mica més de mitja hora per tancar i sóc l’únic visitant –quin plaer en aquesta ciutat que m’enamora i m’atabala!- de l’exposició “Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme”. Recorro les sales -per què no hi ha cadires?- llegint panells, pàgines de llibres, poemes, mirant fotografies, quadres i plànols, admirant flors d’argent i or, escoltant la música romàntica d’un piano invisible, gaudint també de l’aire condicionat que em fa oblidar per un moment els rigors de l’estiu. Imagino que el fet d’estar sol contribueix a endinsar-me en l’època. M’estic una estona quiet llegint les condicions dels tres premis ordinaris: la flor natural es dóna al millor poema de tema lliure i el guanyador o guanyadora, com Clemència Isaura en el seu temps, escollirà la dama, la reina dels Jocs, que lliurarà els altres dos premis: l’englantina i la viola...

La flor natural dels Jocs de 1859 fou concedida a la poetessa Isabel Villamartín, que escollí la reina: María Mendoza de Vives. El poema guanyador es titulava “Clemència Isaura” i malgrat que en el mateix moment i posteriorment es va dubtar del seu interès literari, a mi em sembla d’un gòtic ingenu deliciós i molt més llegible que altres composicions de l’època escrites per poetes consagrats. Potser ara funcionaria més que aleshores.

No molt distant de Tolosa,
i al bell peu d’una muntanya,
hi havia un castell famós
per lo que d’ell se contava.
Eren negres ses parets
com un cor sense esperança,
i, segons dir de la gent
de tota aquella comarca
la mitja nit al sonar
s’hi passejaven fantasmes.

[...]

Com petxina que en son seno
una hermosa perla guarda,
d’una donzella el castell
n’és lo palau i morada,
que allí retirada viu
la bella Clemència Isaura.

[...]

La música i la poesia
són ses joies estimades
i amb lo cor i pensament
adora la ciència gaia.

En fi, no continuo amb l’enamorament del trobador Raül, la seva mort... Ho podeu llegir tot aquí i en una altra ocasió podem parlar de la seva autora. Mentre llegia els versos anava pensant si realment existí Clemència Isaura. Doncs no ho sé, ningú no ho sap, tot i que a França queden escultures i pintures, i un col·legi porta el seu nom a Tolosa, i un premi mexicà de poesia i un carrer de Sabadell; potser no és més que una bonica llegenda antiga recuperada pels romàntics.

Es diu al llibre dels Jocs Florals del 59, en la introducció del poema:


Aquesta llegenda està escrita segons la historia de Clemencia Isaura, tal com la conta M. de Fouy, académich francés en sa obra titulada L’eremite en province. Atés lo que diuhen lo referit escriptor y altres biógrafos de Clemencia Isaura, sembla fora de dubte que Raul, fill del compte Raymon, tingué amors ab donya Clemencia, y que aqueixa, després de la mort de són amant en la guerra del comptat de Artois, renovà lo vot que un dia havia fet sa mare, y consagrà part de sa fortuna à ressucitar los Jochs florals, donantlos nova vida y esplendor.

S’ha acabat el temps. Surto. Abans de baixar l’escala fullejo el llibre de dedicatòries de l’exposició –se’ls llegeix algú aquests llibres?-: Escrits de turistes que lloen Barcelona; un que es queixa que el panell tal hauria d’estar situat abans o després, no me’n recordo, de tal altre; un que ha trobat a faltar més material sobre el pla Cerdà; una felicitació per la feina ben feta...

Darrere de la catedral, una noia canta suavíssim, a penes se la sent. No té públic. Fa temps que no la veia, des que un dia jo li vaig deixar una moneda i ella em va correspondre amb un somriure i una targeta impresa a casa que no sé on para. Sempre va sola. Imagino una història trista, com la de Clemència Isaura, però sense trobador i sense fortuna, sense llegenda, sense premi literari, sense carrer, sense biografia apòcrifa en un col·legi. Qui ho sap? No m'aturo. A l'estiu tot és un miratge.


7 comentaris:

Sani Girona Roig ha dit...

Has pensat per un moment que potser ella t'agrairia que la convidessis a un cafè o una cervesa i que llavors potser t'explicaria sencera tota la història i en aquell cas, tal qual o mutatis mutandi (de préférence) en podries fer no ja un post sinó tot un relat guanyador.

Segur que algú ja deu haver escrit en algun lloc que
"El més bonic de la vida són els miratges" ... Si no, en reivindico l'autoria i el batejo com a vers quasi alexandrí.

Acabo insistint, i dient amb una altra frase gruixuda, aquesta bé podria ser treta d'una pintada grafitera:
"Empassa't la timidesa i gosa !"
Una abraçada

Sani Girona Roig ha dit...

Ah! Imagino que t'adones que t'he donat una excusa perfecta per provar-ho.
Li pots dir que mai no t'hauries atrevit a tant (si no hagués sigut per un amic barrut i sense escrúpols que només amb el nom del seu blog ja paga) però que havent llegit la suggerència t'atrevies a convidar-la...

Darrer -definitivament darrer- suggeriment: Si mai escrius la narració, sé segur que serà triomfal, sisplau, recorda incloure-hi d'alguna manera l'empenta virtual del Sani sense referir-t'hi exprícitament.
Una altra abraçada

Trini ha dit...

Uhm... interessant la proposta d'entrar en acció... :)

kika ha dit...

una proposta molt elaborada. nomes cal que t'hi posis... i amb els lemes que et sugereixen ha de ser fàcil. espero que aviat ens expliquis com ha anat :-)

kika ha dit...

en el comentari anterior me n'he anat per les branques dels comentaris del sani... de fet al llegir el post el que et volaid ir que es que totes dues histories em tenen encuriosida. la de la clemencia isaura (quin nom més bonic) ja miraré de llegir-la, i l'altra potser en l'explicaràs, no?
:-)

Violeta ha dit...

És clar, sempre i quan es pot, cal entrar en acció, Pere, encara que després hagis de referir-te a algú altre "exprícitament".

:)

Molt bon text.

pere ha dit...

Ai, amic Sani, la teva proposta és molt interessant i temptadora i no creguis que seria cap timidessa la que m'impediria l'acostament, que no descarto, i allò que pogués compartar, sinó el fet... com ho podria dir? El fet que aquesta història ha de ser així, que aquesta és la màgia de la història, la de l'instant, la de la imaginació, la del misteri, la de la impossibilitat.
Per a una narració -si la sabés escriure- ja és suficient :-)

Ja entro en acció, Trini: m'aturo a escoltar-la, alenteixo el pas...

En fi, kika, si insistiu..., però, voleu dir?
De la Clemència Isaura (el nom també m'agrada) no en trobaràs gaire res de real, però sí versos molt suggerents, un pèl passats de moda.

Acció, acció... amb quins sentits corporals, Violeta? No siguis dolenta.
Gràcies :-)