77 reines -1

e pàssia per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat.

B. C. Aribau

El mes de novembre de fa dos anys vaig dia que un dia de pluja... Aquest matí de diumenge de pluja suau, a penes unes espurnes constants que només es veien des de darrere el vidre de la finestra pel contrast que feien amb les finestres de les cases del davant i per les gotetes que quedaven en els verds de les fulles, he pensat que era el moment. Després, massa tard ja, ha sortit un sol sense força, vençut, que no ha trigat a amagar-se.

Segons lo bell costum d'antich establert, lo qui obtinga aquest premi deurà ferne preent a la dama de sa elecció, la qual , proclamada REYNA DE LA FESTA, farà a mans dels qui'n sien guanyadors los altres premis.

De la Convocatòria dels Jochs Florals de Barcelona.

Vaig repassant els noms a poc a poc i en reconec ben pocs, i la majoria encara són la germana de (Aurea Clavé), l'esposa de (Clara Noble), la filla de (Isabel Güell)... Tantes històries sense història en aquest diumenge plujós de fred incipient que, diran alguns, ja tocava.

1859: Maria Mendoza de Vives

1860: Elisea Lluch de Rubió

1861:Carme de Bofarull

1862: Maria Josefa Massanés de Gonzàlez

1863: S. A. Sereníssima Sra. Duquessa de Montpensier

1864: Victòria Penya d'Amer

1865: Elena Cavaller de Roca

1866: Manuela Luna de Méndez Vigo

1867: Dolors Llopart de Muns

1868: Carme Mercader

1869: Mercè Estrada

1870: Francesca Nanot Renart

1871: Antònia Sacanella de Blanch

1872: Maria Hubert

1873: Oriola Serra de Quintana

1874: Antònia Ubach i Gutiérrez

1875: Rosa Pigrau

1876: Emília Plau Gonzàlez de Quijano

1877: Josefina Sabater d'Aldavert

1878: Carme Cendra de Domingo

1879: Teresa Gasset

1880: Clotilde Paris

1881: Dolors Caballero de Mercader, comtessa de Bell-Lloch

1882: Aurea Clavé de Ferré

1883: Josefina Salvat d'Onyós

1884: Irene Archer de Sanromà

1885: Isabel López de Güell

1886: Rosa Marquès d'Uyà

1887: Dolors de Carles de Robert

1888: S. M. Maria Cristina d'Ausburg-Lorena, Reina Regent d'Espanya, Comtessa de Barcelona

1889: Maria Assumpta Sabé de Brossa

1890: Lluïsa Goldman de Fastenrath

1891: Isabel Güell i López

1892: Francesca Bonnemaison i Farriols

1893: Maria del Carme Joval

1894: Lluïsa Llorach i Dolsa

1895: Elsa Planas i Font

1896: Pilar de Puig de Fontdeviela, marquesa de la Torre

1897: Maria Oller i Rabassa

1898: Maria Permanyer i Permanyer

1899: Pilar de Ferer i Cunill

1900: Teresa Novelals de Molins de Tell

1901: Pilar de Sarriera, Marquesa de Puetro Nuevo

1902: Maria de la Concepció Picó de Riera

1903: Rosa M. Pratjusà de Vilalr

1904: Clara Noble de Maragall

1905: Pelegrina Benet d'Auladí

1906: Carme Amat i Matas

1907: Agata Sanllehy i Girona

1908: Maria Ricart i Roger

1909: Àngela Calvet d'Haro

1910: Teresa Alcover i Sureeda

1911: Maria de la Mercè de Montoliu

1912: Maria dels Àngels Carulla

1913: Maria Luandra de Folch

1914: Elena Maragall i Noble

1915: Lluïsa Rahola i Rahola

1916: Maria de la Concepció Iglésias i Abadal

1917: Margarida Dòria

1918: Rosa Gubert Salieti

1919: Maria dels Dolors Sagrera de Guasch

1920: Mariscala Joffre

1921: Montserrat Matheu i Sedó

1922: Maria Despujol de Ventosa

1923: Victòria Monteys Prat

1924: Maria Elvira Guash i sagrera

1925: ---

1926: Teresa Ventura d'Arús

1927: Dolors Rodés Cucurny

1928: Júlia Larrosa d'Estadella

1929: Amèlia Huguet de Casas

1930: Júlia Guasch i Sagrera

1931: Maria Macià Lamarca

1932: Josefina Mataró de Conill

1933: Eulàlia Tusell

1934: Margaret Ortega i Polanco

1935: Benvinguda Coll de Perarnau

1936: Maria Riera de Grauges

entre la nit faig via

Nocturn


¿Quines són les imatges
que al fons s'agiten de les vostres nits,
ocells planyívols, animals salvatges
que les poblen de queixes i de crits?
¿Voldrà lligar-se amb d'altres harmonies
la música de fulles, més suau
de nits que no de dies?
¿Què cerca el vent nocturn a dins l'afrau?
Fins el penyal, guarnit de molsa bruna,
a mig pendís entravessat i cot,
mig diríeu que viu sota la lluna
per bé que sembli indiferent a tot.
Serena, quietud, vent i tempesta,
posats de la foscor,
¿porteu alguna divinal requesta
en ritme d'esperances i de por?
Almenys jo crec, si dins la nit faig via
quan tanta d'animeta s'abalteix,
que el gran drap de la nit es desficia,
l'obscuritat glateix.
Àngels, tal volta, elisianes roses
entorn esfullen de l'oscat sentit;
o brollen veus parentes, de les coses
que frisen demanant un esperit.
El floc argentadís i la tememça
de l'herba i el grancam esmaperdut
¿engany serien de la vana pensa
o un signe, un d'oblidat o inconegut?
Una remor que flota esmorteïda,
¿és d'un passat o d'un futur trepig?
¿Són els difunts que capten a la vida
o els venidors que tusten al desig?
L'alè m'inspira d'una oculta raça?
mon pensament, qui esgarriat me'l féu?
Ja fins me sembla com si fos ma passa
d'un altre, caminant darrera meu.

On és l'aigua del pou que cal obrir?
on el tresor colgat? Sóc a llur vora,
i jo que els cerco n'he restat defora,
com un que dorm, sens veure ni capir.

Amara de llum pia,
oh doll quiet i blanc
del pleniluni que els enyors desnia,
la lassa i espectral malenconia
d'una presó de fang.



Recordeu aquest poema de Carner? Són uns versos inquietants, m'atreviria a dir, i que em perdonin els ortodoxos, de reminiscències lovecraftianes. I també ho són alguns dels altres poemes de la secció “Les nits” que encapçala El cor quiet (1925). Quan, on i per què escriu Carner aquests pomes? No ho sé, només podria deixar anar algunes hipòtesis amb poca base. L'any 1957, en el volum Poesia de l'Obra Completa, aquest poema va anar a parar a la secció “Verb” amb unes quantes modificacions. De fet, la versió de més amunt és la del 57.

Ahir, fullejant Jochs Florals de Barcelona. Any LXIV de llur restauració, és a dir, el llibre dels Jocs de 1922, em va sorprendre trobar aquests mateixos versos, i també els de “Proximitat de la mort”, el segon poema de la secció “Les nits”. Havien guanyat un premi extraordinari, la Joya Monserdà, que concedien filles de l'escriptora Dolors Monserdà. El poema no es titulava “Nocturn” sinó “El glatit misteriós”, però era pràcticament idèntic, exceptuant dues paraules, al de l'edició de 1925. Vaig pensar que potser Carner ja havia escrit altres poemes de “Les nits” l'any 22, o el 21? En va presentar més als Jocs Florals d'aquell any? No va ser l'any 21 quan Carner va sortir del país en iniciar la seua carrera diplomàtica? Es va presentar a recollir el premi? El moment de l'escriptura ajudaria a entendre millor les preguntes que jo mateix em feia al paràgraf anterior? Tot plegat cabòries nocturnes que es deu haver fet o es farà algun estudiós de l'obra de Carner.

Jo, avui, acabaria aquí si no fos que vull compartir unes línies que va escriure el secretari dels Jocs d'aquell any en la “Memòria” del principi del llibre: Les filles de la ilustre escriptora han ofert als Jochs Florals, en memòria d'ella, una joya per donarla a la poesía que dins la classificació de la Viola, segueixi en mèrit a la obtentora del premi, y'l Jurat ha cregut que reunien aquestes condicions, de la col·lecció Poemes de la nit, El Glatit misteriós y Perdut en mon jardí. Aquestes són les poesies de factura més correcta y de tècnica més acurada de les presentades aquest any, llàstima que siguin un xich confoses; riques de paraules y mólt matisades; per axò ens ha plagut distingirles ab un premi extraordinari.

monotonia

Va plovent. És una pluja constant i persistent -per moments una mica impertinent-, noucentista, d'aquelles que són tan benvingudes al camp i que a la ciutat no impedeixen una circulació mesurada per fer allò que cal. Ara he pensat, inevitablement, en Antonio Machado, en la monotonia del paisatge, en la monotonia dels mantres de la meva postguerra de finals dels 50 o dels 60 a l'escola del poble, en aquelles llistes aparentment inservibles com la dels reis gots: Ataülf, Sigeric..., que no sé si mai ens van fer aprendre o simplement llegir -Oh el rei Vamba!, anomenat així per les esportives que duia en les batalles-; llista en castellà, per suposat, en què Roderic era Rodrigo, el que regnava quan van arribar els sarraïns (any 711, ara fa 1.300 anys, que aviat es diu) que aleshores eren simplement los àrabes i que nosaltres en dèiem els moros, tot i que no en coneixíem cap.

Ara que plou i que faig temps a casa, se m'ha acudit de pujar una llista de noms que no ens ensenyaven a l'escola, on, evidentment, tampoc no teníem idea que en algun moment més proper en el temps que el dels reis gots hagués existit una institució que es deia Jocs Florals. No sé si la llista pot fer algun servei, i és més llarga i més difícil de recordar que la dels reis que ens van governar, no em consta si bé o malament, ja fa tants anys.

Presidents dels Jocs Florals:

1859: Manuel Milà i Fontanals
1860: Francesc Permanyer i Tuyet
1861: Lluís de G. Pons i de Fuster
1862: Joan Illas i Vidal
1863: Braulio Foz y Burges
1864: Joan Cortada i Sala
1865: Antoni de Bofarull i de Brocà
1866: Pau Valls i Bonet
1867: Marià Aguiló i Fuster
1868: Víctor Balaguer i Cirera
1869: Adolf Blanch i Cortada
1870: Josep Lluís Pons i Gallarza
1871: Estanislau Reynals i Rabassa
1872: Josep de Letamendi i de Manjarrés
1873: Jeroni Rosselló i Ribera
1874: Albert de Quintana i Combis
1875: Francesc Pelagi Briz i Fernández
1876: Lluís Cutxet i Font
1877: Antoni Ros d'Olano
1878: Josep Lluís Pons i Gallarza
1879: Gonçal Serraclara i Costa
1880: Teodor Llorente i Olivares
1881: Jacint Verdaguer i Santaló
1882: Frederic Soler i Hubert
1883: Manuel Milà i Fontanals
1884: Manuel Duran i Bas
1885: Vicent Wenceslau Querol i Campos
1886: Valentí Almirall i Llozer
1887: Jaume Collell i Bancells
1888: Marià Aguiló i Fuster
1889: Àngel Guimerà i Jorge
1890: Joaquim Rubió i Ors
1891: Joan J. Permanyer i Ayats
1892: Ramon Picó i Campamar
1893: Josep Morgades i Gili
1894: Josep Balari i Juvany
1895: Lluís Domènech i Montaner
1896: Narcís Oller i Moragas
1897: Francesc Maspons i Labròs
1898: Francesc Romaní i Puigdengolas
1899: Josep Torras i Bages
1900: Eusebi Güell i Bacigalupi
1901: Francesc Pi i Margall
1902: Francesc Matheu i Fornells
1903: Josep Franquesa i Gomis
1904: Joaquim Riera i Bertran
1905: Francesc Ubach i Vinyeta
1906: Miquel Costa i Llobera
1907: Antoni Rubió i Lluch
1908: honorari: Miquel Victorià Amer i Omar; efectiu: Jaume Collell
1909: Dolors Monserdà (de Macià) i Vidal
1910: Miquel dels Sants Oliver i Tolrà
1911: Conrad Roure i Bofill
1912: Eberhard Vogel
1913: Joan M. Guasch i Miró
1914: Juli Carselade du Pont
1915: Josep Pin i Soler
1916: Joan Alcover i Maspons
1917: Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)
1918: Lluís Millet i Pagès
1919: Frederic Rahola i Trèmols (substituint l'arquebisbe de Tarragona Antolín López Peláez, mort el desembre de 1918)
1920: Josep Joffre
1921: Martí Genís i Aguilar
1922: Joaquim Ruyra i Oms
1923: Josep M. Roca i Heras
1924: Antoni Maria Marcet
1925: no se celebren, però es fa un acte alternatiu presidit per Jaume Collell
1926: Apel·les Mestres i Oñós
1927: Eduard Toda i Güell
1928: Amadeu Vives i Roig
1929: Josep Gudiol i Cunill
1930: Joan Maluquer i Viladot
1931: Miquel d'Esplugues (Pere Campreciós i Bosch)
1932: Ferran Agulló i Vidal
1933: Ramon d'Abadal i Calderò
1934: Pomepeu Fabra i Poch
1935: Josep Puig i Cadafalch
1936: Prudenci Bertrana i Comte

Aquí queda, primícia a Internet, al menys amb els segons cognoms -tot i que no tinc idea de qui eren els pares del mariscal Joffre-, una mica en desgreuge pel fet que només hi ha dues dones en la llista, i no per culpa meua. I per si algú o alguna no queda prou satisfet, li avanço que potser un altre dia de pluja llistaré els noms de les reines. Qui sap si entre els presidents també hi havia alguna reina...

jocfloralescos, integrats i alternatius

En els meus anys a la UB, alguns professors, quan els tocava parlar, perquè figurava en el programa o perquè volien, dels Jocs Florals -els de Barcelona i les imitacions immediates i posteriors- deixaven anar un somriure de condescendència que el seu discurs ulterior permetia interpretar i que anava des de la bona voluntat dels iniciadors a l'anacronisme continuat. Hi havia dos tipus de poetes els jocfloralistes i els altres. Avui, pocs anys després que l'Ajuntament de Barcelona, finalment modernitzés els seus Jocs per convertir la festa poètica en El Poeta de l'Any, el Jocs Florals, amb altres noms o no, perduren i es multipliquen en tot el territori de llengua catalana a través d'associacions literàries conegudes i desconegudes, ajuntaments grans i petits, espais internàutics, companyies comercials i un etcètera inacabable. I la gent s'hi presenta, els jocfloralistes i els moderns, i guanyen o no, i celebren les festes corresponents, més o menys lluïdes, i col·loquen els trofeus en llocs destacats o pensen: l'any que bé sí! Tot més o menys com sempre, però més; i això està bé.

Antologia dels Jocs Florals i síntesi històrica és un llibret de 261 pàgines publicat l'any 1954 per l'editorial Selecta, amb introducció de Josep Maria de Sagarra i pròleg d'Octavi Saltor, que recull algunes dades sobre els Jocs des de la seua instauració, l'any 1859, fins l'inici de la guerra civil. Es concreta qui presidia els Jocs cada any, qui era la reina del certamen (el glamour de les reines oficials, com no podia ser d'altra manera, fa anys que ha desaparegut), el lloc on es va celebrar, qui va guanyar els tres premis ordinaris i algun dels extraordinaris i, finalment afegeix algun dels poemes guanyadors (a vegades un fragment), dels accèssits o premis extraordinaris. Finalment, hi ha un llistat dels qui foren proclamats Mestres del Gai Saber.

A mi, que sóc una mica xafarder de la història de la literatura, el llibre em sembla interessant i instructiu. Hi ha, a més, petits detalls que afegeixen interès a les dates i els poemes. Sabíeu, per exemple, que Verdaguer va guanyar l'englantina després de mort amb el poema “Lo parc”, just en la mateixa convocatòria, la de 1903, en què se li concedia la Viola a Josep Carner ("La sacra expectació dels patriarques") i la Flor Natural a Francesc Pujols ("Idil·li")? O que l'any 1920 el president fou el mariscal francès Joffre, segurament pels seu origen rossellonès (la reina fou la “mariscala” Joffre)? L'any 1934, la presidència de Pompeu Fabra significà la fi de les llarguíssimes discòrdies ortogràfiques...

D'aquest llibre, cal destacar també la introducció de Josep Maria de Sagarra que repassa, explica i justifica la importància dels Jocs Florals amb amenitat i agudesa. Miraré de transcriure-la en un altre moment, és a dir, demà.

Avui, però, voldria acabar amb el primer dels dos poemes de la Maria Mercè Marçal inclosos a Raval d'amor. Variacions sobre una mateixa onada amb què va obtenir la Flor Natural als Jocs de 1981, ara fa trenta anys i uns mesos. Poema jocfloralesc?


I

He estimat un arcàngel a ple vol,
seda de bosc als cabells i a les ales.
He trencat als seus ulls com la mar a les cales
d'un país on les bruixes ja no duen més dol.


En solell blanc de boira i en obaga de sol
l'amor ens ha parat un devessall de sales.
El setè cel, on és, si no hi menen escales?
Quin camí mig embasten els núvols del trebol?


Hi ha un paradís perdut rere aquest cap de broma.
He sentit a la galta un fregadís de ploma
i a la boca l'or viu de la bresca de mel.


No ho sabria pas dir: ¿era nit o de dia
que he estimat un arcàngel a frec de la masia
i he tocat, de puntetes, amb els cinc dits al cel?.


No estic segur que l'arcàngel no fos jo. A la fi, en aquells temps era més rural que urbà. :-)
 

Isabel de Villamartín

Esmentava ahir de passada Isabel de Villamartín, el primer nom premiat que es va sentir en els Jocs Florals dels 59, en els primers Jocs moderns; després, i posteriorment, van venir molts altres noms. Vull recordar, abans de continuar, un fragment de Francesc Pelagi Briz publicat el 1884:

Un dels arguments que els detractors de la institució (els primers Jocs Florals) explotaven amb més perfídia era el nombrament de la reina.
“En ple segle XIX, ¿no és ridícul fer reines de per riure? ¿Quina senyora o senyoreta serà la que accepte un lloc que l’ha de posar a la vergonya davant d’un públic nombrós, per espai de dues o tres hores? Ja s’ha acabat lo temps dels trobadors i de les violes. Lo segle del vapor i de la indústria no està per castells feudals, llunes i tempestats de comèdia! Avui tot això fins ha fugit de nostres teatres, i si en algun d’ells encara se conserva és en los d’arrabal on hi acut un públic que no sap llegir.”

Podríem comentar aquestes consideracions i el punt de raó que tenien, el seu progressisme... i també la consideració envers les dones i el seu paper i i el públic del centre o de “l’arrabal”, però no és aquesta la finalitat de la nota.

Una dona va ser la primera guanyadora dels Jocs i una altra poetessa va ser la seva reina. Aquests són els fets despullats. I la qüestió és, qui era la primera guanyadora dels Jocs i què més va escriure? Quin és el misteri que no ens permet saber gaire cosa d’aquesta escriptora? Potser els seus versos van ser circumstancials, un petit assaig poètic que el destí va premiar? No ho crec; poesies seves apareixen als Trobadors nous i als Trobadors moderns, les primeres antologies dels poetes de la Renaixença; a més, publicà quatre llibres: dos en català i dos en castellà. Potser la seva obra va ser curta en el temps? Bé, com a mínim comprèn dues dècades. Potser és que era una dona? Ningú no pot pensar que el fet tingui res a veure.

Què sé jo d’Isabel de Villamartín? Que el seu segon cognom era Thomas? Que va nàixer a Galícia en data desconeguda i que la seva mare era de l’Empordà?


A Catalunya (fragment)

Donam inspiració Musa estimada,
dona forsa y dulsuras á ma veu,
que la brisa que corre regalada
á confins mólt remots portará en bréu.

No he nascut, Catalunya, en tas riberas,
més en ellas ma infancia jo he passat;
y foren catalanas verdaderas
las priméras paraulas que he parlat.

Puig la mare amorosa que tenia,
mare rica en virtuts com no n' hi ha,
va véurer la primera llum del dia
en lo célebre y fértil Ampurdá.

[...]

Jo prego al Déu etern de cel y terra,
que llum ha dat al mon y escuma al mar,
que encara que sia en mitg de crua guerra
ma vida en lo téu sól puguia acabar.



Que va viure també a Madrid? Que potser provenia d’una família de militars, cosina com era del comandant Francisco de Villamartín? Què va morir al balneari de la Garriga l’any 1877, el gran moment dels Jocs? Es va casar? Va tenir fills? Qui eren els seus amics? Com va ser la seva vida?

M’agrada Isabel de Villamartín. Tinc tantes preguntes sobre Isabel de Villamartín que sé que no obtindran resposta... Més real que Clemència Isaura i més desconeguda que ella. Llàstima. En fi, ho deixo estar i acabo fent meus, en la mesura que m’ho permeti la meva manca de romanticisme, els versos de justificació que encapçalen el seu Horas crepusculares. Colección de cantares y seguidillas:


Durante estos delirios
que llegan siempre cuando muere el dia,
evocando en la ardiente fantasía
mil recuerdos de dichas y pesares,
he escrito estos cantares
al fuego de mi alma concebidos.

Clemència Isaura

Clemència Isaura encara de roses i englantines

fa cada primavera present als trobadors.

Jacint Verdaguer

Estic cansat de la calor i de la quantitat de gent que volta per la ciutat, de vacances o sense, i busco refugi al Museu d’Història de Barcelona. Queda una mica més de mitja hora per tancar i sóc l’únic visitant –quin plaer en aquesta ciutat que m’enamora i m’atabala!- de l’exposició “Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme”. Recorro les sales -per què no hi ha cadires?- llegint panells, pàgines de llibres, poemes, mirant fotografies, quadres i plànols, admirant flors d’argent i or, escoltant la música romàntica d’un piano invisible, gaudint també de l’aire condicionat que em fa oblidar per un moment els rigors de l’estiu. Imagino que el fet d’estar sol contribueix a endinsar-me en l’època. M’estic una estona quiet llegint les condicions dels tres premis ordinaris: la flor natural es dóna al millor poema de tema lliure i el guanyador o guanyadora, com Clemència Isaura en el seu temps, escollirà la dama, la reina dels Jocs, que lliurarà els altres dos premis: l’englantina i la viola...

La flor natural dels Jocs de 1859 fou concedida a la poetessa Isabel Villamartín, que escollí la reina: María Mendoza de Vives. El poema guanyador es titulava “Clemència Isaura” i malgrat que en el mateix moment i posteriorment es va dubtar del seu interès literari, a mi em sembla d’un gòtic ingenu deliciós i molt més llegible que altres composicions de l’època escrites per poetes consagrats. Potser ara funcionaria més que aleshores.

No molt distant de Tolosa,
i al bell peu d’una muntanya,
hi havia un castell famós
per lo que d’ell se contava.
Eren negres ses parets
com un cor sense esperança,
i, segons dir de la gent
de tota aquella comarca
la mitja nit al sonar
s’hi passejaven fantasmes.

[...]

Com petxina que en son seno
una hermosa perla guarda,
d’una donzella el castell
n’és lo palau i morada,
que allí retirada viu
la bella Clemència Isaura.

[...]

La música i la poesia
són ses joies estimades
i amb lo cor i pensament
adora la ciència gaia.

En fi, no continuo amb l’enamorament del trobador Raül, la seva mort... Ho podeu llegir tot aquí i en una altra ocasió podem parlar de la seva autora. Mentre llegia els versos anava pensant si realment existí Clemència Isaura. Doncs no ho sé, ningú no ho sap, tot i que a França queden escultures i pintures, i un col·legi porta el seu nom a Tolosa, i un premi mexicà de poesia i un carrer de Sabadell; potser no és més que una bonica llegenda antiga recuperada pels romàntics.

Es diu al llibre dels Jocs Florals del 59, en la introducció del poema:


Aquesta llegenda està escrita segons la historia de Clemencia Isaura, tal com la conta M. de Fouy, académich francés en sa obra titulada L’eremite en province. Atés lo que diuhen lo referit escriptor y altres biógrafos de Clemencia Isaura, sembla fora de dubte que Raul, fill del compte Raymon, tingué amors ab donya Clemencia, y que aqueixa, després de la mort de són amant en la guerra del comptat de Artois, renovà lo vot que un dia havia fet sa mare, y consagrà part de sa fortuna à ressucitar los Jochs florals, donantlos nova vida y esplendor.

S’ha acabat el temps. Surto. Abans de baixar l’escala fullejo el llibre de dedicatòries de l’exposició –se’ls llegeix algú aquests llibres?-: Escrits de turistes que lloen Barcelona; un que es queixa que el panell tal hauria d’estar situat abans o després, no me’n recordo, de tal altre; un que ha trobat a faltar més material sobre el pla Cerdà; una felicitació per la feina ben feta...

Darrere de la catedral, una noia canta suavíssim, a penes se la sent. No té públic. Fa temps que no la veia, des que un dia jo li vaig deixar una moneda i ella em va correspondre amb un somriure i una targeta impresa a casa que no sé on para. Sempre va sola. Imagino una història trista, com la de Clemència Isaura, però sense trobador i sense fortuna, sense llegenda, sense premi literari, sense carrer, sense biografia apòcrifa en un col·legi. Qui ho sap? No m'aturo. A l'estiu tot és un miratge.

lluny

Tants poemes per la ciutat i no em ve de gust -m’abelleix, dirien alguns, o alguna cosa pitjor- escoltar-ne cap. Vaig llegint, mirant trossos de pel·lícules, el diari i el pa, un passeig per esbargir-me en aquesta ciutat que em sembla, avui, massa plena, massa estranya, massa distant, la meua. A la nit torno a la sardana –què m’ha agafat, sardanista malenconiós del sud?-, i escolto Enric Casals, el germà d’en Pau. M’hauria de quedar amb l’alegria reiterada de “la sardana del carrer”, però em sembla que somiaré els suggeriments de “lluny”.

I si hagués de triar una poesia de Josep Lluís Aguiló –què dirà Hereu quan li concedeixi oficialment el premi dels Jocs Florals d’enguany al Saló de Cent?-, avui em quedaria amb “paraules”:


Solia dormir amb un quadern
a la taula de nit.
Si es despertava
escrivia alguna paraula
per recordar l'endemà
el contingut dels somnis.

Al matí, quan es llevava, veia
que havia escrit paraules
com terra, arròs, cornucòpia o compàs.

Tot el que havia estat clar s’esvania
i enyorava l'instant de claredat
on tot es conjugava en un terme
i una paraula sola era sinònima de l'univers.

refugis

La pluja m’agafa desprevingut i em refugio a la Llotja. Avui és un dels dos dies a l’any en què hi ha jornada de portes obertes. L’hostessa de l’entrada, no sé si pel meu paraigua antiquat o per l’impermeable vermell de procedència sueca, em dona un fullet explicatiu en anglès –no m’atreveixo a desfer-li la seva agudesa perceptiva-, i m’afegeixo al grup que espera el guia que ens explicarà la història de l’edifici, anècdotes incloses.

En la primera part em sembla escoltar l’Idelfonso Falcones. Quan escriurà algú la història de la Llotja? No em malinterpreteu, m’ho passo molt bé amb les explicacions, recordant el que sé i aprenent coses noves. Si no el coneixeu, heu de concertar una visita guiada a l’edifici, estic segur que us agradarà. Canviem de guia. Ara és un senyor gran que ens introdueix en la part que ocupa la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de sant Jordi. Ens asseiem a la sala d’actes on ens torna a informar sobre els personatges que van estudiar en la institució. Continuem la visita per passadissos farcits de quadres i escultures i per sales més intimes que les anteriors. Finalment, el nou guia ens diu que es el director de l’Acadèmia –avui, excepcionalment, fa de cicerone del nostre grup-. Ens diu com n’és de difícil que els poders s’interessin per preservar el patrimoni cultural. En Jordi Bonet és també l’arquitecte de la Sagrada Família i per un moment es desvia del discurs i ens recorda el perill en que es troba l’edifici a causa de l’AVE. És l’únic moment en què els visitants mormolen paraules d’aprovació. En aquest precís instant sona el Mikado. Jo, que rarament porto mòbil, sé que ja he begut oli, que he caigut en desgràcia; l’apago ràpidament, però sóc conscient que no hi ha res a fer: estic fitxat, ja res no serà el mateix. En sortir de la Llotja, a penes unes gotes. Us deixo amb una alegoria sobre el comerç amb Amèrica pintat al sostre, que miro per despistar, i que segur que podeu interpretar.


















Abans de trobar-me amb la Joana entro un moment al Museu Marès, amb tot l'espai sota cobert ocupat, però els diaris d’avui no en parlen, estan recitant uns quants poetes aragonesos en uns dels nombrosos actes poètics d’aquests dies (qui serà el/la nou/nova poeta de Barcelona? El dimarts se sabrà). És el torn de l’Almudena Vidorreta. Em captiva la seva barreja d’innocència i ironia en els poemes, que comparteixo intel·lectualment -no sabeu com i quant!-, encara que vitalment ja no pugui; i la seva cara i el seu vestit virolat i el nerviosisme que no deixa traspuar més que en els enllaços sense pausa dels poemes, i no vull continuar escoltant els altres poetes. M’adono que conec tan poc la poesia que es fa fora d’aquí... Més tard busco a Google i recupero les seves lletres, que no la seva veu, la seva mirada, el seu posat, i arribo a un bloc que és una antologia que m’hauré de llegir a poc a poc, i també, potser, aquest altre lloc, "polacs" a banda. No continuo explicant la resta del passeig per la rambla de Catalunya guarnit amb les excepcionals escultures d’Igor Mitoraj perquè ara prefereixo compartir amb vosaltres, sense comentaris, tres poemes de l’Almudena. Potser en un altre moment ja parlarem de la resta.

Soy una mujer polivalente y puedes medirme en letras.
De cien a doscientos versos de mi carne
esparcidos en papel cuadriculado a tinta verde.
Puedes medirme en letras como briznas de hierbas
utilmente pisadas como mi nombre a lápiz
y así, después, puedes quemarme o borrarme,
puedes fumarte mi importancia y olvidarme…
Ya lo has hecho, y hoy me das un verso a cambio
y yo me convierto en aire que no respiras por estar condensado,
soy aire al que renuncias para que pueda escribirte.
De manera que puedes, puedes medirme en letras.
Permití que me escribieras para después borrarme.
Si soy una mujer polivalente, ¿por qué no puedes usarme ahora?
De cien a doscientos litros de tinta verde, condensada,
exprimiéndome la carne para que salgas, expulsarte
y ganar así unos versos con los que midas
la hierba que pisaste, las letras de mi nombre borrado por ti.


Anda, pésame
aquí cincuenta y dos kilos de verso
acumulado mayormente en las caderas.
Si me das una palmadita como a las niñas malas
es posible que eche a andar:
Ahí va una vanguardia imprevisible,
un poema flácido capaz de reponerse
y mirarse al espejo por última vez;
muslo de letras, piel de estrofa clásica,
tengo las uñas como cesuras
y aún te empeñas en recitarme...
mira que una vez analizado el poema
dicen que no hay nada más.


Tratabas de arrancarme la piel a tiras,
convertirme en un abrigo y exhibirme.
Pero no pudiste hacerlo después de todo:
una zorra no es suficiente.

Gràcies, germana pluja, que diria l'Eugeni d'Ors.

POETA

Per una banda el Salvat-Papasseit del post anterior i per l’altra el darrer NewsLletra que rebo, em porten als dos textos de més avall. En el manifest, Salvat ens parla dels poetes en minúscula i de les característiques del POETA en MAJÚSCULA. La convocatòria de les bases dels Jocs Florals de Barcelona d’enguany s’autocomplau a destacar les modificacions establertes l’any passat. Tant Salvat com l’Ajuntament de Barcelona busquen el Poeta singular, però no sé si es posarien d’acord en les característiques d’aquest Poeta. I segurament encara existeixen més conceptes de poeta i de poesia. Entre els dos tipus de poetes, a mi, que sóc mandrós, m’interessa més el de Salvat: “cada mot d’aquest home seria com un vers... Potser, fins i tot ni escriuria versos”. És veritat, però, que aquest poeta no té una dotació econòmica assegurada i, en canvi, el de l’Ajuntament tindrà inicialment 10.000 €, menys impostos. En fi, terrible dilema. Per cert, no seria interessant que la Generalitat, cada dia més sensibilitzada per la Cultura, instaurés uns Jocs Florals que designessin el Poeta de Catalunya? Una dotació econòmica, per exemple, de 100.000 € -tampoc no cal exagerar fins que l'assumpte econòmc no sigui del tot clar- i la traducció del recull a l’alemany assegurarien el respecte pel guanyador.


Coneixem el poeta qui publica cada any un o un parell de llibres -proesa matemàtica encara que no ragi; coneixem el poeta qui a dotze anys ja escrivia com Bernat Metge ho feia, i avui ja no en parlem; coneixem el poeta qui jutja dels demés per si saben o no embrutar trenta fulls a tall com ho faria la màquina d'escriure, que vol dir que ell els omple o que ell es veu capaç d'omplir-ne més i tot; coneixem el poeta que vota per a que un llibre deixi de publicar-se si no n'admet l'Església el contingut, i en coneixem cent més que així s'hi afegirien; perquè la qüestió és viure, arreplegar el que es pugui i que es tracta d'això precisament. Però no coneixem, fora d'aquests que hem dit i als quals el blanc rebost els ha fet que perdessin tota altivesa digna de Poetes -cap Poeta veritat, ni modern del temps nostre, ni soldat cavaller i a fe que ens fa una falta que s'acosta a l'angoixa.

... Si tinguéssim Poeta, aquest seria, amics, un home independent. Potser, potser fins i tot ni escriuria versos... Cada gest d'aquest home, cada mot d'aquest home seria com un vers. Signaria una ratlla, i aquesta sola ratlla podria no pertànyer a cap alexandrí, podria no sonar a les pobres orelles dels doblegats versaires a preu fet, però amb aquesta ratlla tindríem un Poema. Si tinguéssim Poeta no hi hauria editor que llencés gastaments.

Salvat Papasseit. "Contra els poetes en minúscula. Primer manifest català futurista" (fragment), 1920




L’any 2006 els Jocs Florals van demostrar novament la seva capacitat de reacció i la seva ferma voluntat de renovació i d’adaptació al món d’avui, en consolidar el premi en un únic guardó sense finalistes, que ara es diu Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona. Aquesta millora té tres efectes importants: l’aposta artística del jurat és més contundent; es concentra tot l’esforç de promoció i divulgació del premi en una sola obra, i la dotació econòmica del premi és més substanciosa. A més, la cerimònia de lliurament s’ha convertit en una autèntica festa de la poesia que destaca perquè posa en relleu la relació entre la poesia i altres arts, assenyala els grans llibres de poesia publicats l’any anterior i celebra l’obra guanyadora i el nomenament del nou Poeta de la Ciutat.

Premi de Poesia. Jocs Florals de Barcelona 2007 (fragment)


P. S. A Lletra podeu trobar el dietari (jo diria bloc) de Jordi Valls, Poeta de Barcelona fins els propers Jocs. Va, deixeu-hi algun comentari.