Itàlia és bellíssima, i em sap greu conèixer-la tan poc. Conec una mica el paisatge, l’arquitectura, la pintura, la literatura, la gent, la història... Em sembla que Itàlia és una mica com Espanya, però molt més: un conglomerat de gent i de cultures que a vegades et semblen homogènies i a vegades completament diferents, sense res a veure. Itàlia és un Estat gran que té un Estat petit dintre seu que sovint sembla que sigui més important que l’altre (per cert, se m’acaba d’ocórrer en aquest moment que no sé el gentilici dels súbdits del Vaticà, i ni si tan sols sé si al Vaticà hi neix algú –amb tant de celibat!-). Itàlia em sembla comprensible i incomprensible alhora: recollida i extravertida, religiosa i atea, treballadora i abúlica, tradicional i moderna, sensible i grollera. Itàlia, em sembla sovint excessiva.
La barreja entre la vida personal de portes endins i l’expressió pública de la intimitat, per exemple, em sembla que es dóna a pocs països de la mateixa manera que a Itàlia. I no parlo del fet que els mitjans de comunicació d'arreu cada dia pugnin -amb gran èxit en alguns casos- per separar aquestes dues manifestacions, sinó que són els mateixos italians qui, sense cap complex, compaginen i enllacen fets i actituds privades amb assumptes professionals, cosa que potser és pròpia de països mediterranis, però que passa més allà que aquí.
La polèmica entre Veronica Lario i el seu marit Sílvio Berlusconi, en què l’esposa expressa a través de la premsa els seus sentiments perquè el seu marit sembla propens a les frivolitats públiques em sembla un fet singular. I que Berlusconi faci servir la premsa per respondre a l’esposa ofesa encara em sembla més increïble, una situació que aquí seria impensable, o ja ha passat?. És clar que jo no tinc gaires coneixements d’estratègies polítiques i tampoc no sé si tot l’assumpte serveix per fer guanyar més diners a l’empresari i per distreure els italians d’altres temes més importants.
En aquesta mateixa tendència de barreja del públic i el privat, la darrera notícia que m’ha cridat l’atenció es va produir amb motiu de
l’aprovació del projecte de llei de parelles de fet i gais. La correlació de forces entre partidaris i contraris a la llei –menys progressista que l’espanyola- feia preveure una discussió llarga i un resultat relativament incert (per cert, quins Ministeris més curiosos hi ha a Itàlia: de
Família,
d’Igualtat d’Oportunitats. Hi deu haver problemes importants en aquests àmbits). Tornem al cas. Resulta que finalment l’aprovació del projecte va ser més senzilla de l’esperat perquè el ministre de Justícia,
Clemente Mastella, de qui es temia el vot contrari o l’abstenció, en lloc de presentar-se a les votacions va preferir anar-se’n a missa a celebrar el 39e aniversari de la
Comunitat de Sant Egidi. Aquesta decisió ens pot semblar una deserció o una falta de respecte envers els electors, però m’atreviria a assegurar que molts dels partidaris del ministre van aplaudir la seva iniciativa. Segurament, en vista de l’inevitable, molts italians van pensar com el ministre: “que Déu hi faci més que nosaltres”. I amb això coincideixen en part amb la meva percepció d’aquest territori a mig camí entre la voluntat de Déu –rarament del tot explicita- i la de molts italians –rarament escoltada-. I entre el cel i la terra, una alegria de viure que aconsegueix un equilibri gairebé perfecte entre el pessimisme del “aquest país no canviarà mai” i l’optimisme del carpe diem.
I demà serà un altre dia.
