exercici de memòria (algunes concrecions)

La veritat és que si bé encara continua la sensació agradable d'haver trobat vestigis materials i escrits ignorats del viatge a Grècia i a Venècia (i una mica d'Itàlia), el material manuscrit és un pèl decebedor, no només per la seua escassetat sinó també per la manca de..., podríem dir lirisme.

En pàgines esparses apareixen dos petits nuclis. Un, el més abundant i dispers en la llibreta, sembla més aviat resums comptables. L'altre, escàs, es limita a constatacions immediates i, com deia ahir i repeteixo avui, totalment prosaiques, superficials.

Concreto a través d'alguns exemples:

2000 pts. X 0,47 = 940 dr.

50 $ x 35,856 = 1793 dr.

En conclusió, que el dòlar, com és sabut, era més fort que la pesseta; també el dracma. Per cert, encara conservo 5 dòlars del viatge, cosa que indica, en el seu moment, una bona administració, una riquesa relativa o bé certa gasiveria.

Algunes despeses del dia 20:

fons comú: 1500

mussol: 140
anell: 90
collaret: 690
tabac: 50
llibre:100
diari: 25

El collaret era molt bonic, de plata trenada, mat; acabava en dos caps de moltó amb les banyes caragolades. Va desaparèixer la primera vegada que ens van entrar a robar a casa.

 

26-8-78:

El recorregut des del Pireu va ser força tranquil, vam dormir en el bar de dalt, al costat de la piscina [...] Encara estava força cansat i no havia menjat més que un ou dur i una pastanaga a les 12 [...] Vam passejar, vaig fer alguna fotografia i vam decidir anar a dinar en un restaurant mig amagat en un carreró: lasanya i 1/4 de pollastre, excepte J., que no es trobava gaire bé i va acabar menjant només el pollastre. Total 15.000 lires. El menú turístic ronda les 4.700 lires. [...]

Sant Marc m'ha agradat molt. És curiós que a la M. no la volguessin deixar entrar perquè anava massa escotada i en canvi dintre del temple s'havia de pagar per veure una cosa i una altra fins a l'exageració; semblava un mercat, com és tan freqüent en les esglésies actuals més visitades; els conceptes de moralitat són estranys. Etc.

P. S.: Una curiositat dels dies venecians és que van coincidir amb l'elecció del Patriarca de Venècia com a Papa: Joan Pau I. Segurament tothom recorda que el seu papat va ser brevíssim; va morir sobtadament i continua corrent la teoria d'una conspiració per eliminar-lo.

exercici de memòria (esquema)

Endreça interminable, sobretot de llibres i papers. Els llibres han quedat col·locats als prestatges, encara que cal reorganitzar-los. Repasso una llibreta d'espiral d'interior de paper quadriculat. Es nota que hi vaig arrencar alguns fulls. En passar ràpidament les pàgines, cauen dos segells grecs enganxats entre ells. Miro més a poc a poc, full a full. Hi ha poca cosa escrita. A la primera pàgina, uns números que no em diuen res, però, de seguida, un calendari parcial del mes d'agost de 1978 dibuixat a mà. Va del dia 7, dilluns, al 31.  Toponímia:

7: sortida de Barcelona

8: Gènova. Nàpols (ens hi devíem quedar a dormir)
9: Nàpols. Brindisi (devíem embarcar a la tarda)
10: Corfú
11: Corfú
12. Corfú-Patres. Vaixell
13: Nàuplia. Epidaure (ja som al Peloponès)
14.: Micenes
15: Mistràs
16: Olímpia
17: Delfos
18: Delfos
19: Delfos. Atenes
20: Atenes. Osios Loukas
21: Atenes
22: Sunion
23: Sortida del Pireu. 11 nit
24: mar
25: Venècia
26: Venècia
27: (res)
28: (res)
29: Sortida de Gènova. 1 de migdia

Records, alguns molt vius, altres boirosos, alguns segurament inventats. Diapositives que fa anys que no miro.

Després de dotze fulls sense anotacions, dues pàgines que parlen de l'arribada a Venècia, de les primeres impressions, algun detalls. Per què només vaig escriure aquest primer dia a Venècia? I tot tan prosaic...

Més endavant, un foli plegat que conté unes columnes on vaig anotar el que m'havia d'endur. ¿Em vaig emportar, tal com consta, la Sintaxí de Solà i la poesia de Ferrater? Curiosa parella.

lectures lleugeres d'estiu. Els altres

Cada any li resultava més difícil tenir paciència amb ells, suportar el seu deambular intermitent, la seua dèria de caminar de tres en tres fins i tot pels carrers més estrets. Hi ha via moments en què de bon grat els hauria cridat o empès, però, per desfogar la seua agressivitat, s'acontentava a no aturar-se ni modificar el seu rumb si trobava una càmera al seu camí. Estava segur que la seua figura, la seua esquena, la cara o un dels colzes, apareixia en centenars de fotografies i vídeos, i a vegades s'imaginava el gest dels alemanys quan, en mirar les cintes de l'estiu durant una borrasca al la mar del Nord, descobrien un italià amb vestit fosc que creuava molt decidit per davant de Tante Gerda o Onkel Fritz, tapant, encara que només fos per un moment, unes cuixes robustes...

Donna Leon: Mort en un país estrany

En un primer moment penso en les meues petites venjances, com les seues. Després m'adono que, erràtic com vaig sovint, curiós o badoc, segons com, jo sóc un d'ells, a vegades a la meua pròpia ciutat. Encara més tard, recordo que ells normalment no passegen gossos. Posats a dir, crec que seria agradable veure entre Tante Gerda i Onkel Fritz -sempre present, el seu cos- unes cares noves.

Ara, en el silenci i la distància de la nit, tot sembla més raonable i qualsevol venjança -petita- miserable. Demà pensaré que l'edat no m'ha fet més pacient i comprensiu.

visions i versions

En arribar a casa, trobo al contestador una veu de la llibreria Sargadelos que em diu que m’ha arribat Exercicios de estilo, que els vaig encomanar fa dues setmanes. Me n’hi vaig a la tarda, cap a quarts de set, però com que tinc temps, no em resesteixo a la crida de l’exposició de la Pedrera: Passió i negoci. L’art a Venècia dels segles XVII i XVIII.

La Fundació Caixa de Catalunya fa sovint unes exposicions rigorosament preparades, completes i espectaculars, amb material que ha anat recollint a poc a poc i que conforma un conjunt complex i atractiu. La mostra veneciana és espectacular, acurada, potser irrepetible a Barcelona. L’espai es divideix en diversos apartats: de les tenebres a la llum, la ciutat dels llibres, Venècia com a escenari, els gèneres de la veduta, Antoni Casanova i el classicisme. No vull ni ser fer un resum del que es pot veure: un plaer per als sentits i per a la reflexió que he recorregut ràpidament perquè tenia el temps just: olis, escultures, aquarel·les, gravats, llibres... Cares, figures, conjunts, foscors, claredats, religions... Història d’una citat i d’un Estat... Us trio un quadre barroerament reproduït al final del post: una cursa de genets a Pratto della Valle, l’únic que es conserva de Giorgio Fossati , gravador i arquitecte; m’agraden aquetes pintures documentals -fixeu-vos en la perspectiva. Hi tornaré amb més temps; encara que sempre em faig aquest propòsit i després no l’acompleixo.

Poc abans de tancar recullo el llibre de Queneau (traducció de Henrique Harguindey Benet i Xosé Manuel Pazos Varela, Edicións Xerais) a Sargadelos. Sóc compulsiu en algunes coses i ara m’ha agafat la dèria de comparar les diverses versions dels Exercicis d’estil que puc llegir sense gaires dificultats. L’edició gallega, a diferència de les altres que tinc, té un pròleg curt, però, en canvi, afegeix l’original francès, com la versió italiana, i conté unes notes en què es concreten algunes de les figures retòriques que es fan servir, a més de l’explicació d’alguns indrets i altres noms propis que apareixen a l’original: l’estació de Saint Lazare, la línia S d’autobusos... Que divertit que la transformació que en les altres llengües és titula Pagès s’hagi adaptat en gallec amb el títol de Mariñeiro.

Bé, si avui acabo abruptament, no m’ho tingueu en compte, és que vull tornar a fer una mirada al llibre sobre l’exposició de Venècia i als Exercicios.

P. S. Què espereu per contribuir a les variacions rodoredianes? Teniu por de enganxar-vos?

assumptes exteriors... i interiors

Deixant de banda el futur exterior de la literatura catalana (i els llibres de no ficció –un 70 % de la lletra impresa negociada segons diuen alguns-, i la cultura en general), que auguro en expansió important dintre d’uns límits, sembla ser que en les tendències generals globals destaquen la ciència-ficció, la temàtica ambientada en la segona guerra mundial i la novel·la negra; cap novetat en l’interès per aquest darrer gènere.

Dissabte a la tarda en una vila empordanesa que segons el cens de 2006 compta amb 10.588 habitants repartits en dos nuclis urbans. Fa temps hi havia una llibreria –vista i no vista- on gairebé només venien llibres; ara, el local l’ocupa un bar. Queden dos llibreries-papereries que s’encarreguen de fornir de part de l’aliment espiritual a la població. Tinc ganes de continuar llegint Bladé. En una de les llibreries em confirmen que no tenen el segon llibre de la seva Obra Completa; en l’altra, més explícits, em diuen que mai no han treballat amb Cossetània. En totes dues veig llibres que em podria comprar, però que ara no m’interessen. Cap problema, sempre tinc lectures a mà a casa i no m’importa l’espera. Em pregunto, però, una vegada més, qui va ser primer, si l’ou o la gallina, és a dir, els propietaris de la llibreria o el servei de l’editorial. I la relació lector i llibreter?

Em temo que el discurs de cloenda de la Fira que va fer Baltasar Porcel no tindrà tan predicament com el d’en Monzó. L’enllaço aquí per si el voleu repassar. Què voleu, a mi també m’agraden els clàssics.

P. S. A veure, anem o no anem a Venècia? Va, ara que ja anem embalats, aprofitem-ho. El que de moment sembla és que encara no ens toca allò que deia en Pujols que ho tindrem tot pagat, i compte de no creure's excessivament allò que afegia: Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari.