retall retroactiu

Els Sant Jordi, m'agrada llegir algun text d'escriptors escrits per Sant Jordi, o sobre Sant Jordi, o que parlin de la diada. A vegades en pujo algun, a vegades el deixo viure en un clos més petit. Hi ha vegades que la data que celebrem aquí no significa gaire res per a l'escriptor: només és un dia més d'un any concret. Com aquest 23 d'abril del dietari de Kerouak, escrita quan jo encara no havia nascut i ell tenia un futur literari i vital incert:

23 ABRIL, 1949 . La setmana passada van arrestar Bill, Allen i Huncke i els van ficar a la presó. Bill per narcòtics, a New Orleans, els altres per robatori i etc. a NY.

És temps de començar a treballar a "On The Road".

Per primera vegada en anys, vull començar una nova vida.

D'aquí a un any anirem cap a Colorado - tota la família [Kerouac, la seva mare, la seva germana Nin i el seu cunyat Paul]. I en dos anys estaré casat amb una jove senyoreta.

El meu propòsit és escriure, fer diners i comprar una gran granja de blat.

Aquest és el punt crucial, la fi de la meva "joventut" i el principi de la meva maduresa. Què trist

Conec ben poca cosa de Kerouak, sé que sempre el va rondar la tristesa, però no sé si va arribar a comprar-se la granja de blat, que és la previsió seua que m'agradaria més conèixer.

Què feia habitualment, sobretot els dies de pluja, ho sap tothom, en va parlar llargament.

The Bottoms of my shoes

són clean
from walking in the rain.

cants i versions

Baixo per la vorera de la dreta i no resisteixo entrar a la Casa del Llibre, que promet Tarda de concerts literaris. M'estranya que siguem només quatre gats, la majoria gats vells -què fem aquí?- que qui sap si sordegem. Quan els nois fan una pausa, abans d'emprendre la cançó següent, un de davant pregunta si aquesta vegada entendrà la lletra; el que deia, devem sordejar. El cantant diu que si, que serà en català. Llegeix un fragment de Kerouac, i comença la música. A penes puc destriar la veu dels altres sons, i el vídeo no es comporta millor (buscaré a casa l'edició correcta).

M'acomiado sense dir res de músics i de públic i pregunto per la versió de Fulles d'herba (hi ha hagut un malentès perquè he preguntat per Brins d'herba i després d'una cerca impossible m'han preguntat el nom de l'autor) recent apareguda en traducció de Jaume C. Pons Alorda. El llibre està estranyament amagat sota un altre llibre. Me l'enduc.

Em disgusta que l'edició, on per primera vegada apareixen tots els versos de l'obra original (de les contínues reedicions que va fer l'autor), no sigui bilingüe, i encara més trobo a faltar una introducció prou llarga que serveixi de guia i alguna cosa més, amb biografia inclosa de Walt Whitman. Però hi ha el que hi ha i les raons del que a mi em semblen mancances deuen ser consistents, jo només sóc lector.

Whitman, Kerouac, Amèrica la gran...! Preveig que per Sant Jordi Fulles d'herba arribarà a la part alta del podi, si és que aquest any també hi ha rànquing; i si no és així, els lectors s'ho perdran, encara que els lectors sempre tenen la raó: què pot oferir un poeta americà amb poques pretensions d'immortalitat (?) que va morir l'any 1892, just quan aquí, segons diuen les històries literàries, s'inaugurava el modernisme?

Jo no he creat cap màquina per estalviar treball,

No he fet cap descobriment,
No podré deixar cap rica herència per fundar un hospital o una biblioteca,
Ni cap reminiscència d'una acció heroica en honor d'Amèrica,
Ni cap èxit literari o intel·lectual, ni cap llibre per a cap prestatgeria,
Jo sols deixaré uns quants cants vibrants a través de l'aire,
Per als companys i els amants.