aquest diumenge, popurri per Sant Jordi

Tinc la impressió que la diada de Sant Jordi cada any agafa més volada i que si bé els llibres i les roses continuen sent els protagonistes, l'ambient comercial i festiu es manifesta de moltes altres maneres. Les parades de qualsevol cosa proliferen, no només al centre sinó també en els barris. La qüestió és que hi hagi moviment. Fins i tot es munten actuacions musicals amb una facilitat extrema. A la tarda, baixant pel passeig de Sant Joan, a la cantonada de València, vaig trobar un escenari amb dos músics i dos noies cantant repertori popular i adient a la jornada. Poques cadires i, sobretot, passavolants. No sé si deuen ser gaire gratificants per als artistes aquestes actuacions, no em refereixo econòmicament. Dos o tres-cents metres més enllà, al mateix carrer València, en una botiga de música, un pianista i una noia cantant bossa nova, public dins i al carrer... No continuo. Es convertirà Sant Jordi en la festa de totes les festes?

pentàgon

En aquest sentit, un conegut meu ha escampat llibres primorosament dedicats (i, sovint, per autors encara vius) lluny de casa seva. Puc imaginar-me la cara d'aquests autors que han tramès -firmat- un llibre amb tota la bona fe del món quan, al cap dels anys, se'l troben en una llibreria de vell perquè aquell a qui van distingir amb l'endreça se l'ha tret de sobre per quatre xavos. Molt trist, i lleig!

Jordi Llavina: A “La Vanguardia”

He llegit els darrers dies uns quants articles d'escriptors que es refereixen a Sant Jordi i, dins del tot, alguns parlen de les firmes. Em va sorprendre el final de l'article de Llavina de no fa gaire. Molt trist i lleig? Si no és per necessitat monetària, que els llibres canviïn de mans, firmes incloses em sembla perfecte. Que bonic anar a una llibreria de vell i en arribar a casa veure l'afegit d'una dedicatòria! Com pot volar la imaginació! Si és per necessitat econòmica, malament rai, al preu que es paga el llibre, sobretot el nou. Aquest article i d'altres a què feia esment i no concretaré m'han recordat que la festa de Sant Jordi tothom la viu segons la seua perspectiva, però que si haguéssim de parlar només de llibres, podríem dibuixar un pentàgon i escriure en cada costat els noms següents: escriptors, editors, llibreters, lectors, no-lectors. Els cinc elements es toquen en els vèrtex (no faré el dibuix), però mantenen la seua independència (ja sé que els escriptors són lectors, etc.) i, per tant, les seves visions de la diada coincideixen i divergeixen en la mesura que calgui; fins i tot el pentàgon podria ser irregular; fins i tot algú podria incloure altres elements, alguna institució pública o privada, per exemple, i parlar d'hexàgons, o encara més.

Dit això, no està de més recordar que per als lectors, per als qui no llegeixen i per als amants de les roses, la diada de Sant Jordi és sobretot una festa -molt millor si fa sol- més enllà de la litúrgia del dia i del fet que encara toqui treballar als qui treballen.

aquest Sant Jordi, una novel·la genial?

Mes, també dóna bo entrar-hi una estoneta al “cine”, de tant en tant, uan no hi ha altra feina a fer. En el pas mogut de les escenes pel blanc parament, un assaboreix per contrast, el benestar del propi repàs; les mateixes truculències exhibides, pel seu nombre i extremositat, et vénen a dir que va de faula i que no cal que t'hi enfondis; les poques endegues i traves psicològiques que es gasten en el teatre mut, per regla general; els salts mortals que s'hi fan per damunt de la versemblança, mantes voltes, en dir-te que no es tracta de primmiraments ni fantasies amb tots els ets i uts, et lliuren, per un lapse, de la tortura de cremar-te els ulls mirant a través del compta-fils.

[...]
Així, doncs, caríssim llegidor, si traspasses la llinda d'aquest llibre i et poses a seguir l'argument ue en les seves planes es descabdella, “no te llames a engaño”, no et queixis, després, pel que hi trobis, no m'exigeixis que et doni més del que t'he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta.

Víctor Català: Un film (3.000 metres). Llibreria Catalònia, 1926. (fragment del pròleg)

Fa una pila d'anys que vaig comprar a la fira del llibre del passeig de Gràcia aquesta novel·la editada en tres volums. La primera versió havia aparegut a la revista “Catalana” de 1918 a 1921, és a dir, en  format de  novel·la de fulletó. Durant uns quants anys, a la fira, era un llibre que es podia trobar en moltes parades i que no sé si va tenir la mateixa sortida i fi que el meu exemplar: reposar en un prestatge a l'espera del seu temps de lectura.

Per què encara reposa? Es fa difícil de dir, encara que una de les raons del ser el seu excessiu metratge, més que el fet que les crítiques que obtingué en el seu temps no foren, en general positives. Dic en el seu temps perquè anys més tard, Castellanos, per exemple, deia: A destacar el reeixit tractament dels personatges dels baixos fons i t, també, les cruels caricatures de tipus menestrals i de la petita burgesia, que, en algun cas i sobretot en personatges femenins, són autènticament genials. Diria que, darrera aquest panorama hi ha una clara voluntat de fer novel·la ciutadana, però referida a la ciutat real, amb les seves misèries i el bigarrament social. [...] Caldria, doncs, entendre-la com una rèplica al Noucentisme i, sobretot, als convencionalismes defensats per aquest moviment i a la visió idealitzadora de la ciutat que havien creat.

Torno al fragment del pròleg. La comparació de la seua novel·la amb una pel·lícula -de les dels seu temps, esclar-: evasió, agilitat, fantasia, superficialitat psicològica... (és elogiosa o tot el contrari aquesta visió del cinema?), haurien d'haver estat un estímul per a la lectura de la novel·la, però, res, encara reposa, torno a repetir,  per molt que avui l'hagi tret un moment per copiar les paraules de més amunt.

Quina novetat l'ha fet sortir del seu exili? Doncs l'article laudatori que li dedica Julià Guillamon amb motiu de la seua darrera edició pel Club Editor (413 pàgines, 22,90 euros). En copio un fragments: Un bon criteri narratiu i una finor extraordinària en la caracterització dels personatges, la construcció dels ambients i la manera de muntar el desenllaç que atorga al fulletó profunditat crítica i gruix psicològic. Sembla, doncs, que el resultat va més enllà de les pretensions confessades per l'autora. Continuo: La novel·la de Víctor Català és plena d'encerts i no acabaríem mai de cantar-ne les excel·lències. Acabo: Les situacions d fulletó es transcendeixen per oferir una imatge de la Barcelona prodigiosa del 1900 (picada d'ullet a Eduardo Mendoza), turbulenta i humorística. Una joia. Julià Guillamon: “Diner perdut que cerca amo”, al suplement culturas, “La Vanguardia”.

Després de tot això, em podré resistir a visionar al menys la primera bobina del film? Podré prescindir de la lectura de la novel·la que possiblement serà número 1 en vendes aquest Sant Jordi? Quan tothom parli de l'obra, en els bars, pel carrer, en les reunions familiars, m'hauré de comportar com tants impostors literaris que opinen a través d'opinions o ja tindré el meu propi criteri?

 

 

P.S.: M'arriba notícia que la primera edició del llibre s'ha exhaurit en una setmana. Ho comprovo. Homes de poca fe els editors, o lectors que sobrepassen totes les expectatives? Sigui com sigui, el fet ratifica la meua intuïció que el llibre serà un èxit de vendes el proper dijous. I si encara en voleu més, podeu continuar amb aquest article i aquest altre, i encara aquest, que potser hauria d'anar abans. Per cert, no va ser Carner un dels primers noucentistes a fer cinema?

 

les roses que s'esfullen

Ahir (despús-ahir dirien els qui van a dormir abans de les dotze) llegia el text de Ricard Torrents i encara estic pensant si la nena s'hauria d'haver emportat o no la rosa. Aquesta tarda, just a la cantonada del carrer de dalt de casa, he vist Navarro parlant amb un home i una dona; quan m'hi he creuat, he sentit només uns mots de dona: i ara descansa. No m'estranya que li digués això després de l'assumpte de Girona. He tornat a pensar en les roses que s'esfullen. Tres vegades en pocs dies. La primera va ser potser divendres o dissabte, llegint Pla.

Tot plegat ho he vist com un senyal: has de parlar de roses, bonic tema per Sant Jordi i tant de bo ens en regalin alguna o en regalem. Però no en tinc ganes, així que cediré el blog a Pla, mort tal dia com avui de fa més de trenta anys. Que parli ell; encara que faré allò tan terrible de tallar -i molt- parts de la conversa. Qui la vulgui recuperar sencera ja sap on anar.

 

Les roses es desfullen i passen amb molta més facilitat que els deutes que hom ha contret, que les creus i honors que sobre els pits dels homes i de les dones s'han posat. De la constatació -elemental- que les coses agradables fugen i s'esfumen i que tot el que és desagradable i nefast resta, obsessiu i anquilosat, n'ha nascut un corrent poètic, en el qual les roses han arribat a tenir la màxima importància.

[...]

totes les literatures europees ofereixen, probablement, el cicle de la rosa. No crec pas que hi hagués cosa més agradable que arribar a ser una mica erudit de la literatura que s'ha produït. [...] Són una meravella, sobretot en l'època que estem vivint, tan violenta, tan aspra i bèstia. Perdre aquest temps mirant les roses, mirant com s'esfullen les roses -totes les coses de la vida s'esfullen com les roses-, és una meravella.

[...]

Estimar per ser estimat no sembla pas una fórmula infal·lible, segura i indefectible i és gairebé segu que el mateix Tasso en tingués una amarga experiència. Les roses s'han de collir on es troben i s'ha d'estar més a la que salta que fer gaires compliments.

[...]

La mort de les roses és impressionant, perquè ve seguida d'una resurrecció. El seu pas no és més que un moment que irà seguit d'altres moments. Sense aquest fet, seria tolerable la vida? Quan les roses es van desfullant:

...trobarem en el gerro les òrfenes verdors

i un sospir olorós suspès en l'aire
i el camp tot estrellat de noves flors

[...]

Riba, quan arribà a la maduresa, semblà sentir una tal fascinació per les roses, que semblà com si es volgués recuperar de la desviació jovenívola. La fascinació és evident.

L'alba gelosa

ha robat el meu somni.
Son bes, sa gorja.
Tres roses m'esperaven:
he perdonat el dia.

O aquesta altra meravellosa joia:

L'última rosa
s'ha obert sobre l'espina;
sembla una dama.
No la cullis; guardem-la
pels rossinyols de l'ombra.

O aquesta altra de tanta profunditat humana:

Mira més vida

més dolça i més perfecta,
en l'acte tendre
de perdre't en la rosa
o en el nom que murmures.

Carles Riba és un poeta de darrera hora -i un gran poeta. Això vol dir que segueix la tendència del seu temps i sempre té un punt d'intel·ligibilitat, per la pobra gent que vivim en aquest país i utilitzem una llengua tan poc treballada i tan precària. Aquests poetes -els poetes d'avui en tots els països són iguals- parlen d'ells mateixos o de la senyora que puguin tenir d'una manera fixa o esporàdica. Ells i la seva senyora s'entenen. Els altres hi entenem menys. No parlen mai en general? Només al·ludeixen a les coses personals. Al meu entendre, el fet és equivocat, perquè, donada la situació del nostre país, necessitaria més intel·ligibilitat permanent.

[...]

Jo, modèstia a part, discrepo de l'olor que els poetes, sobretot Ronsard, han donat al perfum de les roses. Les roses no fan l'olor de la seva bellesa. Jo no m'atreviria a dir que fan olor de mort; que fan una olor de cosa mortífera és evident. Entre l'olor de les roses i al tendència a la mort hi ha un paral·lelisme evident. No demanin, per favor, més coses que les que el món pot, normalment, produir. Potser les roses són tan belles perquè fan una olor que no té res a veure amb la dels perfums perfectes.

Josep Pla: “Sobre les roses”, a Articles amb cua.

cants i versions

Baixo per la vorera de la dreta i no resisteixo entrar a la Casa del Llibre, que promet Tarda de concerts literaris. M'estranya que siguem només quatre gats, la majoria gats vells -què fem aquí?- que qui sap si sordegem. Quan els nois fan una pausa, abans d'emprendre la cançó següent, un de davant pregunta si aquesta vegada entendrà la lletra; el que deia, devem sordejar. El cantant diu que si, que serà en català. Llegeix un fragment de Kerouac, i comença la música. A penes puc destriar la veu dels altres sons, i el vídeo no es comporta millor (buscaré a casa l'edició correcta).

M'acomiado sense dir res de músics i de públic i pregunto per la versió de Fulles d'herba (hi ha hagut un malentès perquè he preguntat per Brins d'herba i després d'una cerca impossible m'han preguntat el nom de l'autor) recent apareguda en traducció de Jaume C. Pons Alorda. El llibre està estranyament amagat sota un altre llibre. Me l'enduc.

Em disgusta que l'edició, on per primera vegada apareixen tots els versos de l'obra original (de les contínues reedicions que va fer l'autor), no sigui bilingüe, i encara més trobo a faltar una introducció prou llarga que serveixi de guia i alguna cosa més, amb biografia inclosa de Walt Whitman. Però hi ha el que hi ha i les raons del que a mi em semblen mancances deuen ser consistents, jo només sóc lector.

Whitman, Kerouac, Amèrica la gran...! Preveig que per Sant Jordi Fulles d'herba arribarà a la part alta del podi, si és que aquest any també hi ha rànquing; i si no és així, els lectors s'ho perdran, encara que els lectors sempre tenen la raó: què pot oferir un poeta americà amb poques pretensions d'immortalitat (?) que va morir l'any 1892, just quan aquí, segons diuen les històries literàries, s'inaugurava el modernisme?

Jo no he creat cap màquina per estalviar treball,

No he fet cap descobriment,
No podré deixar cap rica herència per fundar un hospital o una biblioteca,
Ni cap reminiscència d'una acció heroica en honor d'Amèrica,
Ni cap èxit literari o intel·lectual, ni cap llibre per a cap prestatgeria,
Jo sols deixaré uns quants cants vibrants a través de l'aire,
Per als companys i els amants.

bibliofòbia

No recordo ben bé com anava la frase que va dir Òscar Dalmau en aparèixer la paraula bibliofòbia al concurs que presenta, però venia a concretar que la Constitució és un llibre per a bibliòfobs: ningú no s'atreveix a tocar-lo (la).

Curiosament, el diccionari, com en altres fòbies, recull el concepte però evita els que el pateixen. Existeixen realment els bibliòfobs? No ho sabria dir, penso que més aviat existeixen els indiferents o els agnòstics literaris, els no convertits. Ara bé, he de confessar que des de fa uns anys tinc tendència a la bibliofòbia un dia concret del calendari i no cal que especifiqui els motius perquè tothom m'entendrà: per Sant Jordi evito acostar-me als llibres: arribar a mirar-los a tocar-los, a fullejar-los, és una empresa que gairebé supera les escasses forces que amb el temps em van abandonant; triar-ne algun és ja una idea impensable. I no obstant, m'agrada veure'ls des d'una certa distància i participar de la festa en qualitat d'espectador, i llegir els les propostes dels diaris i dels altres mitjans... Potser l'endemà... Les roses, encara continuen sent assequibles i les rebaixes, per als qui no tenim manies, substancials a darrera hora.

De tota manera, avui he trobat dos llocs on preveig una possible reconciliació. No crec que hi hagi gaire gent. No donaré pistes.

Sant Jordi: una pausa innocent, encara sense llibre ni rosa

M'havia proposat fer una petita introducció amb reflexions sobre el moment de l'escriptura i l'actual, sobre els poemes (?) dels polítics quan encara no ho eren, sobre les possibles similituds i divergències entre Durán i Lleida i ell (uf!)..., però sobtadament m'ha semblat una mena de sacrilegi, gairebé una poca-soltada que trencaria l'esperit de la festa, al menys de la meua festa. Copio solament el poema que el noi Miquel Coll i Alentorn va enviar als Jocs Florals de 1922 amb el lema de La nostra Pàtria és gran, la nostra Pàtria és bella... El títol d'aquests quartets octosíl·labs és "Aquí tot és goig". Que sigui així, al menys avui (si pot ser -perdoneu la intrusió d'un element profà- amb la complicitat del Barça).

Jo en sé una terra regalada

plena d'olor de romaní,

plena de cants de l'ocellada,

que refileja amb so diví

On bat el sol que l'or xarbota

sota un cel blau mai entelat,

i és una perla cada gota,

i una maragda cada prat.

D'una dolçor mai sospitada

cada maduixa és un robí.

El llavi roig de l'estimada

n'és molt més dolç i coralí.

I la taronja que rumbeja,

entre el brancatge esponerós,

n'és fruit daurat que el cor sedeja,

i el gust n'enyora neguitós.

I l'olivera revellida

mes sempre amb força per brotar

plàcidament passa la vida

donant gaubança i benestar.

És nostra Pàtria aqueixa terra,

que n'és del cel un regalim;

si un dol hi ha, prompte el desterra,

que la tardor durà el raïm.

I quan el most rajant brilleja,

fa entrar pruïja de besar;

i un llavi ardent que vermelleja

n'és bell remei a tot penar.

P. S.: Si voleu allunyar-vos una estona del cansament dels carrers atapeïts del centre, una bona opció és passejar-se per la Pedrera i contemplar el transformisme visual i literari en blanc i negre del fotògraf Chema Madoz, amb una part dedicada a Brossa i una altra a l'Espriu de Per al llibre de salms d'aquests vells cecs. Unes imatges -totes- excel·lents.

 

 

 

 

 

presantjordi: autosuggeriments precipitats sense desenllaç

A mesura que passen els anys, Sant Jordi se m'ha convertit més en una festa cívica, en una gaudi dels sentits, i menys en un intent, reeixit o no, de comprar llibres: cal tenir-los ben posats per Sant Jordi. Segur que alguna novel·la o qualsevol altre paper acabarà fent cap a casa, però ara mateix no tinc cap intenció específica de compra, i si jo fos mitjanament raonable, primer hauria d'enllestir les lectures pendents que descansen arreu de prestatges i taules, algunes potser definitivament perdudes en una amagatall massa secret.

Dels dies previs a la festa, el que m'agrada més és la quantitat de propostes que rebo. El veí que em trobo casualment a la porta de casa, els blogs amics que diuen la seua, a vegades fins i tot sobre la producció pròpia en paper, les teles, els diaris... No és que faci gaire cas dels arguments que exposen, perquè tots sabem que en literatura cada lector és un món i els seus gustos sovint un misteri, però gaudeixo repassant autors i títols (coneguts o desconeguts), resums, portades si s'escau...

Ara mateix tinc a la vora un suplement en què vaig assenyalar uns quants llibres que, en aquestes lectures ràpides que fem tan sovint, van merèixer especialment la meua atenció:

Monica Cantieri: Cap verd. Suposo que em va fer gràcia el títol, que vaig lligar amb paisatges africans, encara que la història, qui sap si terrible, passa a Suïssa.

Alan Bennett: Indecències. Segur que és un llibre escrit amb intel·ligència, cosa que no garanteix res, com tots sabem, però...

Maria Helena Feliu: Pecat original. Sé que no me'l compraré ni me'l regalaran, però em fa gràcia tornar-lo a esmentar.

Thomas Hardy: Cuentos completos. Hauria de tornar als clàssics anglesos, ho sé.

Lucreció: De rerum natura. I encara més hauria de tornar als clàssics clàssics, sobretot als escandalosos.

William Ryan: Pradera roja. No he llegit cap policíaca d'aquest autor que fa protagonitzar les seus obres al coronel Korolev. Entenc que això no és motiu suficient per començar a llegir-lo. Com tampoc ho era que llegis Lluvia roja, de Burkhard Driest, amb el capità Toni Costa, de pare eivissenc i mare alemanya, com a protagonista i l'illa com a marc geogràfic i de reflexió.

Lindsey Davis: Domiciano Dominus et Deus. Ja ho sé, massa pàgines pel meu pobre ritme de lectures actual.

Noam Chomsky: Las sublevaciones demográficas globales. Uf, no llegeixo un Chomsky sencer des de la meua joventut. Hauria de retrobar-lo?

George Steiner: Fragments. M'atreu llegir breument sobre la poesia, el silenci, l'amistat o la música.

Jordi Estruga: El tresor cartogràfic de Catalunya. El preu (990 €) és definitivament prohibitiu. El fullejaré si no va encadenat amb plàstic.

Emily Dickinson: Poesia completa. Serà aquest el meu proper llibre de poemes?

Sebastià Serrano. L'actitud positiva. Sóc ben conscient que no el llegiré, però m'agrada retrobar el meu antic professor, el que va quedar embadalit per les aparadors de Barcelona i que embadalia les meues companyes d'estudi, i preguntar-me per què ven menys llibres que Punset.

Allan Sillitoe: La soledad del corredor de fondo. No m'atreviria a rellegir el llibre gairebé oblidat, però m'agradaria saber què en pensen els nous lectors.

 

No continuarà, malgrat la imperdonable manca de textos d'autors catalans, S. S. -i la cartografia- exclòs, que hauria de nodrir el proper capítol.

el "cas Soldevila"

Els dies de setmana santa –tan lluny ja- em vaig emportar tres llibres: Besaré tu cadáver, de Terenci Moix, Miracle a Llucmajor, de Sebastià Alzamora i Del llum de gas al llum elèctric, de Carles Soldevila. No sé per què vaig començar la lectura en ordre invers al de la compra, però he acabat les memòries d'infantesa i joventut de Soldevila i vaig per les darreres pàgines de la novel·la d’Alzamora. Em fa mandra començar el llibre (de fet, dos en un) de Terenci.

La brevíssima referència (Nada de ellos merece ser leído, salvo las memorias de Soldevila, que son uno de los pocos libros infomativos sobre este país.) de Ferrater a la seva “Carta a un neòfit castellà...” em va encuriosir sobre el llibre de Soldevila del qual no crec que se’n parli gaire (publicat l’any 1951, hi ha una reedició d’Empúries de 2002), si és que algú en parla. M’ha semblat un llibre interessant, no només en la part informativa sobre el país durant l’època de la Mancomunitat, sinó també en la primera part, en què l’escriptor evoca la seva infantesa barcelonina i rural i els antecedents familiars.

Segurament més endavant intentaré un comentari estructurat, però deixo de moment una petita mostra en què, sense acritud, com en la resta del llibre, Soldevila deixa anar:

La glòria de l’home consisteix sens dubte a vèncer les adversitats del destí i a superar les estretors del medi. Però és temerari des desconèixer que el medi juga un paper importantíssim en aquests problemes i que no és possible de convertir l’heroisme en regla ineludible de totes les existències, més que més quan abunden les raons que poden fer dubtar de la validesa o de la viabilitat de l’ideal que reclama els sacrificis.
Cal reconèixer que els pobles petits de mena o empetitits per la comprensió d’un ideal purificant han de suportar estranyeses i paradoxes que solen estalviar-se els pobles voluminosos. El “cas Ors”, el “cas Carner”, el “cas Pla”, i vint casos més, són massa casos perquè càpiguen en una casella d’excepció i siguin atribuïts només a crisis de vanitat o orgull.

Algú, avui, se’n recorda del “cas Soldevila”, excepte Triadú i quatre més?

De la primera part, la de la infantesa i primera adolescència, trio dos fragments de poca reconstrucció infantil. En el primer, Soldevila es refereix al pare, però segurament els pensaments del seu progenitor en certa mesura també li pertanyen . En el segon, abans de continuar amb l’anecdotari i les reflexions, es fa la pregunta, i la respon, que tots ens fem alguna vegada.

El meu pare, mentre érem infants, no parlava mai de política en la nostra presència ,i, si ho feia, els seus fills no ens n’adonàvem. Estic segur que quan jo li vaig comunicar la meva devoció a les quatre barres i la falç va somriure tot sorprès, però no va concedir al fet la menor importància. Ell en aquella època pertanyia, vagament, al partit liberal i, com molts homes de la seva generació, no nodria cap hostilitat contra el catalanisme, que aleshores, des de les seves posicions artístiques i literàries, iniciava l’assalt al poder. Però no hi creia. Com Joan Sardà, es deixava commoure pels poetes i encisar pels pintors i fins i tot mig convèncer pels historiadors, però a soles es demanava amb certa angúnia: “Pot tornar la mar als rius?”

Mentre giro els ulls enrere i ressegueixo el panorama de la meva infantesa, no paro de demanar-me: “Hi vas ser feliç?”
I la resposta varia segons l’hora i el moment. En general, però, no sento la pruïja d’acceptar una repetició en bloc dels episodis i les experiències d’aquell temps... ni cap de les altres. Com la majoria dels mortals, posats a refer una etapa, voldria refer-la amb alguns retocs, algunes addiccions i algunes supressions. Voldria estalviar-me algunes penes i multiplicar algunes alegries. Pretensió ridícula! Els bons moments de la vida depenen sempre dels dolents que hem passat o que passarem; en depenen no solament per la llei mecànica del contrast, sinó per una llei més íntima i profunda, de mena bioquímica podríem dir.

En anar escrivint tot això m’adono que dintre de res és Sant Jordi i que qui més qui menys comprarà llibres per a la lectura personal o per a regalar. Les editorials s’apressen a deixar enllestides les novetats, els premis literaris diuen noms, les escriptores (i escriptors) esmolen les plomes i comproven les seves reserves de tinta per si l’atzar o la publicitat els tria entre els més firmats. M’agrada aquest Sant Jordi festiu i competitiu de roses i de llibres. M’agrada llegir les inacabables recomanacions dels papers, les ràdios i les pantalles. Puc recomanar-vos la lectura del llibre de Soldevila? És clar que potser un llibre que es va reeditar ja fa vuit anys és introbable.

les novetats de Sant Jordi

Segueixo les tradicions del territori sempre que s’acostin a la meva sensibilitat i no em suposin un esforç considerable. Per sant Jordi compro i regalo el llibre (llibres) i la rosa (roses). No m’importa que el costum sigui relativament nou, que les roses hagin perdut el seu perfum i que la compra d’un llibre suposi una petita odissea en què un ha d’obrir-se pas entre la marea fluctuant i imprevisible d’una humanitat decidida a arribar a bon port, tot i que el trofeu aconseguit a la parada o la llibreria de torn de vegades no respongui a les il·lusions inicials. Tothom sap que el dia de sant Jordi és el pitjor per comprar un llibre, però als mariners sense graduació no ens importa, perquè el que volem és participar de la festa, sumar-nos a l’alegria col·lectiva i desinteressada, a la complicitat que no entén d’edats, creences i condicions socials, que aquí, com arreu, es produeix tan poques vegades i que alguns –sembla mentida- ens volen aigualir amb consideracions particulars i interessades que just en aquestes dates no vénen al cas.

Bé, tot molt bonic, però jo, avui, a dos dies de la festa i per primera vegada en anys, encara no tinc cap llibre clar, de fet ni clar ni obscur; i tothom sap que per sant Jordi, com diu el refrany, ni remenar ni triar, sinó directe al gra. Què em compro? Què li compro? No ho sé. Les novetats que han anat apareixent als diversos mitjans, blocs inclosos, m’han agafat distret i distant. Per altra banda, això de les novetats és un concepte que es presta a l’equívoc, si no a la confusió, començant per la mateixa simplicitat del diccionari (2 f. [LC] Cosa nova, apareguda, introduïda o originada de poc, especialment una obra literària, un gènere, una mercaderia. Aquest llibre és una novetat. Les darreres novetats. Botiga de novetats. (Diec)) i continuant per la publicitat subtil o grolera de les editorials i altres agents literaris directes o encoberts que estimulen el lector a partir de la definició deficitària del diccionari. I la qüestió és que, quin valor té un llibre acabat de publicar que hem llegit cent vegades amb les paraules més o menys canviades i sovint més ben col·locades? Per què hem de comprar el llibre d’un semianalfabet simplement perquè surt a la tele amb una assiduïtat insultant? Què cony ens importa la intimitat elemental i maldestra que vol compartir amb tot el país el senyor que es va lligar una editora en tarda de pluja? I aquest que diu que m’explicarà la història de la catedral i no és capaç d’explicar-me res de la història de l’Esglèsia? I...?

Evidentment, un sempre aspira a llegir alguna novetat, tot i que això no li garanteix absolutament res, però ni la definició del Diec sobre el terme ni la publicitària l’acaben de convèncer. Un, en tot cas, està relativament d’acord amb la quarta accepció de novetat del vell i estimmat DCVB (4. Cosa que sorprèn perquè no es veu o no ocorre ordinàriament...) Un sap que allò que el sorprèn en literatura no és necessàriament el que s’acaba de publicar sinó el que tot i tenir molts o pocs anys llegeix per primera vegada i el captiva incondicionalment, li crea un interès absorbent, li produeix un plaer inesperat, li fa entrar ganes de no arribar a la darrera pàgina, el fa reflexionar, li produeix un sentiment de complicitat, li demostra, una vegada més, que les paraules i la seva distribució tenen una màgia que només alguns són capaços d’executar. En definitiva, un creu en les novetats intemporals que es troba de tant en tant. Un sap que hi ha vegades que la novetat, és a dir, la sorpresa, fins i tot pot aparèixer en un llibre que ja ha llegit i que de sobte es presenta amb matisos nous, amb noves perspectives. És possible trobar tot això, algun bri de tot això, en les noves novetats? És clar que sí, sinó ja podríem plegar, però un, modestament, es recomana i recomana no deixar-se portar excessivament pels cants de sirena de les obres encara amb la tinta fresca de la primera edició i un s’autocompromet també a fer l’esforç de buscar en les belles novetats que encara no han passat pels seus ulls sigui de l’època que siguin. I ja sé que sabem que aquest compromís no és fàcil, i tots sabem per què.

D’acord, molta retòrica i jo encara continuo sense cap tria per sant Jordi. Ja se sap, parlar és fàcil –i ni una recomanació-, el que costa és trobar i decidir-se. Que dura la tasca del lector!

prohoms

En Catalunya i Aragón, Sant Jordi, san Jorge, és el patrón de los enamorados, por haver salvado a la hija del rey de las fauces del temible dragón. En prenda de su amor, los enamorados se obsequian rosas cada 23 de abril, aniversario también, como es público y notorio, de la muerte de Sheakespeare y Cervantes. Por eso cada 23 de abril, entre libros y rosas compartimos cultura y amor.

Que bonic! Com que surto poc, no tinc gaire clar que sant Jordi sigui el patró dels enamorats també a l’Aragó. Precís i condensat resum aquest de Santi Santamaria, cada dia més literari, en el paràgraf final del seu article "Salsa Rosa" del diumenge. Josep Pla, que era un envejós, va decidir morir també la matinada d’un 23 d’abril, però l’any 1981 ja funcionava això del dia del llibre, de manera que va ser massa tard perquè els articulistes l’afegeixin a la iconografia de la diada. Qui també va morir un 23 d’abril, va ser Ramon Llull, escriptor anterior als seus col·legues anglès i espanyol. El que passa amb Llull, com sabeu, és que era tan humil que no va voler fer publicitat de la data de la seva mort, i tots els biògrafs, fins i tot els dels nostre país han respectat la voluntat de l’escriptor, però jo avui no m’he pogut aguantar: continuo sent un blocamoll.

la princesa simplement passava per allà i en Jordi es va distreure

Totes (i tots; cal ser políticament correcte) coneixeu la meva falta d’imaginació. No sé parlar de res que no hagi format part de la meva experiència, sigui directa, sigui a través dels altres. Així que quan en Jaume, ens va convidar a participar en la veritable història del drac, de sant Jordi i de la càndida princesa, vaig pensar que jo no en sabia res de la història, només el que constava en els annals oficials que, com tothom sap, no són gaire de fiar. És veritat que em preguntava el motiu pel qual la iconografia escultòrica del drac era tan abundant mentre que sant Jordi jugava un paper secundari i la princesa a penes apareixia (venjança inútil, ara ho sé). L’evidència visual, esculpida en tantes pedres i tantes pintures, no em resolia res, els secrets dels orígens m’eren estranys. Em podria haver passat la vida fent elucubracions sobre el com i el per què i totes les altres preguntes que a un li vénen al cap malgrat la certesa que la solució la té davant dels ulls però no la sap veure o no troba el lloc.

Finalment, els dos amics es van compadir de mi: em van portar a l'única representació fiable que es conserva. L’un em va dir que no tenia importància, que són coses que passen; l’altre, avergonyit, em va assegurar que ja se sap, que la culpa no era seva, que no s’hi podia fer res, que la història, malgrat tot, continua, que segurament el drac tampoc hagués sobreviscut. No sé si creure-me’ls, perquè malgrat les seves disculpes, malgrat la seva voluntat d’oblidar el passat, noto en tots dos una tristor que contradiu les seves paraules. No hi ha retrets, tots dos saben que qualsevol princesa, no necessàriament la de la llegenda, és capaç de trencar el lligam que uneix dues ànimes bessones en dos cossos oposats. Que després la història s’hagi decidit per la versió de la princesa és perfectament comprensible, les princeses, a diferència de dracs i sants. Ni ells ni jo revelarem mai, tampoc no ens farien cas, que la llança mai no va existir sinó que el drac va morir d’inanició, en no arribar-li l’aliment que l’amic li proporcionava després de la batallà. La princesa passava per allà.

Ja se sap que les princeses tenen la capacitat d'encisar el més sant (cal bibliografia?), per això els simples mortals només podem aspirar a ser sants o dracs, segons els seus designis (jo tinc ben clar que mai no seré princesa). I no hi ha llegenda que valgui, és la història el que compta, i qui l'explica. Que posteriorment les pedres insinuïn una altra realitat no té cap importància: qui fa cas de les pedres? Les pedres són mudes, i les princeses no deixen de ser princeses a qui tothom creu, els sants Jordis influenciables, fins i tot abans de ser sants, i els dracs unes víctimes necessàries i agraïdes.

reivindicació extraliterària

No és només una percepció vostra, amables lectors, que jo mateix em reconec una mica torracollons aquestes darreres setmanes, amb un estat de rebel·lia que em sorprèn a mi mateix. Ara, per exemple, i no es pot només atribuir al diumenge a la tarda i a la pilota que bota i rebota sense aturador al pati de baix, em sento refractari a la celebració d’un sant Jordi, patró de Catalunya, que ens escau en un dia laborable. Quin cony de celebració es pot fer en un dia laborable! Corrents a comprar el llibre, corrents a buscar la rosa...! I porta-ho tot ben pensat, perquè obrir-se pas entre la jungla de les parades és un acte heroic fins i tot quan el sol es pon. Que no, que s’ha acabat, que o s’oficialitza la festa amb totes les seves conseqüències o em nego a participar-hi o, conscient de la meva veu en el desert, em demano un dia a la feina i estic pel que toca. Tinc la temptació de començar aquest mateix any i demanar-li a la Joana que em secundi, i anar a Camarasa, per exemple, i entonar, si tot va com abans, una salve en honor de la Moreneta –que només quedaran quatre dies per la seva festa també laborable- i una altra a la marededéu de Montalegre –quin Montalegre?-. I allà mateix comprar el llibre i la rosa, que no cal que sigui el millor llibre i la millor rosa, perquè jo, de llibres i de roses, en compro unes quantes vegades a l’any, i no es tracta de competir amb mi mateix en una diada tan assenyalada. Apa! I aquest any em nego a fer la croniqueta de la diada, que porta molta feina.



FESTA DE LA SETMANA

SANT JORDI GLORIÓS

En aquest mes d’abril, temps de primavera gentil, com digué Fran Ansel de Turmeda, comença ja de somriure la primavera, i per tant ja les flors abunden.

El dia de la festa del cavaller Sant Jordi, Patró de Catalunya, hi ha al Palau de la Generalitat una fira de rosas, on van a comprar-ne tota la immensa gentada que van a adorar la relíquia que és guardada en la històrica capella.

Sant Jordi, demés del Patronatge que exerceix sobre la terra catalana, és un sant que ha obrat infinitat de miracles en favor dels seus devots.

Una posada dels seus goigs diu:

Puix que sou tan eminent
De tota aquesta comarca,
Us supliquem humilment
Que en socorresgueu en aigua;
Siau també nostre amparo,
Guardant-nos de mal febrós,
Siau lo nostre advocat
Sant Jordi màrtir gloriós.

Hi ha pobles i comarques de Catalunya que veneren a Sant Jordi molt especialment, com Vilafranca, com Tàrrega, que fina fa poc feia una processó fins a la casa on hi ha una imatge del Sant j allí els veïns repartien roses als comunitaris; i, sobretot, Camarasa, que venera al Sant col·locat en una alterosa muntanyeta propera. Singularment li rendeix homenatge el dia d’avui anant-lo a visitar en processó. Canten pel camí les lletanies dels Sants. En arribar a l’ermita, un cop acabades les lletanies, la processó es tomba de cara a la muntanya de Montserrat i canta una Salve a la Moreneta; després, girada cap a l’altre cantó, n’endreça una a la Mare de Déu de Montalegre.


Valeri Serra i Boldú. “La Rondalla del Dijous” (2 època), 24 d’abril de 1924.























Ei, i bons amors i bones lectures, que durin, com a mínim, fins al proper sant Jordi.

P. S. Acabo de rebre la felicitació de sant Jordi del president, del que viu en la casa de la foto de dalt (no sé si fer-me posar una escultura com aquesta en la meva façana: proposta per la propera reunió de veïns). El president em diu va vagi aquí, triï i enviï. Fetes les dues primeres parts. És interessant la varietat de poemes i la seva misteriosa aparició. Suposo que als meus amics bascos i gallecs els hauré d'enviar l'original català.

amor, amors

Vaig ben perdut aquest any. Llegeixo les propostes dels blocs, segurament massa en diagonal, i no m’entusiasmen; potser l’Obra Completa de Salvat- Papasseit, més per la prosa -suposo que deu ser realment completa- que per la poesia, que ja tinc a mà. Potser la història vella protagonitzada per un vampir, de González Ledesma. I ara fa una estona, veient el programa sobre Joan Coromines, m’han agafat unes ganes boges –bogeria momentània?- de llegir-me La vida austera, de Pere Coromines, però em fa l’efecte que ni demà –dic demà perquè vaig a dormir tard- ni dilluns els llibreters de vell presentaran l’obra a les seves parades, ni els editors actuals deuen pensar en aquesta vellúria. I les novetats? No ho tinc gens clar, siguin del país o de fora. Es pot regalar la segona edició del Diccionari? Per què no? Demà faré una ullada als diaris i als blocs per veure si m’ha passat algun llibre inadvertit, cosa que no dubto. Sigui com sigui, encara em quedaran molts dies fins els proper sant Jordi en què, si no s’esdevé alguna catàstrofe, podré seguir comprant llibres.

Mentrestant, aquests dies, he repassat per raons de feina uns quants poemes d’amor. He enfocat la diada més des de la perspectiva de la rosa que del llibre. No és aquest, com cada dia, el dia de l’amor també? Quants de vosaltres renovareu el vostre amor amb roses i paraules? Quants ho fareu de cor? De la meva tria, us en deixo de moment dos poemes que potser no són els que espereu o desitgeu, però la vida no sempre va per on un desitja i, fet i fet, tampoc no em sembla que sigui una mala tria. Jo, si no hi altre remei, em quedaria amb el primer, què voleu que us digui.

PLORAR

Neci, per què voldries
aprendre de plorar?
Ella encara vacil·la,
se li decanta el cap,
el món et roda i vibra
com, cadent averany,
la baldufa moria
quan sabies plorar.
Si s'allunya i no et mira,
si t'és advers l'instant,
de plorar què en trauries?
Si et sent, neci, riurà.
I avui sabies riure,
però el riure plombat,
com un cos mort, et llisca
aigua endins, per instants.
Capbussa't, neci. Via.
Nas i orelles amb sang,
cobra el riure. Si es gira,
riu, i potser riurà.

Gabriel Ferrater

I si no pot ser l'anterior, que em recorda Carner, acceptaré- què puc fer sinó- la proposta ausiasmarquiana de l’Estellés:

Tant com el cor...

Tant com el cor m’has omplert el cervell
i amb altres ulls que no pas aquests ulls
per sempre et veig, te’m representes, ets.
Amor, amor, em pots deixar, anar-te’n:
sempre et tindré en el moment millor,
car he sabut, per l’amor, assumir-te,
i ja ets en mi més que no en realitat,
i tu esdevens una còpia sols:
per uns mitjans o un procés que jo ignore,
l’original és en mi per a sempre.

Vicent Andrés Estellés

P. S. El meu article d'avui sobre una part de la celebració de sant Jordi el llegeixo a "Revista", dins "Dinero" -curiosa i inevitable situació- de "La Vanguardia", firmat per Gabriel Penau: "Librerías: cómo sobrevivir". Un reportatge que convida a la reflexió amb alguns aspectes a penes insinuats. Tancaments, reconversions, busqueda dels clients, quan, en la meva modesta opinió, són els clients qui hem perdut el nord, el paper de les cooperatives, dels grans espais, la lluita entre el negoci i el plaer, la especulació immobiliària, l'acceleració del temps... La centenària Bosch, per exemple, que s'ha traslladat a un cigarret de casa meva, però que difícilment visitaré -quina pena!- perquè ja no és la meva llibreria...