dracs i lleons, princeses i Sant Jordi

No m’ho penso gaire perquè sinó ho acabaré considerant poc oportú –encara toca?- i oportunista, i em rebenta l’oportunisme, fins i tot el meu. Aquesta matinada de Sant Jordi penjo, a més de la meva, una altra bandera, que no reivindica més que l’existència i el dret a ser algun dia bandera de festa. Com que no em sé la música, deixo una lletra, i una altra. Cap de les dues hauria de ser.


El meu Tibet

1
Un prat immens i rugós ple de grans muntanyes i rius
Grans muntanyes atapeïdes de clapes d’herba pàl·lida
Grans rius de gotes brillants que es formen a peu d’herba
Com el cel sense núvols sota els raigs del sol
Aquest prat s’ha acabat consumint per la sequera

2
Ai, el meu Tibet Ciutat il·lusòria del demà
Des de la llunyania és com una pedreta que s’enfonsa en l’aigua
Un secret de ningú que desapareix sense fer soroll ni deixar cap rastre
La traça d’un llamp sense tro

3
Des de les terres altes, una cançó solitària recorre les valls
Que travessen les espatlles d’Àsia, ajupida a quatre grapes
Allí, les muntanyes ensagnades s’han quedat sense paraula
La meva terra on les aigües torrencials vessen per tot arreu
És un gran mur on s’inscriu el dolor dels cors infeliços.

Jangbu, novembre de 2000, Garkhang, Lhasa.


Prega el monjo
pel retorn de les coses
al seu lloc lògic.
Des del jardí el vigilen
llargues ombres xineses.


Albert Carrasco. Ombres xineses. Editorial Omicron, 2008.



















I ara a dormir, que demà -avui, vull dir- la tarda serà llarga però no sé si hi haurà temps per a tot. Decididament, reivindico que Sant Jordi sigui jornada festiva (excepte per als llibreters i venedors de roses, amb perdó) de cap a cap; qualsevol argument en contra em sembla sense substància, pervers. I festa també l'endemà per poder jugar ni que sigui un moment amb els llibres nous. Feliç diada a totes i tots.

literatura tibetana, on?

Participo del despertar tibetà d’aquests dies. M’interesso una amb una mica més d’intensitat per aquest país que és i continuarà sent una província xinesa, malgrat les protestes i les reivindicacions d’arreu –no m’atreveixo a demanar que per sant Jordi és posin banderes del Tibet en els balcons, al costat de la catalana, però altres ja ho han fet-, que em semblen les més importants des de fa molts anys.

Aquest meu interès ocasional i general es concreta en la literatura, que em sembla una de les millors maneres de reconèixer un poble. No sé absolutament res de la literatura tibetana fora de llibres budistes i sobre budisme que no m’interessen gaire. Alguna cosa prebudista? Contes, llegendes, poesia? Escriuen novel·les? També novel·les de gènere? No ho sé. A Internet trobo ben poca cosa: més repressions que interpretacions (Tsering Woeser, per exemple), més interpretacions que originals. I no crec que a les llibreries hi hagi gaires traduccions al castellà, i menys al català.

Vaig a la cosa pràctica. He passat moltes vegades per davant de la botiga Tibet Shop de la cantonada (València 355, xamfrà del passeig de sant Joan) sense entrar-hi, només mirades furtives; decideixo traspassar la porta. Em miro les estàtuetes, les màscares, els CDs -potser Dechen Shak-Dagsay, que ens acaba de transmetre la seva pau a Barcelona?-... Hi ha unes quantes prestatgeries amb llibres, la majoria traduccions a l’espanyol, i no aconsegueixo trobar res del que busco, tot és de temàtica religiosa. Interrompo la conversa i el te de la propietària amb una amiga-clienta (?) i li dic el que pretenc. Ens costa una mica entendre’ns, no per qüestions d’idioma, sinó de conceptes. No importa que siguin obres antigues o noves, però no vull llibres d’autodescobriment, de paus interiors, de religiositat en general. En aquest moment no té res i em diu que, de tota manera, l’expert és el seu marit, que ara no hi és, que ell em podria parlar durant hores de literatura. També m’assegura que el mes que ve tindrà un llibre de poemes eròtics i alguna cosa més. Continuaré.

Mentrestant em conformo, i ja és molt, amb d’aquest poema de Jangbu, a penes sense referents, sense context. Entenc.


Enmig de la humitat de la pluja que cau
dia rere dia i nit rere nit
En un temple buit i fosc, amb les portes
fermament tancades
Només veig la lluor de les imatges
mentals com llamps que se succeeixen

Ja fa temps
Que les metxes van deixar de cremar
I les llànties d’oli es van acabar d’assecar
Però ara, recordant tots aquells petits propòsits
Em poso a tallar la punta d’un llapis sec i escanyolit
I amb el coratge del pensament
Utilitzo aquesta mateixa navalla
Per vessar la força dels conceptes
I lliurar una nova consciència
Silent, immòbil Sense plors ni agitació
Acabo de tallar el llapis A poc a poc

Llavors, començo a tallar els meus dits
A poc a poc
Tallo les meves extremitats
Tallo el meu cos i la meva sang vermella
Tallo les meves sensacions i els meus pensaments
El meu desig i els meus sentiments
Enmig d’un munt de serradures

Què més pot quedar encara a la ment?

Potser
Una sola llàgrima miserable que no arriba a sortir dels ulls

Un nen llargament turmentat per la misèria
Veu una noia que passeja per la ciutat il·lusòria del demà.


Jangbu: "La talla" (traducció de Ferran Mestanza)