dracs i lleons, princeses i Sant Jordi

No m’ho penso gaire perquè sinó ho acabaré considerant poc oportú –encara toca?- i oportunista, i em rebenta l’oportunisme, fins i tot el meu. Aquesta matinada de Sant Jordi penjo, a més de la meva, una altra bandera, que no reivindica més que l’existència i el dret a ser algun dia bandera de festa. Com que no em sé la música, deixo una lletra, i una altra. Cap de les dues hauria de ser.


El meu Tibet

1
Un prat immens i rugós ple de grans muntanyes i rius
Grans muntanyes atapeïdes de clapes d’herba pàl·lida
Grans rius de gotes brillants que es formen a peu d’herba
Com el cel sense núvols sota els raigs del sol
Aquest prat s’ha acabat consumint per la sequera

2
Ai, el meu Tibet Ciutat il·lusòria del demà
Des de la llunyania és com una pedreta que s’enfonsa en l’aigua
Un secret de ningú que desapareix sense fer soroll ni deixar cap rastre
La traça d’un llamp sense tro

3
Des de les terres altes, una cançó solitària recorre les valls
Que travessen les espatlles d’Àsia, ajupida a quatre grapes
Allí, les muntanyes ensagnades s’han quedat sense paraula
La meva terra on les aigües torrencials vessen per tot arreu
És un gran mur on s’inscriu el dolor dels cors infeliços.

Jangbu, novembre de 2000, Garkhang, Lhasa.


Prega el monjo
pel retorn de les coses
al seu lloc lògic.
Des del jardí el vigilen
llargues ombres xineses.


Albert Carrasco. Ombres xineses. Editorial Omicron, 2008.



















I ara a dormir, que demà -avui, vull dir- la tarda serà llarga però no sé si hi haurà temps per a tot. Decididament, reivindico que Sant Jordi sigui jornada festiva (excepte per als llibreters i venedors de roses, amb perdó) de cap a cap; qualsevol argument en contra em sembla sense substància, pervers. I festa també l'endemà per poder jugar ni que sigui un moment amb els llibres nous. Feliç diada a totes i tots.