Vaig saber dels versos
del vell -quan ets jove aviat tothom et sembla vell- professor
d'història gairebé per casualitat. Estic segur que cap dels deu o
dotze que formàvem filera davant seu no imaginàvem que el professor
de somriure perenne que ens explicava entusiasta les gestes medievals
havia escrit poemes en la seua joventut, que els havia enviat al
concurs i que potser havia tingut una decepció quan no li van ser
premiats.
Quan l'historiador i polític va enviar els versos sobre la pàtria, la fe i l'amor era més jove que nosaltres: setze anys la primera vegada i disset, quasi divuit, la segona. Encara tota una vida per endavant que imagino plena, potser amb la nostàlgia dels temps passats i d'una Catalunya plena.
Després de quatre mesos de contratemps tècnics, vaig poder resseguir en papers desiguals la seua lletra, la de l'any 22, quan tot era possible i la desfeta llunyana. Versos bonics, optimistes, entre el romanticisme i el classicisme. Versos ignorats (?) que romandran immòbils en les capses de cartró de la Casa de l'Ardiaca -magnifica feina de conservació i catalogació dels que hi treballen- on qui sap si algú els recuperarà algun dia. Quin dret tinc a rescatar-los de l'oblit si no em pertanyen? No m'ho pregunto gaire i comparteixo un fragment d'un dels poemes, entre ausiasmarquià i petrarquista, i amb la gràcia del jove trobador encara tímid que de moment s'acontenta amb l'olor del cabell de la dama:
Sou tan bella, senyora,
que mancament
imperdonable fóra
comparar-vos a res del
que hi ha al món.
Corprès de goig roman
aquell que us mira.
Més si alegria el
vostre obir inspira,
ben tost amb ella
l'enyorança és fon
[...]
Llir entre cards, de
vostra formosura,
talment l'estrella que
radiant fulgura,
jo puc fruir-ne ,
qualque cop només,
l'amable flaire que es
desprèn lleugera
de la foscor de vostra
cabellera
on tantes gràcies
troben lleu recés.
