Vaig saber dels versos
del vell -quan ets jove aviat tothom et sembla vell- professor
d'història gairebé per casualitat. Estic segur que cap dels deu o
dotze que formàvem filera davant seu no imaginàvem que el professor
de somriure perenne que ens explicava entusiasta les gestes medievals
havia escrit poemes en la seua joventut, que els havia enviat al
concurs i que potser havia tingut una decepció quan no li van ser
premiats.
Quan l'historiador i polític va enviar els versos sobre la pàtria, la fe i l'amor era més jove que nosaltres: setze anys la primera vegada i disset, quasi divuit, la segona. Encara tota una vida per endavant que imagino plena, potser amb la nostàlgia dels temps passats i d'una Catalunya plena.
Després de quatre mesos de contratemps tècnics, vaig poder resseguir en papers desiguals la seua lletra, la de l'any 22, quan tot era possible i la desfeta llunyana. Versos bonics, optimistes, entre el romanticisme i el classicisme. Versos ignorats (?) que romandran immòbils en les capses de cartró de la Casa de l'Ardiaca -magnifica feina de conservació i catalogació dels que hi treballen- on qui sap si algú els recuperarà algun dia. Quin dret tinc a rescatar-los de l'oblit si no em pertanyen? No m'ho pregunto gaire i comparteixo un fragment d'un dels poemes, entre ausiasmarquià i petrarquista, i amb la gràcia del jove trobador encara tímid que de moment s'acontenta amb l'olor del cabell de la dama:
Sou tan bella, senyora,
que mancament
imperdonable fóra
comparar-vos a res del
que hi ha al món.
Corprès de goig roman
aquell que us mira.
Més si alegria el
vostre obir inspira,
ben tost amb ella
l'enyorança és fon
[...]
Llir entre cards, de
vostra formosura,
talment l'estrella que
radiant fulgura,
jo puc fruir-ne ,
qualque cop només,
l'amable flaire que es
desprèn lleugera
de la foscor de vostra
cabellera
on tantes gràcies
troben lleu recés.
6 comentaris:
Quina lletra tan maca l´escrita, quina harmonia. Jo gairebé no em reconec la meva de tant teclejar.
No sé si hi tens dret o no- diria que tot el del món, en aquest cas- però em sembla que la majoria del que s´escriu és perquè tard o d´hora arribi a algú, i a fe que aquest aire tan elegant arriba i es posa bé un matí de primavera.
Potser no es pot dir però crec que s'hauria de citar l'autor.
Que maco!!! Segur que el vell professor estaria orgullós i content que el seu jove alumne li valori així els seus versos.
Abans fins i tot els homes, tenien lletra maca, A :-) La meua sempre ha sigut poc llegible als papers i una mica més a la pissarra.
De fet, el poema deu ser propietat de l'autor, en aquest cas dels seus hereus, o bé de l'Ajuntament, però sí que és una llàstima que aquest o d'altres no es puguin llegir més fàcilment a través, per exemple, de la digitalització.
Sí, que és un poema que et fa respirar primavera, sí.
Júlia, apareixerà el nom de l'autor ;-)
A tu que t'agraden els enigmes potser ja és endevinat qui és. en el seu moment va tenir un cert pes polític, encara que ell era molt discret.
Carme, la veritat és que ha estat una troballa molt agradable i la volia compartir una mica.
I jo em sento orgullós d'haver anat a les seues classes.
És Miquel Coll i Alentorn, oi?
Les dates quadren, el tipus de poesia va amb la seva personalitat(on són aquells polítics?), el que ha estat definitiu és que he averiguat que va participar als Jocs Florals del 21 i 22.
L´únic que no lliga és com va arribar a ser professor d´història teu.
Entre nosaltres,el senyal el podria haver treballat més.
Molt bé, molt bé, Assum.
Em parlava de les Cròniques, de les populars i de les erudites; encara que em sembla que ell era, entre nosaltres, més el segon que el primer.
Ah, el senyal...! En aquesta edat sempre s'és eclèctic i tot s'aprofita. Ja m'hagués agradat a mi fer uns versos com els seus, a la seua edat i ara.
Publica un comentari a l'entrada