parlem de fotografia (esbós)

Agfa, BenQ, Canon, Casio, Contax, Epson, Fuji, General Electric, HP, Jenoptik, Kodak, Konika, Minolta, Kyocera, Leica, Mamiya, Minolta, Minox, Nikon, Olympus, Panasonic, Pentax, Praktica, Ricoh, Rollei, Samsung, Sanyo, Sigma, Sony, Toshiba...

Algunes d’aquestes marques, com, per exemple, la primera i la darrera, ja han estat engolides per la competitivitat voraç d’un mercat que treu novetats a una velocitat de vertigen i les seves càmeres només es poden trobar de segona mà o potser entre les restes de botigues petites que un dia es van deixar enganyar per preus aparentment competitius.

Canon i Nikon, les dues marques que mantenen un frec a frec més directe en aquest moment en el camp de les rèflex, tenen respectivament, entre compactes i rèflex 32 i 18 models diferents que es poden trobar amb certa facilitat en el mercat. La més barata de Canon costa 83 euros, la de Nikon, 71. Qualsevol màquina de fotografiar actual serà tècnicament obsoleta dintre de cinc anys, i tiro llarg.

Hasselblad, té una càmera de 60 megapíxels que es ven per 28.995 euros. Dubto que si la tingués fes millors fotos.

Ara que tots fem fotos, quantitats infinites de fotos, què pretenem quan premem el disparador?

Congelo l’instant, guardo una història, passava per allí, agafo un moment sorprenent, se m’ha disparat sola, jo també hi era, sóc una artista, dono fe, somio, em distrec una estona, busco constantment, invento un llenguatge, condenso vides, fabrico àlbums, veig amb uns altres ulls, comparteixo experiències...

Miro Un día en el Bulli. Em fascina. Fan fotos de cada plat amb una càmera rèflex; al menjador fan servir una compacta per fotografiar els clients. En Josep Maria Pinto, que surt als títols de crèdit, és el nostre duquena?

Vaig fer la darrera foto de Solé Tura mentre escoltava l’Orquestra Àrab de Barcelona. És molt dolenta: hi havia poca llum i massa caps. A més, de Solé Tura em quedo amb tot l’àlbum.

Pujo dues fotos (em quedo la tercera) d’una de les meves darreres històries. També són molt dolentes, però em serveixen.






























Demà me n’aniré al nord a fer fotos.

Els laberints de les memòries

Recordo molt bé les dues darreres vegades que he vist en Jordi Solé Tura, i fins i tot em sembla que en vaig deixar constància al bloc. La penúltima, pujant per la Rambla, després de sortir d’una exposició al Palau de la Virreina; la darrera en el concert de l’Orquestra Àrab de Barcelona, als jardins del Palau Robert. En aquesta ocasió –la Teresa assajava uns passos seguint la música mentre ell romania quiet, distant, amb la vista fixa en l’escenari- jo ja hagués pogut saber que en Jordi (em permeteu la confiança) tenia Alzheimer perquè hagués pogut reconèixer en ell la meva mare, però em va semblar simplement cansat.

Avui he vist Bucarest, la memòria perduda, el documental en què el seu fill Albert busca el pare i es busca a si mateix, i busca ajudes per trobar-lo i trobar-se. La pel·lícula m’ha semblat senzilla, esquemàtica, elemental, però això, que dit així podria semblar una crítica negativa, una queixa d’espectador i de contemporani desil·lusionat, en el fons penso, no n’estic segur, que pot ser un elogi, en la mesura que la memòria és fragmentària, selectiva, indesxifrable; en la mesura que a través de la subjetivitat s’aconsegueix l’objectivitat. Una altra cosa és saber fins quin punt l’Albert busca el seu pare o es busca a si mateix o en retroba l’un o l’altre. El Solé Tura oficial i clandestí, lligat al comunisme, al partits polítics, a la història del país és el que queda en els vestigis de memòria del protagonista? Hi ha hagut trampa? Segurament. Al menys en part. És possible que el que quedi en els laberints de la memòria del Jordi sigui molt més prosaic, molt més quotidià, més oficialment insignificant que el que li ha servit a l’Albert per retrobar-se ell mateix, la seva mare –per què continua parlant en francès?-, el seu passat també laberíntic, misteriós, d’empremtes inesborrables però difuses.

Un dels aspectes més interessants del reportatge és veure des de la distància i des de la perspectiva personal actual alguns dels personatges importants d’una part del franquisme o de l’antifranquisme, despullats de l’oficialitat, que continuen, o no tant, ancorats en la memòria del seu passat, interpretant des de les seves subjectivitats, que a al fi és l’única manera d’interpretar i justificar. Aquest és un dels mèrits de la pel·lícula, la quantitat de portes a penes entreobertes que ofereixen múltiples camins a seguir, un gran ventall d’elements de reflexió. Al mig del laberint, en Jordi, l’Albert, la seva mare, la Teresa, vosaltres, jo...