17.3.08

Els laberints de les memòries

Recordo molt bé les dues darreres vegades que he vist en Jordi Solé Tura, i fins i tot em sembla que en vaig deixar constància al bloc. La penúltima, pujant per la Rambla, després de sortir d’una exposició al Palau de la Virreina; la darrera en el concert de l’Orquestra Àrab de Barcelona, als jardins del Palau Robert. En aquesta ocasió –la Teresa assajava uns passos seguint la música mentre ell romania quiet, distant, amb la vista fixa en l’escenari- jo ja hagués pogut saber que en Jordi (em permeteu la confiança) tenia Alzheimer perquè hagués pogut reconèixer en ell la meva mare, però em va semblar simplement cansat.

Avui he vist Bucarest, la memòria perduda, el documental en què el seu fill Albert busca el pare i es busca a si mateix, i busca ajudes per trobar-lo i trobar-se. La pel·lícula m’ha semblat senzilla, esquemàtica, elemental, però això, que dit així podria semblar una crítica negativa, una queixa d’espectador i de contemporani desil·lusionat, en el fons penso, no n’estic segur, que pot ser un elogi, en la mesura que la memòria és fragmentària, selectiva, indesxifrable; en la mesura que a través de la subjetivitat s’aconsegueix l’objectivitat. Una altra cosa és saber fins quin punt l’Albert busca el seu pare o es busca a si mateix o en retroba l’un o l’altre. El Solé Tura oficial i clandestí, lligat al comunisme, al partits polítics, a la història del país és el que queda en els vestigis de memòria del protagonista? Hi ha hagut trampa? Segurament. Al menys en part. És possible que el que quedi en els laberints de la memòria del Jordi sigui molt més prosaic, molt més quotidià, més oficialment insignificant que el que li ha servit a l’Albert per retrobar-se ell mateix, la seva mare –per què continua parlant en francès?-, el seu passat també laberíntic, misteriós, d’empremtes inesborrables però difuses.

Un dels aspectes més interessants del reportatge és veure des de la distància i des de la perspectiva personal actual alguns dels personatges importants d’una part del franquisme o de l’antifranquisme, despullats de l’oficialitat, que continuen, o no tant, ancorats en la memòria del seu passat, interpretant des de les seves subjectivitats, que a al fi és l’única manera d’interpretar i justificar. Aquest és un dels mèrits de la pel·lícula, la quantitat de portes a penes entreobertes que ofereixen múltiples camins a seguir, un gran ventall d’elements de reflexió. Al mig del laberint, en Jordi, l’Albert, la seva mare, la Teresa, vosaltres, jo...

4 comentaris:

Júlia ha dit...

M'agradaria que algun dia fóssim capaços de fer històries de la nostra història menys esquemàtiques, és clar que això no ho pot fer la família.

mar ha dit...

fa un moment jo també feia memòria...
Segurament, hauríem de fer memòria més sovint, de la nostra memòria i atrapar l'eseència del resultat.
Bé, no sé ben bé el que em dic... és massa d'hora i he dormit poc...
en fi...
bon dia, pere i que una pluja de petons et guardi la memòria

Albert ha dit...

Jo també m'hi dedicat una estona aquest matí i ho he sintetitzat al flickr. Tinguis sort amb la teva part.

pere ha dit...

No, ho som nosltres o són els de fora.

El que passa amb la memòria, mar, és que sovint ens enganya, és com tot, també selectiva, cosa que en el fons té una importància relativa.
bona nit, mar, petons desmemoriats :-)

A passar pel laberint, albert, buscant una sortida?