expressivitat

Avui, per qüestions logístiques no vaig a cap de les pel·lícules prèviament triades sinó que entro a veure Siempre Alice que narra el procés d'Alzheimer d'una professora universitària de llengua (excel·lent Julianne Moore) des dels primers símptomes de la malaltia, encara no diagnosticada, fins al deteriorament total. En conjunt m'ha semblat un treball notable amb un matís interessant que no se sol tractar quan es parla d'Alzheimer: la seua aparició i desenvolupament ràpid abans d'arribar a la vellesa.

Més enllà de la història que s'explica, aquest tipus de pel·lícules solen oferir moltes possibilitats de lluïment del protagonista que, aquí, com he dit, estan ben aprofitades. El marit de la Moore és Alec Baldwin, un dels actors que a mi sempre m'ha semblat molt inexpressiu. He tingut la sensació que la tria d'aquest actor podia respondre a la intenció de potenciar encara més la interpretació de la protagonista, però, ben pensat, és que en la vida real no hi ha més persones que som tendents a la inexpressivitat, a la contenció, que a la pluralitat de matisos? No és veritat que la majoria de nosaltres té una varietat de registres externs més aviat limitat? En definitiva, he pensat que Baldwin no feia més que donar versemblança, realisme, a la història. Després poden dir que si el public vol veure... Que artísticament tal i qual... Això de l'art és molt complicat.

 

 

coneixement i no

La Joana, que escolta la ràdio, ja em va dir que Josep Maria Benet i Jornet patia alzheimer. Avui, a partir de la mateixa font, ho confirmava Sagarra. L'alzheimer -o qualsevol patologia semblant, perquè no sé si ja es pot diagnosticar alzheimer sense fer l'autòpsia- és terrible, priva la persona d'allò que més el diferencia d'altres animals: la temporalitat, la memòria, l'ordenació -precisa i detallada o no tant- del pas del propi temps i de les múltiples connexions amb els altres i el seu entorn. La malaltia, en principi, no produeix dolor físic, però no puc deixar de pensar en la mare i en el sofriment intern mentre a poc a poc s'anava adonant de les seues pèrdues, dia rere dia, setmana darrere setmana, mesos, anys..., mentre nosaltres tardaven tant a acceptar-ho. Ara se m'escaparien les paraules i no vull.

De fet, en començar a escriure pensava parlar del que li va dir Salvat a Benet, segons deu constar en algun lloc a part d'en el text de Sagarra, en una doble negació: “Desenganyi's, Benet, vostè mai no arribarà enlloc”. Com que no em consta on creia Salvat que havia arribat Benet i ara ja no ho pot dir, qualsevol elucubració per part meua no aniria enlloc. I la meua opinió, desconeixedor com sóc del teatre en general i de la novel·la de fulletó moderna, seria pura impostura. Des de lluny, pateixo el patiment de Benet a penes intuït.

l'excusa

La Eulàlia parla en el seu darrer apunt de la memòria com a recurs literari a partir de la seva pròpia experimentació. Deixant de banda el tema i el seu desenvolupament, que podeu llegir aquí, m’agafo a una pregunta retòrica –o no- del seu escrit: -al cap i a la fi què és la nostra vida sinó un cúmul de records?-, i la faig servir com a excusa per a copiar un fragment de Marisa Madieri que ja volia incloure l’altre dia i que, evidentment, va més enllà de la mostra del seu model de prosa:

És Sant Giovanni que la mama va passar l’últim any de la seva vida, afectada per una greu malaltia, el mal d’Alzheimer, que, en un procés irreversible, la va fer caure ràpidament en una senilitat precoç i li va consumir el cos i l’ànima fins a la mort. Els primers símptomes de la malalties van fer notar immediatament després de la desaparició de l’àvia. Va començar amb amnèsies relacionades amb petites accions de la vida quotidiana, episodis marginals de la seva vida. Després va començar a fugir-li del cap el nom de les coses. La mama s’adonava que s’estava perdent i intentava lluitar desesperadament, i escrivia en paperets els noms de les coses, que escampava per la casa, els noms dels objectes –rellotge, coixí, cadira -, inútil s salvavides llançats al pantà de l’oblit que l’estava engolint. Va oblidar a poc a poc l’ortografia i finalment l’escriptura. La realitat, fins i tot la més terrible, sembla a vegades un plagi de pàgines famoses de la literatura.
La seva memòria, inexorablement destruïda, es va precipitar en la nit. Els últims mesos ni tan sols ens reconeixia a la meva germana i a mi. En canvi, va continuar fins al final demanant pel papa, l’últim que va ser esborrat.

Marisa Madieri. Verd aigua.

Hi ha vida sense memòria? Penso en la mare, que s’ha fabricat un món de records i de realitats que a penes té relació amb el seu passat, que reconeix objectes i confon gent, que es fixa en detalls inversemblants que ens passen desapercebuts, i que fabula històries canviants, amb la paraula o els ulls,  potser per sobreviure en un món a la seva mida en què aparentment és fàcil d’entrar si segueixes els seus fils improvisats en un laberint sense sortida i no sé si sense esperança.

encadenaments

L’Ensenyament –o és l’Educació; mai no tinc clar qui és qui (i d’altres no sembla que ho tinguin més clar) – està en hores baixes en el nostre país: ho torna a confirmar la Fundació Jaume Bofill (compte, les dades corresponen a l’Informe Pisa de 2006). No és cap novetat. El que em resulta curiós és llegir que en les conclusions s’afirma que : D’acord amb el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, el nivell d’estudis dels progenitors i la despesa pública en educació, Catalunya hauria de tenir clarament millors resultats.

Per què? Vet aquí la mare dels ous que un no sap si es descobrirà en un futur immediat. Encara més preocupant pot ser que una vegada descobertes les causes no s’actuï per corregir-ne els resultats. No m’estranyaria. Per altra banda, i si es fessin estudis seriosos i comparatives en altres àmbits de la cosa pública?

Tinc una idea limitada i vaga del funcionament de l’Ensenyament –o l’Educació-, però tot i així em desconcerta que els qui en tenen una idea igualment imprecisa –mitjans diversos aquests darrerers dies- carreguin contra els ensenyants, encara que després diguin que sí, però no ben bé, i sovint s’emparin en la llibertat d’opinió. Opinar des del coneixement marginal i extremament parcial no està penat per cap llei, però produeix una certa basarda. Aquests tipus d’opinions són una constant en el país, potser a tot arreu.

Per cert, sembla que alguns sindicats preparen una jornada de vaga contra la darrera llei del sector. Home, una jornada d’atur és pot considerar reivindicativa, però les vagues s’acaben quan s’han aconseguit els objectius o quan no es pot aguantar més una situació de penúria econòmica. Que hi ha motius per a protestar? No és cap novetat.

Una altra institució (Faros, de Sant Joan de Deú) ens diuen que diu que el 20 % del menors (fins als 14 anys) tenen trastorns de salut mental al llarg d'aquest període de la seva vida. Hi he espigolat només una mica. Un de cada cinc! És una barbaritat! No sé com està la salut mental entre els adults ni tampoc no tinc clar el concepte. A veure si m’ho miro més atentament. Per cert, aquí teniu el bloc d’un dels metges de l’observatori.

Hi ha molta gent afectada d’Alzheimer i cada vagada és parla més de la malaltia. És terrible la involució dels afectats, la seva despersonalització, el seu desempar. És molt possible que aquí l’empenta del president Maragall faci que se’n parli molt més i potser que s’investigui amb més insistència. De moment, sembla que no hi ha solucions a curt termini, però mai no se sap. Jo ni tan sols sé si el diagnòstic de la malaltia és del tot fiable. El neuròleg de la meva mare ens va dir que si volíem saber amb certesa si el seu estat era a causa de la malatia li havíem de fer l’autòpsia. De moment ens sembla que ella no seria gaire partidària d’aquest mètode de diagnòstic i nosaltres, per suposat, tampoc.

Els laberints de les memòries

Recordo molt bé les dues darreres vegades que he vist en Jordi Solé Tura, i fins i tot em sembla que en vaig deixar constància al bloc. La penúltima, pujant per la Rambla, després de sortir d’una exposició al Palau de la Virreina; la darrera en el concert de l’Orquestra Àrab de Barcelona, als jardins del Palau Robert. En aquesta ocasió –la Teresa assajava uns passos seguint la música mentre ell romania quiet, distant, amb la vista fixa en l’escenari- jo ja hagués pogut saber que en Jordi (em permeteu la confiança) tenia Alzheimer perquè hagués pogut reconèixer en ell la meva mare, però em va semblar simplement cansat.

Avui he vist Bucarest, la memòria perduda, el documental en què el seu fill Albert busca el pare i es busca a si mateix, i busca ajudes per trobar-lo i trobar-se. La pel·lícula m’ha semblat senzilla, esquemàtica, elemental, però això, que dit així podria semblar una crítica negativa, una queixa d’espectador i de contemporani desil·lusionat, en el fons penso, no n’estic segur, que pot ser un elogi, en la mesura que la memòria és fragmentària, selectiva, indesxifrable; en la mesura que a través de la subjetivitat s’aconsegueix l’objectivitat. Una altra cosa és saber fins quin punt l’Albert busca el seu pare o es busca a si mateix o en retroba l’un o l’altre. El Solé Tura oficial i clandestí, lligat al comunisme, al partits polítics, a la història del país és el que queda en els vestigis de memòria del protagonista? Hi ha hagut trampa? Segurament. Al menys en part. És possible que el que quedi en els laberints de la memòria del Jordi sigui molt més prosaic, molt més quotidià, més oficialment insignificant que el que li ha servit a l’Albert per retrobar-se ell mateix, la seva mare –per què continua parlant en francès?-, el seu passat també laberíntic, misteriós, d’empremtes inesborrables però difuses.

Un dels aspectes més interessants del reportatge és veure des de la distància i des de la perspectiva personal actual alguns dels personatges importants d’una part del franquisme o de l’antifranquisme, despullats de l’oficialitat, que continuen, o no tant, ancorats en la memòria del seu passat, interpretant des de les seves subjectivitats, que a al fi és l’única manera d’interpretar i justificar. Aquest és un dels mèrits de la pel·lícula, la quantitat de portes a penes entreobertes que ofereixen múltiples camins a seguir, un gran ventall d’elements de reflexió. Al mig del laberint, en Jordi, l’Albert, la seva mare, la Teresa, vosaltres, jo...