La Joana, que escolta la ràdio, ja em
va dir que Josep Maria Benet i Jornet patia alzheimer. Avui, a partir
de la mateixa font, ho confirmava Sagarra. L'alzheimer -o qualsevol
patologia semblant, perquè no sé si ja es pot diagnosticar
alzheimer sense fer l'autòpsia- és terrible, priva la persona
d'allò que més el diferencia d'altres animals: la temporalitat, la
memòria, l'ordenació -precisa i detallada o no tant- del pas del
propi temps i de les múltiples connexions amb els altres i el seu
entorn. La malaltia, en principi, no produeix dolor físic, però no
puc deixar de pensar en la mare i en el sofriment intern mentre a poc
a poc s'anava adonant de les seues pèrdues, dia rere dia, setmana
darrere setmana, mesos, anys..., mentre nosaltres tardaven tant a
acceptar-ho. Ara se m'escaparien les paraules i no vull.
De fet, en començar a escriure pensava
parlar del que li va dir Salvat a Benet, segons deu constar en algun
lloc a part d'en el text de Sagarra, en una doble negació:
“Desenganyi's, Benet, vostè mai no arribarà enlloc”. Com que
no em consta on creia Salvat que havia arribat Benet i ara ja no ho
pot dir, qualsevol elucubració per part meua no aniria enlloc. I la
meua opinió, desconeixedor com sóc del teatre en general i de la
novel·la de fulletó moderna, seria pura impostura. Des de lluny,
pateixo el patiment de Benet a penes intuït.
