15.6.15

coneixement i no


La Joana, que escolta la ràdio, ja em va dir que Josep Maria Benet i Jornet patia alzheimer. Avui, a partir de la mateixa font, ho confirmava Sagarra. L'alzheimer -o qualsevol patologia semblant, perquè no sé si ja es pot diagnosticar alzheimer sense fer l'autòpsia- és terrible, priva la persona d'allò que més el diferencia d'altres animals: la temporalitat, la memòria, l'ordenació -precisa i detallada o no tant- del pas del propi temps i de les múltiples connexions amb els altres i el seu entorn. La malaltia, en principi, no produeix dolor físic, però no puc deixar de pensar en la mare i en el sofriment intern mentre a poc a poc s'anava adonant de les seues pèrdues, dia rere dia, setmana darrere setmana, mesos, anys..., mentre nosaltres tardaven tant a acceptar-ho. Ara se m'escaparien les paraules i no vull.

De fet, en començar a escriure pensava parlar del que li va dir Salvat a Benet, segons deu constar en algun lloc a part d'en el text de Sagarra, en una doble negació: “Desenganyi's, Benet, vostè mai no arribarà enlloc”. Com que no em consta on creia Salvat que havia arribat Benet i ara ja no ho pot dir, qualsevol elucubració per part meua no aniria enlloc. I la meua opinió, desconeixedor com sóc del teatre en general i de la novel·la de fulletó moderna, seria pura impostura. Des de lluny, pateixo el patiment de Benet a penes intuït.

6 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

ho vaig llegir ahir o abans d'ahit i nomès te 75 anys. Terrible, per què ell no n'ès conscient a partir d'un moment determinat, però els seus han de patir molt.
Ho veig a casa amb el pare, que no té alzheimer, pero per l'edat la memòria és d'una enorme fragilitat. Que passa: que li acabés d'explicar una cosa i al minut ja no ho recorda i ho torna a preguntar i aixi cinc o sis vegades en u curt lapse de temps, i en canvo - es veu que és normal - manté intacta la memòria del passat, de quan la guerra - per exemple -.
Tornant a l'alzheimer, els qui el pateixen, malalat i familiats encara més, el primer en perdre la memòria perd l'identitat i ja no és capaç de conèixer ni reconèixer als essers més propers. es cruel i terrible i a l'edat que té en 'Pepitu' pot estar molts anys aixi.

salut

País Secret ha dit...


No puc -no en sé- afegir-hi gaire més al que dieu. He viscut la circumstància familiar fa temps i ara hi sóc al mig altra vegada. El desgast, per l'entorn, és gran i més quan no està gaire repartit. Per ells és un desaprendre, un recular, fins que ja no en són conscients.I molt més.
Per qui està amb ells és una lluita sorda, un picar el cap contra la paret constant. Fins que aprens que no existeix la lògica i que el millor camí és anar reduint les seqüències al mínim, per no destarotar-los.I conservar, tan com puguis, la tendresa.

Júlia ha dit...

MOLT trist per a ell i pels que l'envolten, una conseqüència més d'allargar la vida i com que no sabem amb què ens trobarem poca cosa es pot dir, recordo el mateix Benet quan la mort de Roig, amiga seva, com manifestava amb certa distància que es començava a acostumar al fet que les coses passen i la mort arriba i de vegades massa a poc a poc. Si anem al tema literari crec que Salvat no anava errat, Benet és conegut però no com ell ambicionava de jove, com autor important de teatre, vaja, és la meva opinió. Salvat no podia preveure encara l'èxit aclaparador dels culebrots.

Helena Bonals ha dit...

Que trist. Justament jo vaig fer una ressenya de les seves memòries d'infantesa. Que quedaran quan ell ja no pugui recordar-ho.

Josep ha dit...




Miquel, País Secret diu: "Fins que aprens que no existeix la lògica i que el millor camí és anar reduint les seqüències al mínim, per no destarotar-los.I conservar, tant com puguis, la tendresa" Doncs això mateix és el que vam haver de fer amb molta pena amb el meu pare primer i al cap d'un any amb la meva mare. Avui em deia Manel i demà em deia Lluís. Josep no m'ho vam dir mai. A la meva dona què era qui els cuidava només la coneixien per la veu.

miquel ha dit...

Curiós, Francesc, com els grans, iguals els nens petits tenen poca memòria immediata. Tant uns com els altres pregunten mil voltes el mateix.
Realment l'alzheimer deu ser la malaltia físicament indolora més terrible. Què hi ha pitjor que deixar de ser, i per als que envolten el qui perd d'identitat veure que qui era el seu referent es converteix en gairebé no res, gairebé només un cos.

Els moments més difícils, segons ho veig jo, A., són tots aquells que passen des que comença el procés fins que està en una fases molt avançada. Costa tant d'anar-se'n fent càrrec... Després, per als qui envolten al malalt, queda l'amor, que aprenc novs maneres de manifestar-se.

Rebel·lió inicial i acceptació, Júlia, com en tantes altres coses, no hi ha més possibilitats.
El que jo no he acabat de dir Salvat-Benet, ho has dit tu molt clarament.

Aquest és l'avantatge dels escriptors sobre els altres mortals, Helena, que la seua memòria pot perdurar.

Josep, a mi, amb la mare, em passava com a tu, a vegades jo era el seu marit, a vegades el seu pare -que va morir abans que ella nasqués-, mai, però, no era el seu fill, perquè ella es veia més jove que jo. Arriba un moment que acabes forjant una nova relació i dins de la tristor, els somriures són abundants.