En escriure el títol de l'obra del post d'ahir,
Trifulkes de la KatalanaTribu, i en llegir, sobretot els comentaris,
del post de la Júlia sobre Muntañola, pensava en una opinió, o un sentiment, força estès tant entre determinats crítics com lectors, que consideren o es veuen el l'obligació de manifestar algunes reticències envers modalitats (?) literàries que consideren menors, sigui pel gènere o per raó dels destinataris. Crítics, lectors o fins i tots escriptors sembla que hagin de justificar que saben que també hi ha “altres literatures” que alguna vegada han estat temptats de llegir o, en el cas dels escriptors, també de conrear.
Penso en Josep Maria Folch i Torres, un autor que a mi em sembla fonamental dins del panorama literari del país, un dels pocs que va poder viure de la seua ploma, primer en català i després, a partir de la desfeta de la guerra i potser a contracor, perquè d'alguna cosa calia viure, en castellà. Alguns crítics i autors de l'època es planyien que Folch i Torres no hagués escrit més obres per a “adults”, com si fos una eterna promesa sense eclosió final, i rarament li reconeixien els mèrits de l'”altra obra”. Folch i Torres, escriptor i ànima durant anys del “Patufet”, autor de les extraordinàries -ho escric en minúscula- aventures del Massagran i un seguit d'aventures més, de les novel·les de la Biblioteca Gentil menys valorades que d'altres novel·les semblants d'autors psoteriorment mitificats, d'un dels Pastorets més vistos en el país, potser excessivament edulcorats... Ah, un escriptor menor, una literatura per distreure, una història acabada. Gràcies i adéu. Ep, si són escriptors d'aquests gèneres menors en altres literatures, la cosa canvia: americans, anglesos (i no em refereixo a Harry Potter, que també), alemanys...? M'estalvio de citar els noms estrangers ni de citar les obres “menors”, és a dir per als menors, de Papasseit, Carner, Riba...
Sobre Folch i Torres hi ha un llibre força interessant del seu fill, el petit, Ramon Folch i Camarasa, que es titula
Bon dia, pare, en què explica la vida de l'escriptor i de la família amb relativa documentació i molt de sentiment. Fa de bon llegir. Un dels aspectes destacables del llibre és la necessitat del fill de justificar el tipus de literatura que feia el pare a través del seu pensament, però també a partir de la visió d'altres personatges de l'època i de la gent del país. Alguns dels detalls encara ara podrien ser vàlids, per bé que segurament ara entraríem en un altre tema.
Entrem-hi, una mica. Copio un article de Sagarra publicat a “La Publicitat” l'11 d'agost de 1926 que apareix en el llibre de Folch i Camarasa. Estalvio comentaris propis, fins i tot la meua opinió sobre la consideració de Sagarra sobre els gèneres o els escriptors “menors”, i no faig esment del gran nombre d'editorial petites, que no necessàriament menors, aparegudes en els darrers anys. Tampoc no demanaré que em tornin els diners si no m'ha agradat el llibre: la tria, si el llibre no porta un embolcall de cel·lofana infranquejable, és només meua.
Una de les coses que fan per a mi més apreciable l'obra de Pla, és que per a mi aquest escriptor té un sentit comercial del seu ofici, i això, a Catalunya, és d'una eficàcia enorme. La cotització d'un escriptor, segons el públic i la venda de les seves obres, val la pena que comenci a mirar-se seriosament entre els editors i els que escriuen.
Tenir, a més a més d'un sentit de responsabilitat literària, un interès comercial i saber explotar i augmentar aquest interès, és potser la cosa més important del problema de la nostra literatura. Això pot semblar una heretgia més o menys pintada de cinisme per a algun poeta de sang de llimonada, però creieu-me que és el criteri més sa i higiènic. S'evitaria, amb la imposició d'aquest criteri, la sèrie d'aficionats que perden diners amb les seves edicions. La lluita literària, la imposició d'un nom i d'una obra des del punt de vista comercial, pot ésser un control defectuós, però és l'únic que tenim a mà i que ens pot donar resultats positius. En Pla és un escriptor de gran públic, la seva obra és llegida i comprada amb una certa passió; té, doncs, un valor comercial, i això en Pla ho comprèn, ho té en compte. Algú em dirà, per exemple, que Josep Maria Folch i Torres és un escriptor català de positiu valor comercial. Jo no sóc un partidari ni un defensor de l'obra d'aquest bon amic meu, però crec que a Catalunya omple un buit; l'omple a la seva manera, però és l'únic que ha tingut la gràcia d'administrar, des d'un punt de vista comercial, la seva literatura. Escriptors de més mèrits que ell es passen l'estona posant els ulls en blanc i comptant les estrelles; pitjor per a ells. Si més no, en Folch i Torres ha ensenyat als literats del nostre país que, escrivint en català, un no s'hi mor del tot de gana, i això tots els que tenim una ploma als dits hem d'agrair-li-ho.
