Llegia fa dos o tres dies en un blog
l'inici d'un homenatge a una poetessa, copio no textualment:
actualment encara tan poc coneguda. Si Maria Mercè Marçal -ella,
que com a mínim surt arreu el dia de la dona (treballadora)- és poc
coneguda, és que sobtadament s'ha escampat una onada d'alzheimer que
ens ha deixats en la més desoladora inòpia mental i cognitiva. No
sé per quin motiu tenim tendència a la irreflexió i/o a donar com
a universal les percepcions personals dels nostres petits closos.
Esmento la MMM, però igualment em sobta, quan llegeixo aquí i allà,
els pocs valorats o injustament oblidats noms d'uns quants dels meus
escriptors preferits. Suposo que alguns no pensen de trucar-me cada
vegada que fan una enquesta, i així surten les conclusions. I què
me'n dieu de Josep Maria Folch i Torres? No, no és cap broma.
Mentrestant, he acabat de llegir una
novel·la de Christopher Moore (la seua teoria sobre l'autenticitat
dels cantants de blues l'he trobada enlluernadora) i ja n'he començat
una altra. Aquesta assiduïtat novel·lesca em preocupa un xic, de
manera que he buscat a internet la consulta d'algun crític literari
solvent per tal que em faci unes sessions. Res de res, sembla que els
crítics literaris no tenen consultes obertes ni atenen a domicili.
Que ningú s'estranyi, doncs, si llegim el primer que ens passa pel
cap o ens arriba a les mans i, a més, reincidim.
2 comentaris:
Hi ha una tendència perillosa a creure que quan d'un tema -sigui el que sigui, escriptors inclosos- 'jo' no en sé res ningú no en sap ni sabia res, recordo el gran rètol de l'exposició sobre el Paral·lel 'com és que no en sabíem res?', ja diuen que la ignorància és molt agosarada.
Sí, Júlia, és una tendència universal i antiga, igual que la seua contrària: jo en sé molt, ergo tothom en sap molt. al final, les nostres percepcions de la realitat, sobretot la realitat dels altres, són molt limitades.
Publica un comentari a l'entrada