La gent va i ve, però han deixat prou espais a la plaça com per poder gaudir d’una comoditat que seria perfecta si la xafogor no fos tan intensa. Unes octavetes a les llambordes recorden que el director de la banda municipal, Josep Mut,
avui ja no actuarà: “No! Diguem no!...” (en unes declaracions seves al diari llegeixo que
diu: “La sala de càmera serà la càmera de gas”). Avui toca l’actuació de les colles de casa, les dels barris, que no són tan espectaculars com les grans colles, però no importa, l’emoció, per als qui no som entesos, és la mateixa. En veure com es van enlairant els pisos, com participen homes i dones, nens i nenes, d’aquí i de fora, un es pregunta com és que els catalans som tan ases que permetem que un burro ens simbolitzi, fins i tot fora del país.
Plàsticament la festa és sensacional , però entre la preparació d’un castell i la seva execució hi ha temps per fixar-se en l’entorn, en els detalls, en els gestos de participants i espectadors. Una petita part d’aquest temps me la passo repassant els balcons de l’Ajuntament, just davant. I com que avui faig mitja festa, m’estalvio més paraules i us deixo veure la jornada castellera a través dels ulls i els gestos -en rigorós ordre cronològic- del nostre alcalde (m'ha semblat que en un moment se li encenien tot d'idees noves en forma de bombetes) i acompanyants (en faltaven); així, sense afegits, encara que gairebé no em puc estar de comentar algunes imatges. No ho faré, però.
