seguiment parcial

He seguit una mica -una miqueta- les festes de la Mercè, en part directament i força més, però a l'atzar, a través dels mitjans de comunicació. Aquestes festes d'inici de tardor em semblen molt bé i si no hi participo gaire és únicament... En fi, no té cap importància.

Em vaig llegir el discurs inaugural de Pérez Andujar que em va despertar complicitats i, inevitablement, nostàlgies. No vaig tenir cap interès a informar-me del pregó alternatiu de Toni Albà: on s'és vist que es proposi una alternativa a allò que no es coneix? Em vaig llegir la salutació de l'alcaldessa que ja em sembla bé; el millor per als discursos de presentació dels actes és no ser gaire original, potser per això em va sobrar, copio textualment: ... sense cap agressió masclista ni cap discriminació envers cap col·lectiu. L'alcaldessa m'ofèn i si li perdono les especificacions és perquè és nova en el càrrec o..., m'abstindré d'adjectivacions que podrien semblar ofensives.

Mentrestant, el piromusical coincideix amb els resultats de les autonòmiques de Galícia i el País Basc. Res a dir, fa anys que els gallecs, els bascos i els piromusicals barcelonins presenten poques sorpreses.

aquest diumenge, música dels pobles

El dia de la Mercè vaig sortir al tard amb la intenció d'anar a veure l'Orquestra i el Cor del Liceu a l'avinguda de la Catedral, però em em vaig quedar a la plaça de Sant Jaume i vaig arribar a la catedral poc abans de la interpretació de l'excel·lent “Va pensiero” que la distància i el vent suau s'emportava una mica en direcció oest.

Mentre mirava i escoltava els grups d'Estònia, Itàlia, Romania, Mèxic, Croàcia... , que actuaven entre l'Ajuntament i la Generalitat, vaig pensar que aquest era el món que m'interessava: alegre, potser una mica obsolet, divers, més de gent que de banderes, i si calia banderes, que les portessin la gent i no els governs, i que uns portessin les banderes dels altres quan convingués... Un món de les persones i els pobles plenament identificables en què les singularitats no necessitessin fronteres... La música i la gent que la balla a vegades em produeix pensaments perversos.

aquest diumenge, el Liceu al carrer

Vaig llegir que aquest any hi ha hagut més actes que mai a les festes de la Mercè i que també ha augmentat el nombre de participants. En definitiva, un èxit que jo ignoraria si no fos pels mitjans de comunicació. No sabria explicar per què, les festes m'han passat desapercebudes, si exceptuo l'assistència, gairebé casual a un acte del darrer dia.

Mentre la majoria de la gent contemplava l'espectacle de llum, música i soroll -aquest any amb un afegit de poemes- que commemorava o resumia -no ho sé ben bé- tres-cents anys d'història, jo em vaig afegir als centenars d'espectadors de la segona part de l'actuació de l'Orquestra del Liceu, a partir del moment en què va intervenir el Cor. Música conegudíssima, popular fins i tot entre els qui mai escolten òpera i potser són incapaços de concretar el nom de les peces o el seu autor, però que no els costa gaire de taral·lejar melodies moltes voltes escoltades.

La vetllada hagués estat esplèndida, si no fos perquè em vaig haver de situar en un lloc massa allunyat de l'escenari des del qual la concentració requerida per seguir el concert era difícil d'aconseguir a causa de la intervenció entusiasta dels nens que jugaven a la vora i del soroll del trànsit. És veritat que a mesura que se succeïen les interpretacions jo anava escalant posicions, però continuaven les interferències, com la de les dues parelles de francesos que es recordaven amb entusiasme una extraordinària interpretació de Bizet a la qual havien assistit feia anys i la comparaven amb la que, suposadament, escoltaven, o l'intercanvi de números de telèfon i altres indicacions que es feia un grupet format per italians i espanyols mentre els gitanos d'Il Trovatore s'anaven explicant. Sí, esclar, mentre sonava Wagner era inevitable que passés un venedor de llaunes de cervesa del país anunciant la mercaderia. Ja se sap, el carrer és de tots i tots tenim dret a manifestar-nos.

Quan ja tot començava a tranquil·litzar-se i jo havia aconseguit el millor lloc possible, va, i s'atura la música. I res de bisos. Feia estona que intuïa que acabarien amb Va pensiero, que sempre em produeix una emoció especial i que, tal com està el país, em va semblar que tenia un aire especialment reivindicatiu, però potser és una apreciació del tot subjectiva...  I fins l'any que ve.

aproximació a la festa

Arribo uns minuts tard a la plaça de sant Jaume, però el pregó de les festes de la Mercè que predica Ferran Adrià a penes deu haver acabat de començar. Me'l miro una estona a través de la pantalla d'un lateral de la plaça; dic me'l miro perquè difícilment es pot escoltar res a causa dels xiulets dels treballadors de l'enllumenat de la ciutat (ja sé, doncs, perquè fa tres dies que no hi ha cap fanal encès al meu carrer. No em queixo: tot això que s'estalvia). Els privilegiats, o no, de dins de l'Ajuntament, segur que escolten el discurs sense interferències; després el podrem escoltar, si volem, per BTV o TV3. M'hi jugo el que calgui que les referències al Bulli i a la Bullipèdia han estat estratègicament repartides.

Continuo el recorregut fins a la plaça de la catedral; entremig, a la vora del museu Marès, una figura humana es converteix en objecte fotogràfic multitudinari -també meu- i en poc objecte de reconeixement pecuniari. Escenari de gala a la catedral, reducte d'una dansa que busca aire i no el troba. Els balladors de sardanes de sempre exerceixen el seu dret de manifestar-se mentre alguns turistes imiten uns passos que són més complexos del que sembla i els magrebins, islàmics o no, enlairen els seus helicòpters efímers i de tècnica elemental.

Recorro el barri en ziga-zagues sense planificar, admirant la força del comerç barceloní. A la Rambla, m'adono per causalitat que ha desaparegut la sucursal llibretera la Casa del Llibre i s'anuncia la inauguració dels pernilaire d'Enrique Tomàs (cinc estrelles i poliglotisme exòtic, que la modèstia és cosa del passat) que juntament amb les botigues de cigarretes sense tabac són els establiments amb més futur immediat a la ciutat.

A l'exCatalònia hi ha una gernació que participa entusiasmada de la cultura gastronòmica barcelonina. Més amunt... Ara no recordo que obriran on abans hi havia Salvador Serra: roba o menjar? Les parades de la fira del llibre, aliments de l'ànima, ja han tancat.

Me'n vaig a sopar. Demà continuaré la festa.

gernació

M'ha agafat descol·locat aquest dilluns festiu. Suposo que com que no treballo per a cap empresa ni tinc cap horari fix, que els altres continuïn o no el seu horari laboral habitual només em produeix efectes secundaris. Avui, per exemple, en lloc de comprar la meua marca habitual de tabac he hagut d'anar a un restaurant de la vora que conserva el nom de sempre però que regenten uns xinesos que, això sí, continuen fent els plats tradicionals del restaurant d'abans, segurament copiats, congelats i distribuïts per una multinacional de la qual no m'he atrevit a preguntar el nom a la cambrera xinesa, una noia que estic segur que, si les coses continuen com ara i els seus peus de porc tenen tanta sortida, votarà per la independència, o com a mínim pel federalisme asimètric..

Uf les festes de la Mercè! Aquest any, al barri, en horari nocturn, han estat una bogeria a causa de l'espectacle fotomusical dels quebequesos. Unes corrues interminables d'anada i tornada de gent de totes les edats pel carrer de Mallorca que no s'havien vist mai. A mi, malgrat que m'agraden alguns actes d'aquests dies, cada any em costa més d'anar-hi. No per la meua misantropia, sinó perquè em costa mantenir-me encaixonat, sense poder moure'm, sense poder sortir de la teranyina quan ja en tinc prou o vull canviar d'aires. Quins actes de les festes puc anar a veure sense sentir-me aclaparat, sense fer cues, sense quedar-me sobtadament immòbil i sense sortida? De prop, pocs; de lluny, la majoria; però massa lluny, com ahir, que no sabia si al mig de la Via Laietana feien el correfoc o havien instal·lat una font de colors.

Aquest matí pensava que havia d'esmenar la meua poca participació en les festes i m'he llegit detingudament el programa per tal de trobar un acte que reunís les circumstàncies idònies. Finalment he aconseguit, hipotèticament, el que buscava: concert, lloc més emblemàtic impossible, símbol de cloenda de la festa, relativament poca gent i, per tant, possibilitat de mobilitat il·limitada...

 Com que encara quedava una estona per a l'inici, he entrat a la basílica. A l'altar, dos capellans celebraven la missa. No m'he atrevit a pujar al primer pis i m'he quedat a la vora de la porta. Gairebé al moment, després del “fiat voluntas tua...” un senyor ha encaixat la meua mà. Estic tan poc acostumat al procés que no he sabut què dir-li i segur que m'ha clixat. A fora acabaven de col·locar les quatre-centes cadires plegables. La gent s'hi ha abraonat, però no hem tingut cap dificultat d'aconseguir seients en la darrera fila, al costat del passadís central. El concert ha començat impuntualment – no podrien desterrar les horribles llums vermelles?- amb una música agosarada impossible de ballar. Passava una mica de l'aire que durant el matí ens despentinava, i a la font de Neptú hi havia uns turistes xerraires i uns espectadors indòmits. A la meua esquerra, una mica més endavant, un melòman que es devia conèixer la música de memòria feia un encreuat de “La Vanguardia”. La darrera fila era ocupada cíclicament per passavolants d'altres països, potser interessats en la música o potser en un descans momentani en un camí que els durà invariablement de retorn a casa.

Els músics, fantàstics, han volgut fer una concessió en la darrera peça del repertori, abans dels bisos: possiblement una de les composicions més boniques del gènere, o al menys de les d'aquest músic de Torroella; una parella, només una, s'ha desplaçat a ballar. Si, com es pot preveure, continua l'escalada nacionalista, les pròximes festes la plaça serà intransitable i les estelades omnipresents, de moment, com en un oasi intemporal, ningú ha dit ni ase ni bèstia, potser perquè els assistents fa anys que tenen les coses clares.

Mentre tornàvem cap a casa sentíem els focs de Montjuïc. A la plaça d'Urquinaona carregaven uns gegants petits en un camió. Fins l'any que ve.

tret de sortida

Inici de les Festes de la Mercè a Barcelona i de la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern, i segurament inici d'altres esdeveniments públics i privats.

Em passejo per la part esquerra de la Fira, la que va des del carrer d'Aragó fins a la plaça de Catalunya. Començo encara de dia i acabo de nit. Començo d'esma, sense fixar-me gaire en el que miro, simplement com un costum de cada any que no m'atreveixo a trencar, més pel record del passat que per la realitat del present. Però a mesura que vaig avançant em fixo més en els detalls, miro algun títol, fullejo algun llibre, travesso la barrera dels taulells i m'entretinc en els prestatges verticals. Començo a tenir temptacions de col·leccionista i quan estic a punt de comprar-me algun exemplar que no sé si llegiré, la raó s'interposa entre el sentiment i la meua butxaca. Sucumbeixo gairebé al final amb una edició facsímil de “Lo Noy de la mare”. Encara més avall, repasso les publicacions infantils que mostra “La Cova del Col·lecccionisme”: El primer número d'”En Patufet” (ja el tinc) que continuarà sense comprador si es ven a 450 euros, la tira de “Virolets” enquadernats que cal comprar en el seu conjunt, els tres volums de “La Mainada”, on van aparèixer les boniques històries que Salvat-Papasseit va dedicar a la seua filla Salometa, multitud de “Sigronets”... Parlo una estona amb el propietari de la parada, que em fa oferiments que no puc acceptar. A tocar de la plaça de Catalunya, veig molts joves asseguts a les escales de la botiga d'Apple. Segurament descansen de la fatiga d'una cerca infructuosa o reexida, tant s'hi val, per les parades de més amunt; possiblement dintre d'un moment començaran amb les parades de la dreta, molt menys nombroses. Per què em trobo molt millor a la fira del llibre vell que a la setmana del llibre, de gran èxit, segons diuen, aquest any? Em prohibeixo respondre obvietats.

Enguany el cartell de la Fira -me n'emporto dos a casa; ai aquells grans cartells d'altres temps!- és de Pilarín Bayés: quatre personatges -dibuixos inconfusibles- que representen tota la història del llibre, o de la lectura. Aquest deu ser l'any Pilarín Bayés: una exposició aclaparadora (tant i tant material!) al Palau Robert i ara una altra de més específica que encara no he visitat a la Sala Ciutat, al costat de l'Ajuntament. Sí que he anat, en canvi, a veure l'exposició que el Museu d'Història de Catalunya dedica a Lola Anglada. Els seus dibuixos de personatges de l'any 36 i de l'any 39, vençuts (una mostra efímera a la capçalera del bloc) que encara no ho sabien i vencedors altius, com abans els vençuts, em semblen enormement suggestius. Aneu-hi.

Sobre les festes de la Mercè (aquí el programa) no puc dir gran cosa. Únicament he vist l'espectacle de llum i de música que realitzen els canadencs sobre la façana del Naixement de la Sagrada Família. A penes vint minuts amb moments espectaculars. No m'atreveixo a pujar el vídeo que he fet perquè després m'he adonat que estava massa prop de la basílica, cosa que ha provocat uns bons efectes musicals però uns efectes visuals deficients. Si hi aneu, situeu-vos a l'avinguda de Gaudí, a la part més baixa, i, si pot ser asseguts a la taula d'algun dels restaurants prenent unes tapes o els plats que us vinguin de gust.

Bones festes per als de Barcelona i visitants i, sobretot, bones lectures per a tots!

la Mercè 2009

Com que ni l’altra ni l’un tenim ganes de fer el dinar i és la Mercè, recorrem a can Farga de la Diagonal.
Amanida de pop amb patates i amanida de pasta amb gambes: excessivament asèptiques.
Broquetes de porc ibèric amb samfaina: bé, molt bé la samfaina.
Pasta seca ( amb crema o cabell d’àngel): excel·lent.
El vi, Selección Peñón d’Ifach, d’Enrique Mendoza, regal de P: bé, però no sé si el més adequat.

Abans de dinar he mirat una bona estona la festa castellera de la plaça de Sant Jaume. Els castells, des del punt de vista arquitectònic, i les seves variacions no em criden especialment l’atenció, en canvi trobo extraordinària la capacitat de sacrifici dels seus membres, la seva interdependència, el ritme de les construccions, en fi, la sensació de tots en un que es traspua.

Tarda ensopida. Acabo mirant Afers Exteriors, de Miquel Calçada. Un dels catalans anglesos que l’acompanyen i l’informen és Salvador Macip. Em fa gràcia veure’l i escoltar-lo. Molt de ritme.

Baixo a la farmàcia a comprar “Menaven gel 1000”. Se senten les explosions del piromusical. Esclaten els focs efímers d’un color vermell fosc i brillant i envolten l’estàtua de Verdaguer, impassible sota la protecció de la seva capa verdosa.

Reapasso llibres de segona mà ja fullejats però no llegits. En un, completament nou, editat l’any 1949, trobo aquest magnífic ex-libris.





















Investigo. Segons Idescat hi ha actualment 12 Rocarols distribuïts entre el Barcelonès i l’Alt Empordà. De Josep Rocarol i Boada només trobo un esment a “La Vanguardia” amb motiu de la mort de la seva esposa. Imagino que la dona devia morir força jove i sembla que no tenien fills. Elucubro si era fill o parent de Josep Rocarol i Faura, escenògraf i pintor, autor d’unes memòries amb pròleg de Xavier Fàbregas. Em pregunto si Santiago Rusiñol pensava en ell en donar nom al personatge del doctor de Gente bien.












Imagino que si jo ara tinc el seu llibre és perquè Josep Rocarol i Boada és mort i els seus hereus es devien vendre –qui vol conservar paper?- la seva biblioteca. Penso que quan algú es vengui o llanci els meus llibres, la història d’aquest llibre s’haurà acabat perquè no imagino que ningú tingui cap interès per fullejar Cançons nadalenques del segle XV, de la col·lecció Els nostres clàssics, Editorial Barcino, a cura de Josep Romeu i Figueras. Tampoc ningú trobaria el meu ex-libris.

imatges de festa (foc i terra)

Em trobo inesperadament amb uns diables mínims, irrisoris, dos pams de terra. La fascinació del foc és misteriosa i en el meu cas, malgrat el desgrat que em produeix el fum i el soroll, té una atracció inefable i perillosa que de cap manera faré pública. M’empaiten les espurnes, s’escampen subtils i lleugeres pel cap, pels braços, per la camisa de fil i pels texans. Em faig enrere i endavant en una dansa no assajada, insòlita, sempre improvisada.

Sardanes a la plaça de Sant Jaume. Interpreta la cobla Sabadell una d’aquelles melodies que fan exclamar els dansaires quan arriben els llargs. Un bàrbar del nord, prim, cara vermella, increpa en alemany la rodona més propera. Va begut. La música agafa més potència. Crespó negre a la Generalitat i a l’Ajuntament, però continua la festa. Són les vuit passades i el responsable de l’escenari fa callar la cobla: no sap que sempre es repeteix una sardana. El director dels músics li demana explicacions pel micro; l’altre s’absté; mana el rellotge i s’ha acabat la història. El públic increpa l’home de negre. No hi ha resposta. Els diaris demà no en parlaran perquè les petites incompetències incruentes no són notícia.

Al mercat de la Boqueria trobo els primers gínjols de la temporada; em diuen que els van portar ahir. És la meva fruita preferida: una mica dolça, una mica amargant, una mica record d’infantesa.

Prop de les nou. L’estand monogràfic de la Fira del Llibre situat a la Gran Via va de literatura infantil. Li faig una ullada. Decebedor. Quin desordre! Quantes mancances! No basta col·locar llibres, cal saber per què se situen d’una manera i no d’una altra, i quins es trien, és clar. A més, de què valen els llibres que no es poden tocar, que no es poden fullejar?

Les parades van estenent les cortines. Els guàrdies es passaran la nit amunt i avall, en vetlla -xerreres interminables, silencis llarguíssims-, sense llegir, vigilant que ningú no s’emporti una lectura de franc ni robi el cartell de la fira, que cada any és més minúscul, més insignificant.

Tombo pel carrer (de) València. Continua la festa.

festes

Primer dia de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern al passeig de Gràcia. No cal dir que és la meva fira preferida malgrat els abusos en la valoració d’alguns llibres que no sé si és conseqüència de la ignorància de la crisi o tot el contrari . M’hi presento a les vuit amb una amenaça de pluja que es converteix en realitat. Els vianants prefereixen aixoplugar-se se sota els incerts porxos de pedra en lloc de gaudir del soroll que copeja insistent la lona de les parades. Em refugio a Costa Llibreter: “la casa per la finestra”, em diu, “tots els llibres a meitat de preu”. M’agrada aquest llibreter proper i expansiu i li compro només un llibre, cosa que el deu decebre una mica, encara que li asseguro que tornaré a passar per veure si rebaixa les rebaixes. Em temo, però, que no està disposat a oferir més descomptes. Quan amaina la pluja continuo el meu passeig. En una altra parada dues noies xineses –entre quinze i setze anys, calculo- demanen a la propietària si sap l’adreça d’Abacus; intervinc en la conversa. En acomiadar-se, la dona els diu que parlen molt bé el català; és veritat, la invasió no té cap subtilesa, és el que hi ha.



Continuo amb unes gotes fines que em va deixant raonablement moll. La part central del passeig està tallada i uns operaris van descarregant el material que demà es convertirà en més festa.


De tornada a casa em passo el vídeo on he gravat, en absència, el pregó de Festa Major de Sisa al Saló de Cent. Ja sabeu que considero Sisa un dels pensadors més lúcids d’aquest segle i del passat i el seu parlament –intercalació de cançons desafinades i sense acompanyament musical-, entre el costumisme i el surrealisme còsmic, més que galàctic, no em decep; tant és així que el considero una peça modèlica que afegeixo a continuació, juntament amb un enllaç per als qui prefereixen escoltar el vídeo. Més tard, escolto que el polítics estan d’acord amb la meva valoració positiva del discurs: o ells o jo tenim el criteri equivocat. En tots cas, sou vosaltres els qui heu de decidir, si teniu paciència per continuar amb el que possiblement és el post més llarg mai escrit en qualsevol llengua.


















Quan la Mercè està contenta,
somriu i pica de mans.
El Pau Riba ho ha cantat i jo també ho vull cantar,
recollint l’alegria i traduint-la: la Mercè està contenta
perquè ja és Festa Major!
Barcelonins, barcelonines i barcelonets, nins i nines,
barcelonaires de l’èter transmutacional, barcelonautes
de la virtualitat intangible i encarnada, barcelonistes
del bon patir i la queixa perenne i, adesiara, de
l’eufòria i l’esperança, tots els barcelonesos, tots, i
també els finlandesos, japonesos i originaris del
Peloponeso que per atzar o bé per decisió pròpia o
induïda han vingut a raure a aquesta ciutat comtal,
prodigiosa i cobejada, turística i domèstica, del
disseny i l’anarquia, centralista i disbauxada dins del
Principat de Catalunya i, temps era temps, sortida
al mar del molt noble Regne d’Aragó, la Dama i els
Arxius del qual són prou reconeguts a casa nostra.
Cal també estendre aquesta salutació i posterior convit
als espanyolistes del futbol més reial i als habitants
d’antigues viles foranes que avui dia engrandeixen
la Capital, com ara els graciencs, els santandreuencs
i els de Sants i d’Hostafrancs, sense oblidar-nos
dels del barri de Sarrià –famós pels seus capellans i
pastissers– ni dels hortencs de les històriques masies.

Comentari a banda mereixen aquells que posen
sal a la quotidiana vida urbana des de la vora del
Mediterrani, al barri de l’Òstia, altrament anomenat
Barceloneta.

Siau tots plegats benvinguts a casa vostra, com ho són
els socis del Club del Foraster, que des del rerefons
de l’ànima senten Barcelona com a cosa seva, en un
punt situat a l’enlloc del ben endins.

A milers es compten els estrangers i passavolants
que transiten calçades i voravies a la recerca del
contrallum i l’alè, que de ben segur justificaran el
viatge. D’Austràlia i del Perú, d’Egipte i de Mongòlia,
d’Andorra la Vella i de Xina la Nova, de la negritud
tropical, l’islam profund i el blanc polar. Del primer,
del segon, del tercer món i de la quarta dimensió,
d’arreu i per diferents camins arriben solitaris del
Congrés, aparellats o en ramats, sovint com una
invasió subtil i, en dies assenyalats, talment una
marabunta, ben a prop d’ofegar l’endreçada fluïdesa
dels sentiments.

Perquè, certament, de sentiments estem parlant quan
provem de retrobar, sota les runes multitudinàries,
l’essència humida d’aquesta metròpoli tan antiga i
señorona, com proclamava l’Antonio Molina:Mira, mira malagueña,
malagueñita.
Mira, mira Barcelona,
ay, qué grande y señorona
y qué bonita.
Cuando escucho una sardana
ya no se olvida.
Y cantando y trabajando
con afán va progresando
así en la vida.
Barcelona, Barcelona,
que trabaja y que sueña.
Tan sencilla y tan altiva,
tan moderna y tan antigua,
tan severa y tan risueña.
Yo te admiro, Barcelona,
y por eso en mi cantar
quiero hacerte una corona
que rodee Barcelona
desde el Tibidabo al mar.

Aquest sentir que ens fa estimar l’asfalt que trepitgem;
a sota, com bé sabeu, hi resten la platja i les flors més
oloroses.

Jo tinc la sort d’haver nascut al Poble Sec, en un
carrer que du el nom d’un poeta monàrquic oblidat.
Un carrer ni massa ample ni massa estret que s’enfila
cap a Montjuïc, on les llambordes es fonien patinant
escales amunt, entre les torretes de la classe mitjana de
barriada, amb el pedregós bardissam que pentinava la
muntanya, en aquells anys encara un bon tros verge
i poblada per les barraques de la misèria en un altre
tros ben bo. Vessants per on grimpàvem la canalla a
robar . gues i beure aigua de la Font del Gat. He vist,
entre les llàgrimes que el temps esborrarà, l’Olivella,
defensa central del Barça, rematant d’improvís,
com un vianant heroic i triomfador, una bemba de
goma en un partit infantil, amistós, acabat, però, a
garrotades contra la tribu del Pinchauvas, que tan
aviat arreglaven paraigües com desabonyegaven
cassoles o ens fotien els mobles vells que guardàvem
per a la foguera de Sant Joan.

He sentit relatar de boca dels pares el contínuum
de dia i nit del Paral·lel republicà, on hi havia
establiments que ni tan sols conservaven la clau de
la porta, i he sentit mon pare fent la crònica d’un
míting del Lerroux i de l’èxit apoteòsic d’en Josep
Santpere a l’Ambos Mundos. Tot això i més: els
jocs i la llibertat al carrer, les campanes escolars, els
melindros amb xocolata a la granja Gustems, els
batejos a la parròquia de Sant Salvador.Tireu confits
Que són podrits.
Si no en voleu tirar
El nen es morirà.

La primera comunió a Santa Madrona, la mare
plorant i el pare esperant fora tot fumant, el Lluís
del colmado arrambant les clientes, la fàbrica de
botons davant del meublé del pont del funicular,
les sargantanes amb la cua escapçada i el germà de
l’Ausensi cantant pel celobert mentre els caramellaires
de la Nova Colla assajaven al Casinet la “Cançó de
matinada” del Juanito i els més grandets feien torns
per espiar a collibè i a través d’un . nestruc les coristes
del Molino.

Tot això ho he imaginat més tard convertit en cançons,
que tal vegada pervisquin en la memòria d’algú, però
que tard o d’hora el vent s’endurà. Tots nosaltres
esdevindrem no-res en un magma impensat, però
avui i aquí –és a dir, l’única eternitat documentada–
només puc constatar que em constitueixen una sèrie
de records, imatges, sons i aromes d’aquest Cap i
Casal que no podré oblidar mai. Aquesta és la meva
ciutat i ho serà mentre jo visqui.La ciutat per a mi ressona,
se m’ofrena mica en mica.
Et recordo, ai, marona,
arribant des de la vila,
quan encara eres petita,
a la tendra Barcelona.

Venien d’una guerra poc civil, i una postguerra
molt militar els va ajuntar en aquell piset de lloguer
amb cuina econòmica. Ell, represaliat, baixava del
Maresme amb les mans a la butxaca, i ella, filla d’un
mestre d’obres, ho feia de Sallent. La mare que em va
parir ho féu justament el dia més festiu i patronal de
la ciutat que l’havia acollida a la clínica La Lactància.
Naturalment, a mi em tocava dir-me Mercè, però
les convencions de l’època no ho permeteren i
la Paquita, la teixidora del 2n 4a, tingué un petit
disgust al no poder veure satisfet el seu desig. Per
acabar-ho d’adobar, mon pare es distragué uns dies al
ser obstaculitzat persistentment per la pluja, buscant
aixopluc sota els plataners en caure els capvespres, un
rere l’altre, i tampoc aconseguí inscriure’m al registre
amb la data joiosa i crucial que cada any honorem al
tombar de l’estiu a la tardor. Des de llavors arrossego
l’immens enyor de no ser la Mercè.
Oh altíssima Senyora de totes les gràcies,
on trobaren repòs nostres cuites i fatigues,
al redós del mateix flux que les marees
mou i les esferes motoritzades arrenglera.
Presidiaris de la cosmogènesi en la fe
material de l’alliberament que de vós
esperem i volem creure. Intercediu per
nós davant.
El Sant Esperit lliure
és un misteri de llarga volada,
el portes dins. És la teva mirada,
res no demana. Viu i deixa viure.
El lliure Esperit Sant,
el Sant Esperit lliure.

En pro de la poderosa plenitud esfereïdora
que tothora vostra presència ens anuncia,
feu que aquella noieta de les trenes
daurades i el vailet amb rínxols i ulleres
visquin la primerenca devoció en virtut del
tendre amor que ses ales bat. Feu que els
embats trafegosos del ritme impietós i de
molta quimera no els arrabassi el gaudi de
la puresa animal i s’estalviïn el sofriment
de no poder-vos alcançar. I esmerceu
així, damunt l’orbis enter de l’antiga
Barcanova, tanta magni. cència com de
bell antuvi consentíreu a aquestes animetes
tribulades, bo i regalant-nos, Senyora, el
do de la celebració cientí. cament eternal,
mal que solament uns pocs dies siguin
–preguem– lluminosos, esplendents i
erms de la putíssima paüra i sobreeixits
encara més per l’estranyíssima vida.

Parlem del sentiment, però també de l’instint i la
raó, car totes tres vies de coneixement conformen la
síntesi de la visió o el punt de vista galàctic. Seguint
el fil, un esclarit i visionari William Blake va deixar
dit que, quan les portes dels sentits s’obren netament
a una percepció de la realitat sense prejudicis, aquesta
realitat se’ns manifesta tal com certament és: o sigui,
in. nita. Els límits els marcarà una triangulació
delicada entre l’individu, el vertigen i la naturalesa.
Proposo, doncs, aplicar el focus sobre aquestes Festes
de la Mercè i fer un parament interactiu d’antenes,
tot desplegant un assaig de percepció ample i decidit,
esfèric i sense embuts del potencial galàcticament
poètic que substanciï els plànols i dimensions
evidents però habitualment ignorats.

A la plaça de Sant Jaume, a la del Sortidor, al Fossar
de les Moreres i al carrer dels Robadors. La Paloma
a la Catedral, Santa Eulàlia al Laberint d’Horta, el
Túnel de la Risa, els cavallitos del Lizano, el Mercat
del Peix, l’Observatori Fabra i sempre, sempre la
Rambla que, com tants d’altres nouvinguts, descobrí
el Gato Pérez:
Un matí de primavera
Del que aviat farà dotze anys,
Arribava a la ciutat
Per la porta que té al mar,
En un barco transatlàntic
Des d’un continent austral,
Un xicot viatger que duia
Una gran curiositat.
Un ambient cosmopolita
I d’una gran activitat
Va sorprendre gratament
Aquell noi a l’arribar.
Quasi trenta anys captiva
No havien pogut canviar
A l’enèrgica ciutat,
Que començava a despertar.
Hi ha gitanos i jueus,
Colombians i portuguesos.
Andalusos i argelins,
Mallorquins i aragonesos.
I unes Rambles que van plenes
De fecunda humanitat.
Un oasi de tolerància
Impossible d’amagar.

La Rambla per on passejaven en Maragall apamant
el lirisme de la Gran Encisera, la penya de l’Ateneu,
Riba, Carner, Sagarra i el gran Pujols encapçalant la
corrua embridant una tortuga de disset mil anys, la
que trafegaren els cambrers del quiosc de Canaletes
i la Monyos. Els venedors del “Goles” i el Salvat
Papasseit de la Rosa de Foc, que defallí al carrer
d’Argenteria cridant “Llum, més llum!”.

La Rambla d’un impecable Rusiñol venent duros
a quatre pessetes, però també la dels pistolers de
la patronal que van pelar el Noi del Sucre. La de
la Bodega Bohemia, el Jazz Colón. La del Gil
de Biedma sortint del Copacabana i el Marsé i el
Goytisolo entrant al Marsella, la de les carnisseres
de la Boqueria i la de la divinitat bocacciana de
l’Empordà derrapant Pegasos descapotables turquesa,
maragda, robí del carrer Muntaner a la plaça Reial,
i la de les paradetes d’ocells on ton avi i mon avi
compraven caderneres i periquitos.

És aquest el nervi estimulador sentimental d’una
Barcelona que més m’estimaria amb menys turistes
pixaners i més viatgers il·lustrats, amb menys txàndals
olímpics de patacada i més boletaires d’innocència
nua amb el cap a les estrelles, i amb els buròcrates
emmagatzemats al Museu de Cera i els taurons
especulant amb casetes retallables i hortets metafísics
i no pas amb sostres i parets –que, tant de bo, no
fossin de ningú!–. Una Rambla, una Barcelona i una
urbanitat que molts vam creure possible que girés del
costat del somni i no pas del de l’e. càcia econòmica,
de la imaginació enfront de la llei de la gravetat i de la
llibertat creadora en contra de la correcció ideològica.
Un punt dolç, quan els vius morien per excés de vida
i els morts vivien per falta de mort, s’abandonaven
binocles als palcos del Liceu i s’enlairaven estels
subterranis. Quan la Ciutadella vessava avions de
paper i autobusos de llauna mentre s’orientaven els
velams irisats de les naus dels somiatruites Llobregat
amunt i Besòs avall.

Ara, de nou, anhelants, descalços, mudats,
esbalaïts, és l’hora, mercedans.
Cal, aprofitant l’avinentesa, tornar a
formar la rua de bombolles quàntiques
que mai no ha parat de des. lar per sota,
per sobre, a banda de la guia municipal i
les llistes d’empadronament.

Cal fer-ho perquè els toreros fosforescents
entomin ciència infusa, de peu, al bell mig
de la plaça Catalunya.

Cal convidar els barcelonots carbonaires,
conspiradors a les pinedes de Sant Adrià,
saturats de lluna, organitzant conxorxes
amb els francmaçons de l’Eixample i els
simpàtics petardistes de la nova era.
També els barcelonetistes que, al compàs
de músics amb flabiol i guitarró i rondant
els pentagrames i la solfa, han desvetllat
albades girant pels carrerons de les oïdes
somortes, eixerint-les per rebre un altra
melodia, que fos la tradició i el trencament
alhora.

S’hi afegiran amb entusiasme tota
mena de cantants, cantaires, cantautors
i cantamanyanes, orfeonistes, corals,
grups de heavy i d’havaneres, raperos,
jazzistes i folklòrics, alçant veus, veuetes i
veuasses harmonitzades en un mapa sònic
intemporal i transnitaire sintonitzat amb
el brogit de fons i la remor constant de
l’univers.

I els zelestials fills i filles dels planetes i
del moviment de les constel·lacions,
inspirats per Paracels i amb els peus sobre
el taulell, buscant el més proper i vitalista
dels refrecs amb els amics de la pipa, que
entre espirals de fum han preservat la
memòria dels 4 Gats, dels 3 Tombs i dels
set cavallers de defensa a les torres vigia
més altes de circumval·lació i que avui tan
sols vestigis són d’una plaça conquerida a
la plaentor més burgesa i més punxant.

Tanmateix, i sense mandra, arraconarem
els para-sols blancs, quadrats, asèptics
i obligatoris de les terrasses dels bars i
n’instal·larem d’altres de mil i un colors i
variades formes. Ombrel·les i tendals sota
els quals vindrà molt de gust llegir tebeos
de segona mà al pic del migdia.

Els més agosarats esborraran del Bicing
la N de Nostrat i la G de Guerrer i, tot
agafant la Bici de Babau, d’Il·lús, de
Càndid, d’Ingenu, provaran d’arribar
amb un posat aerodinàmic a l’últim graó
de l’escala de la vida, la consciència dels
àngels, per tal de fundar la Cinquena
Internacional Voladora.

Que vinguin les modistes dels entresòls
més humils i dels tallers més sonors,
turonejant carretons de puntes de coixí,
i els sastres i sastresses –la Marcelina,
el Sospedra, el Pellicer– que rere les
bambolines han vestit rialles de ballaruca
i seguicis d’enterrament, com el de la
sardina, que a tantes criatures ha fet
excursionar brandant la canya com
pescadors de riu sec.

Traieu-vos els taps de les orelles els
joves nerviosos, impacients, conductors
d’ambulàncies i furgons, de mossos i
urbans, també més d’un bomber, i pareu
les sirenes agressives, eixordadores i
assassines de timpans, trompes i martellets,
i aprengueu a xiular per la . nestreta
cançons romàntiques a les Colometes de
la Mercè que estenen la roba als passatges
recòndits i als terrats sobrevolats per una
dèria encara irresolta.

Obrim la cavalcada a les tietes missaires
perquè llueixin visillos i tapetes i als
ulls corpresos que des dels miradors
modernistes veieren caure Gaudí i
transformar els cavalls dels tramvies en
vies d’acer nòrdic per on lliscaven fora de
servei l’Ou com balla, la Pasqua Florida,
el Carnestoltes i el Nadal gloriós quan
la Fira de Santa Llúcia rebia els primers
flocs de neu i Copito aprenia a comptar
amb els peus la dansa més pell de gallina,
emotiva i coent.

Tanqueu portes, botiguers de llapis a
l’orella i guardapols blau grisenc, que
heu pesat cinquanta centimets de pebre
vermell i heu escampat sacs de patates i
mongetes i pernils i bacallans del Born a
la Bonanova, per tots els racons d’aquesta
ciutat tràgica i mística, frívola i còmica,
amb moltes ganes de tot.

Torneu, pregoners d’antany, a tocar la
trompeta atòmica i esbombeu els missatges
del futur, la veu de l’oracle amb renovada
i engrescadora passió, convidant tricicles i
patinets o gastant espardenya, en. lant la
platejada Arcàdia.

Oh, bruixes despentinades, fabricants
d’estany als soterranis, sentor de vaqueries
a les Corts, devots del Price i del Cibeles
i les ballarines del Somorrostro en blanc i
negre, la . orista Vicenta, que no morirà
mai i tornarà a florir sempre cap allà al
maig, els seguidors i els deixebles d’en
Frègoli, l’Oriol Regàs, tan elegant, els
encantats de Sant Antoni, consignadors
de coixos de bon matí, els artistes de la
via pública, nafrats per la intempèrie, els
poetes dels jocs verbals més enjogassats i
lletristes,
¡quants
quartins
de perdulastres
no s’hauran extrovernat
un pocarronet
a l’invers
de l’espigolla amb xauxa, cuca
o àdhuc magarrufa,
ensiborrinant catalifleumes i
t a f u r ros
esmirlats de gamboiries,
ooooooooooooooooi?

Correu, els addictes a la sopa boba, els
sants barons pendents de ser-ho amb un
tortell de nata a la mà. Aneu passant els
cavallistes funàmbuls del circ estratosfèric
acompanyant les feres més repolidament
salvatges i les superbes i ufanes amazones
de la policia muntada del Barcenadà.
A més a més, els transvestits interiors
i els clients i proveïdors de la Gran
Mandungàrria, Societat Incorpòria.

Endavant noctàmbuls mariners de Ribera
pelegrinant joiosos a un pam de terra,
fent caminet de la Ceca al Pla de Palau,
a la Torre del Rellotge i a l’estació de les
Golondrinas . ns al Rompeolas de les
il·lusions passades de moda.

I així, tants i tants que, des de les galàxies
de la imaginació estant, no voldran marxar
mai del tot d’aquesta Barcelona del seny i
el cor delirant, inflamada i serena, perquè
saben que el més sublim del Parnàs, la
voladura més absoluta, no tindria al
capdavall sentit, fóra en va i res més que
fantasia, sense el teixit imprescindible dels
veïns i veïnes que barcelonegen a tort i a
dret.

No pas l’estructura oficial, administrativa
ni institucional, no els polítics
professionals, ans la humanitat anònima,
les persones una a una que fonamenten
i arrelen la vida i l’existència i que fan
possible la història que entre tots escrivim
cada dia. Repartidors suant la samarreta,
senyores rialleres amb ordinador o amb
boatiné, homes apressats amb corbata.
Escombriaires a qualsevol hora i funcionaris
a quasi cap. Les poques porteres que
van quedant. Dependentes de merceria
i caixeres del súper. Els veterans de la
petanca i les iaies que aguanten els néts.
El gremi de l’arracada i el tattoo. El paio
que fa recados a peu i el xava motorista.
Els cecs emmudits a les cabines, aturats
molt actius, monges modernes, quinquis
i empleats de “la caixa”.

La gent del barri, treballadora, matinera,
fraternal, dipositària d’una exquisida
filosofia del carrer i contenta de viure. En
fi, el poble de Barcelona. Real, assedegat
de poesia, ballant la sardana i la rumba
en una mixtura complementària i
enriquidora. El que som, el que tenim, el
que somiem.

Des d’aquí convidem a tothom,
barcelonasses, barcelonites, a menjar-se la
festa i a beure a raig o a galet l’alegria de
viure-la amb cordial intensitat.
Tirem els coets, i a mercejar!
Súbete a Colón, súbete a Colón,
desde allí verás la gran Barcelona.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
más cerca del cielo te sentirás.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
en el ascensor, a pie o en avión.

els castells inexpugnables

La gent va i ve, però han deixat prou espais a la plaça com per poder gaudir d’una comoditat que seria perfecta si la xafogor no fos tan intensa. Unes octavetes a les llambordes recorden que el director de la banda municipal, Josep Mut, avui ja no actuarà: “No! Diguem no!...” (en unes declaracions seves al diari llegeixo que diu: “La sala de càmera serà la càmera de gas”). Avui toca l’actuació de les colles de casa, les dels barris, que no són tan espectaculars com les grans colles, però no importa, l’emoció, per als qui no som entesos, és la mateixa. En veure com es van enlairant els pisos, com participen homes i dones, nens i nenes, d’aquí i de fora, un es pregunta com és que els catalans som tan ases que permetem que un burro ens simbolitzi, fins i tot fora del país.


Plàsticament la festa és sensacional , però entre la preparació d’un castell i la seva execució hi ha temps per fixar-se en l’entorn, en els detalls, en els gestos de participants i espectadors. Una petita part d’aquest temps me la passo repassant els balcons de l’Ajuntament, just davant. I com que avui faig mitja festa, m’estalvio més paraules i us deixo veure la jornada castellera a través dels ulls i els gestos -en rigorós ordre cronològic- del nostre alcalde (m'ha semblat que en un moment se li encenien tot d'idees noves en forma de bombetes) i acompanyants (en faltaven); així, sense afegits, encara que gairebé no em puc estar de comentar algunes imatges. No ho faré, però.

apunt parcial de les festes de la Mercè

Quina gentada a les festes de la Mercè! És d’agrair que l’ajuntament les concentri tant i en lloc de portar-nos-les davant de casa ens les situï a Ciutat Vella, al mig del Passeig de Gràcia i a la perifèria, encara que hi hagi veïns que protestin perquè se sentin discriminats, que després no pararien de dir que no han pogut dormir, i això i allò.

A banda dels actes, el que em sembla espectacular de la festa és la quantitat de parades que associacions diverses arriben a concentrar en l’espai de la plaça de Catalunya, i això que m’imagino que no hi són totes, ni de bon tros. Que vols ser pessebrista? Tens una parada on apuntar-te. Que t’has separat i el teu marit o la teva dona t’exigeixen la custòdia dels fills? Tens cinc parades per informar-te. Que tens colitis ulcerosa? No et trobaràs sol. L’associacionisme a Catalunya ha estat i continua estant un dels motors del país, malgrat que els partits polítics i el propi govern li hagin volgut treure protagonisme i efectivitat en els darrers anys. Mal fet: Catalunya sense associacions seria un altre país; no sé si millor o pitjor, però ben diferent, desnaturalitzat.

Continuo baixant fins a la plaça de sant Jaume, on hi ha un dels pocs escenaris en actiu abans de començar la festa nocturna. Assisteixo a un acte de pancomarcalisme, d’identitat del país que em confirma el que deia en el paràgraf anterior. Mentre els pastorets de Mataró, per citar un nom, continuïn existint, Catalunya serà viva, facin el que facin les autoritats, diguin el que diguin els mitjans, pesi a que pesi, i encara que el meu vídeo hagi captat més uns fantasmes que una realitat: no és fàcil treballar a contrallum amb només automatismes.



Visca les Festes de la Mercè! I visca –avui és inevitable- Messi!