ara, que encara plou

La visió, i sobretot el soroll monòton des de casa de la pluja ja d’abril –maleïts vidres dobles que ensordeixen el so- em provoca diversos sentiments: de malenconia i de companyia, de deixadesa i d’eufòria continguda, de placidesa i de rebel·lió, de retrobament i de pèrdua, d'olor de novetat i de resclosit, d’intemporalitat, com de retorn i de futur alhora.

Escoltava a la tarda una estona les paraules del conseller Saura al Parlament i m’avorrien, i prevec que encara m’hagués avorrit més escoltant les preguntes que li deuen haver fet i les respostes que ha donat. El discurs pot ser nou –ho és- però els arguments són vells. L’assumpte que provoca la intervenció del conseller tants dies després és vell i hauria de ser enllestit amb la màxima rapidesa al Parlament. Tanta indignació, tanta sorpresa, tanta ignorància, tanta cara de circumstàncies que no veig però sé. Com si no sabéssim qui és qui i quin paper juga cadascú, com si cada dia comences el món. Per Tutatis! I mentrestant les novetats dels temps van quedant en segon pla perquè és molt més fàcil, més gratificant, més segur, parlar del de sempre.

Doncs jo també parlaré del de sempre o, més ben dit, copiaré el de sempre. Encara que com a Carner se’m titlli de frívol –allà cadascú- copiaré un poema seu que fins ara, en què el tramvia barceloní era relativament perifèric, era una estampa inimaginable o marginal, exempta del glamur que li confereix el “tram” i que aviat –qui ho havia de dir: els barcelonins necessitem la Diagonal com a passeig, ho confirmarà la consulta popular- serà una realitat.

La bella dama del tramvia

Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama en el tramvia.

la nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar; quan parli, meliodosament:
és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavors la flama del sentit.
Mes, si pugéssim, ¿fóra eterna?

¡Oh, no! La vella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.

Car la beutat, o baixa quan hem pujat- ço és...
la nostra maniobra subtil resulta vana-,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera; la dama corre avall
o bé dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom s'enfila.

Jovent, ¡oh tu que cerques la joia o el renom!
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són
com la bella dama del tramvia

Josep Carner. Auques i ventalls, 1914