1.4.09

ara, que encara plou

La visió, i sobretot el soroll monòton des de casa de la pluja ja d’abril –maleïts vidres dobles que ensordeixen el so- em provoca diversos sentiments: de malenconia i de companyia, de deixadesa i d’eufòria continguda, de placidesa i de rebel·lió, de retrobament i de pèrdua, d'olor de novetat i de resclosit, d’intemporalitat, com de retorn i de futur alhora.

Escoltava a la tarda una estona les paraules del conseller Saura al Parlament i m’avorrien, i prevec que encara m’hagués avorrit més escoltant les preguntes que li deuen haver fet i les respostes que ha donat. El discurs pot ser nou –ho és- però els arguments són vells. L’assumpte que provoca la intervenció del conseller tants dies després és vell i hauria de ser enllestit amb la màxima rapidesa al Parlament. Tanta indignació, tanta sorpresa, tanta ignorància, tanta cara de circumstàncies que no veig però sé. Com si no sabéssim qui és qui i quin paper juga cadascú, com si cada dia comences el món. Per Tutatis! I mentrestant les novetats dels temps van quedant en segon pla perquè és molt més fàcil, més gratificant, més segur, parlar del de sempre.

Doncs jo també parlaré del de sempre o, més ben dit, copiaré el de sempre. Encara que com a Carner se’m titlli de frívol –allà cadascú- copiaré un poema seu que fins ara, en què el tramvia barceloní era relativament perifèric, era una estampa inimaginable o marginal, exempta del glamur que li confereix el “tram” i que aviat –qui ho havia de dir: els barcelonins necessitem la Diagonal com a passeig, ho confirmarà la consulta popular- serà una realitat.

La bella dama del tramvia

Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama en el tramvia.

la nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar; quan parli, meliodosament:
és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavors la flama del sentit.
Mes, si pugéssim, ¿fóra eterna?

¡Oh, no! La vella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.

Car la beutat, o baixa quan hem pujat- ço és...
la nostra maniobra subtil resulta vana-,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera; la dama corre avall
o bé dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom s'enfila.

Jovent, ¡oh tu que cerques la joia o el renom!
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són
com la bella dama del tramvia

Josep Carner. Auques i ventalls, 1914

6 comentaris:

Gatot ha dit...

sense cap dubte,
la dama del tranvia
més que el paio
de la consselleria!

noi -si em permets la confiança-, m'has reafirmat la convicció de no mirar televisor encès més que el que sigui imprescindible per no estar totalment out del món...

només he trobat a faltar un petit incís de realitat, obviat o oblidat, pel que fa al doble vidre... de Barcelona estan, no recordeu que les finestres poden obrir-se? (sobretot en aquesta època de l'any, quan encara la molesta xafogor no ha fet acte de presència...)

petons i llepades sollaneres!
(i acceptats, ofcors, els petons dialectals de l'altre dia...)

Júlia ha dit...

Ai, quan les finestres s'obrien i no havíem de patir tant!!! Quins temps, quines finestres, quines 'mores'!!!

Per cert, en el 'meu temps' cantàvem un tema a ritme de màdison, amb lletra de Miquel Porter (crec), que mostrava una dama del tramvia molt més proletària:

Xavaleta del meu barri
la del tramvia primer
quan tu passes cada dia
s'apaga el llum del carrer.
M'agrada tenir-te a prop
potser mai no t'ho diré
i et veure mig adormida
somniant el que no sé.
Pel teu somni jo daria
i per fer-hi un bon paper,
la paga de la setmana
el jornal d'un pobre obrer.
Cobrir-te de flors voldria
ja que de pells no podré,
cobrir-te de la ginesta
d'una muntanya que sé.
La muntanya del meu somni,
el somni d'un pobre obrer,
cada nit se'm repetia
tu hi tens el primer paper.

Era un obrer amb aspiracions burgeses, ja es veu prou, és clar.

F.Puigcarbó ha dit...

que era un "smart"? ara és un cotxe petit, o és una llicencia teva?
Perdoni la ignorància

Montse ha dit...

M'he fet la mateixa pregunta que en F. Puigcarbó...

I anava a dir el mateix que el Gatot: per què no obries la finestra, Pere?

i em pregunto a mi mateixa: On rau, la meva originalitat, que em trobo "copiant" els pensaments dels altres? O és que els altres i jo pertanyem a la mateixa "tribu"? (perquè està clar que quan em sembla que estic copiant o agafant com un préstec els pensaments d'altri, ho faig només amb les persones amb qui combrego en ideologia - més o menys)

Apa, me'n torno als meus menesters... que ja he dit al meu blog que estic fora de l'onda, en aquests moments. Però tornaré, Pere. És una amenaça!

pere ha dit...

On vas a parar, gatot, i tant que no hi ha color, per sempre més la dama del tarmvia encara que sigui fugissera, o precisament per això.
No creguis, jo sóc televident, i evidentment, la tele m'emprenya, pur masoquisme. Fliç tu que tens conviccions i les practiques.
Ah, la qüestió de la finestra! Podría dir que és una llicència poètica, però en realitat és una protecció dels 10 graus exteriors i de la situació provisional ocasionada per l'obra de casa (veure el post de més amunt).
petons polsosos barcelonins!

Bonica cançó, Júlia, (evidentment, una variació, inspirada en el poema de Carner però amb connotacions perifèriques, per bé que amb un ull posat en un possible futur al passeig de Gràcia)
Oh màdison, oh Porter, oh temps fugisser!

Smarts, Francesc, no és una llicència meva, sinó carneriana. Suposo que contrasta els "smarts" ("elegants" o la traducció que li donin els entesos) amb els de la pescateria de manera que quedi clara la barreja de classes socials que viatjava en tramvia. ep, dic jo.

Contestada més amunt, Montse, la pregunta segons com jo ho entenc.
Contestada, en part, també la pregunta de la finestra. Com que ets la darrera a visitar-me...:-)
Per què vols ser original? La originalitat no és un mèrit en si mateix; ho spa tu i ho sé jo. En canvi, coincidir i, si s'escau, superar els originals... Uf, que més voldria jo.
Més que fora d'onda estàs segurament en una altra onda, però m'laegrara que tornis a la que desitges.
Petons, montse.

F.Puigcarbó ha dit...

ah! dubte aclarat