Egipte és el país
àrab més gran. Però aquest gegant està malalt. No funciona res.
Egipte ha crescut (80 milions d'habitants), les seues necessitats són
difícils de satisfer. Una cosa ha quedat clara: la religió no pot
respondre totes les demandes del poble...
Tahar ben Jelloun: “La
revolució no s'ha acabat”
En llegir aquestes paraules del darrer paràgraf de l'article de l'escriptor marroquí vaig pensar, i no ho repetiré gaires vegades, que ningú no pot respondre les demandes de ningú a llarg, o no tan llarg, termini. I què si els egipcis tenen una certa estabilitat? O els tunisians..., o els catalans. Quan durarà tot plegat? D'acord, carpe diem.
Curiosament un bestseller publicat aquest any, literàriament força dolent, planteja des del present la realitat futura de la humanitat que, en un dels actes de negació més espectaculars de la nostra història recent, a penes es comenta o és objecte d'unes burles que indiquen la supèrbia i l'orgull de la nostra espècie, o la desinformació:
-Robert, des d'un punt de vista estrictament científic, tenint en compte únicament la lògica, no els sentiments, puc assegurar-te que si no es produeix un canvi dràstic, s'acosta la fi de la nostra espècie. Y passarà ràpidament. No consistirà en foc, sobre l'Apocalipsi o una guerra nuclear, sinó en el col·lapse total a causa de la quantitat de gent que habita el planeta. Les matemàtiques són indiscutibles...
Dan Brown: Inferno
Com que les meus matemàtiques són elementals, m'estalviaré d'anar més enllà de la cita; tampoc no argumentaré per què les solucions tecnològiques que augmenten en progressió geomètrica, com la població del planeta, no seran capaces de trobar una solució al col·lapse. A veure, no és que m'importi gaire, que sé que tot el que comença s'acaba i, potser, torna a començar. Mentrestant, fullejant Dan Brown, m'han vingut ganes de llegir Dante, però la meua Divina Comèdia, de la Col·lecció Austral, comprada l'any 73, sé que no em satisfaria, així que, a l'espera de prendre una decisió, m'escolto la simfonia de Liszt. Llàstima que no hi hagi el Paradís, però Liszt sabia les seues limitacions (i Wagner, el seu gendre, també les hi recordà) , i les nostres.
