No recordo qui, ja fa anys, va publicar un llibre que em sembla que es titulava
El que hem menjat. Ara que, paradoxalment, la gent cuina menys que mai d'una manera regular –de vegades veritables aberracions- i és capaç de cruspir-se inimaginables porqueries, aquesta mateixa gent s’entesta a explicar-te les delícies que el seu paladar suposadament entrenat i selecte ha tastat dues vegades a la setmana, tres cops al mes o al llarg de l’any. Algunes vegades et narren experiències gairebé sobrenaturals que els farien vomitar si les hagués fet la cuinera del bar de la cantonada. Dit d’una altra manera, hi ha gent que encara que no ho expressi directament valora sobretot on han menjat i qui ha cuinat. No cal dir que a mi no em sembla malament i aprecio el lloc on es menja i qui ha preparat el plat, perquè la cuina és cada dia més un acte cultural, un fet artístic que sobrepassa la necessitat purament animal d’alimentar-se per sobreviure. Com en les altres arts, però, la literatura, per exemple, en què alguns lectors no tenen altre gust que el que dicta la moda –minoritària o majoritària- en la cuina, la restauració, la gastronomia, o com se li vulgui dir, tinc la sensació que hi ha molts degustadors que s’alimenten a través dels paladars dels altres i molts cuiners que subsisteixen en els primers llocs dels rànquings no per mèrits propis sinó per campanyes publicitàries i pel babauisme de crítics inconsistents i de clients sense criteri propi.
Bona part del que acabo d’exposar és pura especulació sense fonaments. Jo sóc de gustos senzills, fins i tot primitius, i, a més, per diverses raons, entre les quals no és la menys important l’econòmica, freqüento poquíssim els establiments que podrien figurar en un llibre titulat
On hem menjat o
Qui ha cuinat. De tant en tant, però, m’agrada “descobrir” o que em portin a llocs que, prescindint del menjar o , més ben dit, a més del menjar, tinguin un encant especial, que en el meu cas es pot centrar en la situació geogràfica, en el tracte, en la tranquil·litat, en la companyia...
Durant aquestes passades vacances poc planificades, d’atzars o de decisions preses d’un dia per l’altre o el mateix dia, vam decidir, seguint el nostre estat d’ànim, anar a un restaurant que s’anunciava així en la primera pàgina del seu fullet informatiu:
Even as we speak, envious time
is running away from us.
Seize the day and trust
as little as possible in the future.(també en altres llengües)
Si agafeu la carretera que va del Perelló a Rasquera, aproximadament al quilòmetre 8,5, a la plana del Burgà, veureu a mà esquerra una inscripció en blau en una roca que posa Carpe Diem i una fletxa, just a la dreta, que indica el camí que haureu de seguir per arribar al restaurant. Bona part del trajecte, de poc més d’un quilòmetre, està asfaltat i la resta no presenta dificultats per cap tipus de vehicle. Si aneu a sopar, és aconsellable arribar quan encara és de dia per poder gaudir una mica de l’entorn d’oliveres, ametllers, vinya i algun garrofer, però sobretot, per poder contemplar el muntatge que han fet els propietaris al voltant de la caseta de camp ara ampliada: gàbies amb ocells més o menys exòtics, ponis que conviuen amb conills d’orelles llargues i caigudes i cangurs..., la decoració eclèctica i diversa dels espais a l’aire lliure...
No em feu del tot cas perquè potser hi haurà algun error tècnic, però si no m’equivoco, el restaurant és propietat de dos nois, un anglès i un madrileny amb ascendència materna mequinensana, que es van instal·lar en l’indret deu fer tres anys i han anat ampliant el local, inicialment amb cabuda per a una trentena de comensals, fins a poder donar servei actualment a un centenar. L’interior el formem dos menjadors i hi ha també unes quantes taules sota un porxo. Crec que tenen algunes –poques- habitacions. La decoració és sorprenent, recarregada, eclèctica com a l’exterior: desenes d’objectes del terra al sostre omplen tots els racons. Les taules, diferents, són espaioses, com els seients, i la distància entre elles és notable, de manera que la sensació d’espai és absolutament agradable; en alguns casos, entre les taules encara hi ha algun sofà, més decoratiu que amb altres funcions (encara que jo vaig agafar-ne dos coixins per afegir al respatller del meu seient). La il·luminació la proporcionen llums de diversos estils, però en la pròpia taula la base lumínica són les espelmes (poca llum, pel meu gust). El dia que van anar, els cambrers eren sobretot estrangers, com bona part dels clients.
Anem al gra, perquè ja veig que el que voleu saber és el que es menja. Es podria dir que es tracta d’una carta-menú de cuina de mercat que es canvia cada setmana i que, quan vaig anar jo constava de 10 entrants, 9 segons i 8 postres, suficientment variada perquè tothom pogués sentir-se satisfet. Els plats, com tot en l’establiment, abasten una àmplia gamma d’estils, des del conegut carpaccio de vedella (un fix) a l’exotisme del cangur amb salsa de pebre o la tonyina a l’estil asiàtic (no dono més detalls de la carta perquè al final podeu veure-la sencera si cliqueu sobre ella). Tot plegat, mengeu el que mengeu, 25 euros sense les begudes Els tres plats que vaig triar em van semblar excel·lents, sobretot l’amanida amb tartar dos salmons i la mousse de mango, gelat de banana i salsa de fruites de la passió a la presó. Potser algú pot trobar les salses i els especiats un pèl peculiars, però també es tracta de tastar alguna novetat, oi? Si a l’entorn i al menjar (pica-pica previ i “xupito” final per gentilesa de la casa), afegim el ritme en el servei, el tracte correcte dels cambrers i la cordialitat de Joan, el madrileny una mica mequinensà, em sembla que no hi ha dubte que el Carpe Diem (
bonica pàgina a Internet: passegeu-vos-hi) és un lloc adequat per anar a deixar que passi el temps sense preocupar-se per res més. Compte, si hi voleu que us agafin és imprescindible fer una reserva, entre altres coses perquè no obren tots els dies de la setmana i perquè en algunes dates la demanda sobrepassa l’oferta. Així que: 678 477 700.
Ah, un retret tècnic al Joan. Potser seria bo que la mateixa cura amb tot el que fan, l’haurien de tenir a l’hora d’escriure la versió catalana de la carta, i més tenint en compte que aquesta cura semblava evident en els altres idiomes: doneu temps al temps. No ho vaig fer en el seu moment, però des d’aquí m’ofereixo a dedicar una horeta setmanal a fer les correccions (deixem de banda les contraprestacions en espècies).
P. D. Si us sobra el temps (durant les vacances se suposa que sí) i us el voleu menjar, us proposo anar, després de fer la migdiada i abans de sopar, a fer una petita excursió fins a les pintures rupestres de Cabra-Feixet, per la mateixa carretera, però tombant a l’esquerra una mica abans del camí del restaurant. Aquells pintors sí que sabien què era això del carpe diem, abans que en parlés Horaci.
