anar fent: apocalíptics, integrats, i poca cosa més.

Egipte és el país àrab més gran. Però aquest gegant està malalt. No funciona res. Egipte ha crescut (80 milions d'habitants), les seues necessitats són difícils de satisfer. Una cosa ha quedat clara: la religió no pot respondre totes les demandes del poble...

Tahar ben Jelloun: “La revolució no s'ha acabat”

En llegir aquestes paraules del darrer paràgraf de l'article de l'escriptor marroquí vaig pensar, i no ho repetiré gaires vegades, que ningú no pot respondre les demandes de ningú a llarg, o no tan llarg, termini. I què si els egipcis tenen una certa estabilitat? O els tunisians..., o els catalans. Quan durarà tot plegat? D'acord, carpe diem.

Curiosament un bestseller publicat aquest any, literàriament força dolent, planteja des del present la realitat futura de la humanitat que, en un dels actes de negació més espectaculars de la nostra història recent, a penes es comenta o és objecte d'unes burles que indiquen la supèrbia i l'orgull de la nostra espècie, o la desinformació:

-Robert, des d'un punt de vista estrictament científic, tenint en compte únicament la lògica, no els sentiments, puc assegurar-te que si no es produeix un canvi dràstic, s'acosta la fi de la nostra espècie. Y passarà ràpidament. No consistirà en foc, sobre l'Apocalipsi o una guerra nuclear, sinó en el col·lapse total a causa de la quantitat de gent que habita el planeta. Les matemàtiques són indiscutibles...

Dan Brown: Inferno

Com que les meus matemàtiques són elementals, m'estalviaré d'anar més enllà de la cita; tampoc no argumentaré per què les solucions tecnològiques que augmenten en progressió geomètrica, com la població del planeta, no seran capaces de trobar una solució al col·lapse. A veure, no és que m'importi gaire, que sé que tot el que comença s'acaba i, potser, torna a començar. Mentrestant, fullejant Dan Brown, m'han vingut ganes de llegir Dante, però la meua Divina Comèdia, de la Col·lecció Austral, comprada l'any 73, sé que no em satisfaria, així que, a l'espera de prendre una decisió, m'escolto la simfonia de Liszt. Llàstima que no hi hagi el Paradís, però Liszt sabia les seues limitacions (i  Wagner, el seu gendre, també les hi recordà) , i les nostres.

la torna

Mentre llegeixo la Júlia, vaig pensant que avui mateix pensava el que diu ella: per una circumstància atzarosa, algun llibre, algunes paraules, retornen a nosaltres des del suposat oblit, algunes paraules llegides acaben formant part de nosaltres mateixos, les repetim, les fem nostres, i no recordem des de quin text ens van quedar gravades, gairebé per sempre.

De tant en tant, jo, que llegeixo poca poesia, vaig recordant alguns versos, gairebé mai poemes sencers: tinc poca memòria. Algun dia les paraules no em volen deixar anar, es mostren insistents, fins i tot incòmodament insistents. En ocasions, la seva permanència és benvinguda. Versos vells i versos nous. Versos amb amo i versos que costen d’identificar. Versos dels llibres i versos de la pantalla. Versos que busco per confirmar.

Algunes vegades, amb aquests versos que es presenten a l’atzar –l’atzar mai no és atzarós-, em sembla que puc reconstruir la meva història: una part de la història. Obviaré noms i dates, tasca feixuga que no ens aportarà res. Mig ordenaré.

Per definir l'atzar he d'escriure,
primer, un número: l'u.

Rosa i jonquilla,
Clavell i nard.

Perquè has vingut han florit els lilàs
I han dit llur joia envejosa a les roses.

què
vas fer-ne
dels petons que
m'escanyaven, que
ara surten a raig i
cremen a frec
de llavis?

Allí em semblà que amb ella jo cremava,
i el foc imaginat cremava tant,
que d’un plegat el somni s’estroncava.

Ell seia molt quiet. Son gran mirar, pendent
de la mà d'ella que, amb anells corbada,
com si s'avancés contra la neu i el torb,
difícilment, anava per les tecles blanques.

Que se n’ha fet de l’amor,
tan prest s’apaga?

Jus lo front port vostra bella semblança
de que mon cors nit e jorn fa gran festa

I ara potser val més que calli.
No convé que encara m’agafin
temptacions d’insinuar
com hauria anat el relat
encaminat al seu bon terme.

Un dia, enmig de les pàgines d’un llibre que em va tornar, vaig trobar un paperet quadriculat –qui sap on para- amb dos d’aquests versos. No era ben bé allò, però no s’hi podia fer res. No, no es deia Helena.