Bé, el llibre, al qual no sabria atribuir un gènere concret i que segueix les pautes estructurals dels bestsellers, m’ha funcionat perfectament tot i que en alguns moments he trobat que s’allargava innecessàriament, sobretot en les excessives disquisicions de les comissaries. Bons, dolents, una intriga més o menys versemblant i actual –alguns diran que amb exageracions, però més exageracions té la vida- marc social interessant, etc. En fi, els elements necessaris per anar passant pàgines. I gaire res més si no fos per un personatge, la Lisbeth Salander. Qui és aquesta noia? Doncs físicament no sembla gaire atractiva:
Tornant a l’habitació, va aturar-se tota nua davant el mirall de l’armari i va examinar cel seu cos amb admiració. Continuava pesant quaranta dos quilos i feia gairebé un metre cinquanta d’alçada. En aquest sentit, no hi havia gran cosa a fer. Tenia uns membres tan prims com els d’una nina, unes mans petites i i uns malucs que no semblaven pas tenir-les totes.
Però tenia pits.
Ben poca cosa, oi? I a més els pits tampoc no eren gran cosa, us ho asseguro; és clar que abans de fer-se uns implants eren únicament “simples esbossos d’inflor”. Que el drac que li anava de l’espatlla al cul pot resultar atractiu per algú? Allà cadascú.
Que la Lisbeth sigui una inadaptada social incapaç de mostrar els seus sentiments i una relació estable, no ajuda gaire a mostrar cap empatia. O sí? Mare caixera i pare desconegut – de moment-. Vaja novetat. Li agraden les mates i és una hacker sensacional, una investigadora fora de sèrie i un geni dels escacs. I què? És lesbiana o heterosexual? A qui li importa? És capaç de dominar un assassí sense sentiments, amb un cos espectacular i que pateix analgèsia congènita. Qui s’ho pot creure? Molt bé, és milionària, però quina importància té això? Que sembla que el món està en contra seva? El món és així.
Però alguna cosa deu tenir la Lisbeth Salander, perquè quan l’autor la fa desaparèixer durant un bon nombre de pàgines, el lector –en aquest cas jo- comença a impacientar-se i pensa: molt bé, Larsson, però, pots fer tornar la Lisbeth! Qui és aquesta noia? Una heroïna romàntica? Una heroïna de tragèdia grega a qui la fatalitat acabarà fent desaparèixer? Un model de la dona del segle XXI que encara està per definir? Per què ens enganxa la Lisbeth Salander? Qui es veu capaç d’explicar-m’ho?
Llegida segona novel·la de la sèrie i com que de moment no tenia ganes de llegir l’anterior, vaig anar a la llibreria a veure si ja havia sortit la tercera. La llibretera informadora em va dir que encara no, que què més voldria ella. No em vaig donar per vençut i li vaig demanar si tenien una traducció que no fos en català o castellà. Sí, en francès, però jo no domino la llengua, em va dir. I mentre em dirigia a la secció corresponent, la meva informadora, amb un somriure de complicitat i ignorant per un moment els altres clients i clientes –més clientes- impacients em deia: per què la Lisbeth no pot morir, oi?. Evidentment que no. Perquè malgrat tot ens l’estimem i farem el que calgui per ella.
En resum, que he comprat La reine dans le palais des courants d’air –ho sento pels de Columna que no la publicaran fins al juny o el juliol segons em diuen- i ja me l’he començat, però no us penso dir res... excepte un paràgraf de l’inici per tal de mantenir l’interès:
-Helicoptère entrant. Deux patients. Un home âgé et une jeune femme. Elle est blessée par balle.
Us imagineu aquests dos al mateix hospital? Ja em direu.
Hi haurà una quarta novel·la ara que l’autor és mort? Coses més estranyes s’han vist.
