divagació economicoliterària

Fa uns dies devíeu llegir una entrevista i comentaris a Eva Gabrielsson, companya d’Stieg Larsson, en què entre altres temes parlava de la publicació, sense data encara, d’un llibre sobre fets posteriors a la mort de Larsson (ja sabeu que el pare i un germà reben els drets d’autor de la trilogia, que en algun moment, com ja vaig dir jo i ella insinua, es pot convertir en una tetralogia). Vau llegir també que uns senyors noruecs han obert un compte on els lectors de Millennium poden ingressar determinada quantitat de diners que vénen a ser una mena de drets d’autor paral·lels, un desgreuge, per a Eva Gabrielsson. Bé, podeu llegir més detalls a “La Vanguardia” (per als lectors i simpatitzants, aquí un article del maig de l'any passat) o al bloc de la Teresa Amat, que a més fa unes consideracions sobre tot plegat.

La veritat és que jo entenc perfectament la situació i l'emprenyament educat de la senyora Gabrielsson; una altra cosa és sí jo en circumstàncies semblants actuaria de la mateixa manera. No ho sé, ni tinc ganes de donar-li voltes. D’altra banda, suposo que en Larsson hagués compartit amb ella part dels diners produïts per les seves tres obres, cosa que davant de la realitat legal no té cap mena d’importància.

Bé, de fet a mi el que m’ha cridat l’atenció de l’escrit és que els organitzadors dels drets d’autor paral·lels demanin aportacions de 2,26, 5,28 i 11,32 euros segons que els lectors estiguessin enfadats, ofesos o furiosos davant la injustícia que s’ha comès amb Eva Gabrielsson. No m’he explicat bé, no estic sorprès per la gradació d’indignació dels lectors i per la diferent aportació segons la triple gradació, sinó per aquestes xifres tan estranyes. I m’ha costat una mica arribar a la conclusió que qualsevol lector més espavilat ja deu tenir clara: la petició original és en corones i no en euros, és a dir, 20, 50 i 100 corones. En fi.

P. S. Ja vaig dir que m'he llegit els dos darrers títols de la trilogia. Ara estic llegint L'home més buscat, de John le Carré (vaig per la pàgina 111). No sé fins quin punt són comparables les novel·les, però generalitzo. Les novel·les (novel·la) de Larsson, deixant de banda la singularitat de la Salander -heroïna del romanticisme modern- és d'una linialitat, malgrat les històries creuades i l'anàlisi social, i una simplicitat notable; L'home més buscat, de moment, és molt més complexa, més escèptica, més realista (no sé si l'Annabel Richter se'm convertira també en heroïna sentimental; en té possibilitats). Entenc que Millennium tingui molt més lectors que L'home més buscat, malgrat que le Carré, déu n'hi do també.

net

Elle se demanda pourquoi elle, qui avait tant de mal à parler d’elle-même aux personnes qu’elle rencontrait face à face, révélait sans le moindre problème ses secrets les plus intimes à une bande de farfelus totalement inconnus sur Internet. Mais le fait était que si Lisbeth Salander avait une famille et un groupe d’appartenance c’était justement ces fêlés complets.
[…]
Lisbeth ignorait tout de l’apparence physique de citoyens de Hacker Rep et elle n’avait qu’une vague idée de ce qu’ils faisaient hors du Net –les citoyens étaient particulièrement vagues au sujet de leurs identités. SixOfOne par exemple, prétendait qu’il était un citoyen américain noir, mâle et d’origine catholique, domicilié a Toronto au Canada. Il aurait tout aussi bien pu être blanche, femme, luthérienne et domiciliée à Skövde en Suède.
[…]
Sur le Net, Plague était un citoyen intelligent et socialement doué. En réalité, il était un trentenaire obèse et asocial avec une pension d’invalidité, qui habitait à Sundbyberg. Il se lavait franchement trop peu souvent et son appartement puait. Liseth limitai au maximum ses visites chez lui. Le fréquenter sur le Net était amplement suffisant.


Stieg Larsson. La reine dans la palais des courants d'air.



















(Messenger, blogger, gmail, Hacker Rep, FACEBOOK, ..., ... Amics coneguts i desconeguts, amistats d’un dia, amistats per a tota la vida, famílies monoparentals, famílies nombroses, famílies impossibles, visites fugaces, visitants anònims que no deixen petjades, visites llarguíssimes amb pijama inclòs, lectures compartides, suggeriments de lectures, amors, desamors, ignoràncies, baralles familiars, reconciliacions d’amics, horacià, dantesc, inacabable, ficcions que són realitat, realitats que són ficció, investigacions... Qui m’ha assenyalat amb la tecla aquí?: Yes, this is the author )

i es convertí en reina

Feia una mica de temps que no llegia cap novel·la negra ni policíaca, ni semblant, i vaig creure que La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, d’Stieg Larsson, segona obra de la trilogia Millennium, seria una bona reentrada, malgrat anar al capdavant de les llistes de les novel·les més venudes.

Bé, el llibre, al qual no sabria atribuir un gènere concret i que segueix les pautes estructurals dels bestsellers, m’ha funcionat perfectament tot i que en alguns moments he trobat que s’allargava innecessàriament, sobretot en les excessives disquisicions de les comissaries. Bons, dolents, una intriga més o menys versemblant i actual –alguns diran que amb exageracions, però més exageracions té la vida- marc social interessant, etc. En fi, els elements necessaris per anar passant pàgines. I gaire res més si no fos per un personatge, la Lisbeth Salander. Qui és aquesta noia? Doncs físicament no sembla gaire atractiva:


Tornant a l’habitació, va aturar-se tota nua davant el mirall de l’armari i va examinar cel seu cos amb admiració. Continuava pesant quaranta dos quilos i feia gairebé un metre cinquanta d’alçada. En aquest sentit, no hi havia gran cosa a fer. Tenia uns membres tan prims com els d’una nina, unes mans petites i i uns malucs que no semblaven pas tenir-les totes.
Però tenia pits.

Ben poca cosa, oi? I a més els pits tampoc no eren gran cosa, us ho asseguro; és clar que abans de fer-se uns implants eren únicament “simples esbossos d’inflor”. Que el drac que li anava de l’espatlla al cul pot resultar atractiu per algú? Allà cadascú.

Que la Lisbeth sigui una inadaptada social incapaç de mostrar els seus sentiments i una relació estable, no ajuda gaire a mostrar cap empatia. O sí? Mare caixera i pare desconegut – de moment-. Vaja novetat. Li agraden les mates i és una hacker sensacional, una investigadora fora de sèrie i un geni dels escacs. I què? És lesbiana o heterosexual? A qui li importa? És capaç de dominar un assassí sense sentiments, amb un cos espectacular i que pateix analgèsia congènita. Qui s’ho pot creure? Molt bé, és milionària, però quina importància té això? Que sembla que el món està en contra seva? El món és així.

Però alguna cosa deu tenir la Lisbeth Salander, perquè quan l’autor la fa desaparèixer durant un bon nombre de pàgines, el lector –en aquest cas jo- comença a impacientar-se i pensa: molt bé, Larsson, però, pots fer tornar la Lisbeth! Qui és aquesta noia? Una heroïna romàntica? Una heroïna de tragèdia grega a qui la fatalitat acabarà fent desaparèixer? Un model de la dona del segle XXI que encara està per definir? Per què ens enganxa la Lisbeth Salander? Qui es veu capaç d’explicar-m’ho?

Llegida segona novel·la de la sèrie i com que de moment no tenia ganes de llegir l’anterior, vaig anar a la llibreria a veure si ja havia sortit la tercera. La llibretera informadora em va dir que encara no, que què més voldria ella. No em vaig donar per vençut i li vaig demanar si tenien una traducció que no fos en català o castellà. Sí, en francès, però jo no domino la llengua, em va dir. I mentre em dirigia a la secció corresponent, la meva informadora, amb un somriure de complicitat i ignorant per un moment els altres clients i clientes –més clientes- impacients em deia: per què la Lisbeth no pot morir, oi?. Evidentment que no. Perquè malgrat tot ens l’estimem i farem el que calgui per ella.

En resum, que he comprat La reine dans le palais des courants d’air –ho sento pels de Columna que no la publicaran fins al juny o el juliol segons em diuen- i ja me l’he començat, però no us penso dir res... excepte un paràgraf de l’inici per tal de mantenir l’interès:

-Helicoptère entrant. Deux patients. Un home âgé et une jeune femme. Elle est blessée par balle.

Us imagineu aquests dos al mateix hospital? Ja em direu.

Hi haurà una quarta novel·la ara que l’autor és mort? Coses més estranyes s’han vist.