3.1.09

i es convertí en reina

Feia una mica de temps que no llegia cap novel·la negra ni policíaca, ni semblant, i vaig creure que La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, d’Stieg Larsson, segona obra de la trilogia Millennium, seria una bona reentrada, malgrat anar al capdavant de les llistes de les novel·les més venudes.

Bé, el llibre, al qual no sabria atribuir un gènere concret i que segueix les pautes estructurals dels bestsellers, m’ha funcionat perfectament tot i que en alguns moments he trobat que s’allargava innecessàriament, sobretot en les excessives disquisicions de les comissaries. Bons, dolents, una intriga més o menys versemblant i actual –alguns diran que amb exageracions, però més exageracions té la vida- marc social interessant, etc. En fi, els elements necessaris per anar passant pàgines. I gaire res més si no fos per un personatge, la Lisbeth Salander. Qui és aquesta noia? Doncs físicament no sembla gaire atractiva:


Tornant a l’habitació, va aturar-se tota nua davant el mirall de l’armari i va examinar cel seu cos amb admiració. Continuava pesant quaranta dos quilos i feia gairebé un metre cinquanta d’alçada. En aquest sentit, no hi havia gran cosa a fer. Tenia uns membres tan prims com els d’una nina, unes mans petites i i uns malucs que no semblaven pas tenir-les totes.
Però tenia pits.

Ben poca cosa, oi? I a més els pits tampoc no eren gran cosa, us ho asseguro; és clar que abans de fer-se uns implants eren únicament “simples esbossos d’inflor”. Que el drac que li anava de l’espatlla al cul pot resultar atractiu per algú? Allà cadascú.

Que la Lisbeth sigui una inadaptada social incapaç de mostrar els seus sentiments i una relació estable, no ajuda gaire a mostrar cap empatia. O sí? Mare caixera i pare desconegut – de moment-. Vaja novetat. Li agraden les mates i és una hacker sensacional, una investigadora fora de sèrie i un geni dels escacs. I què? És lesbiana o heterosexual? A qui li importa? És capaç de dominar un assassí sense sentiments, amb un cos espectacular i que pateix analgèsia congènita. Qui s’ho pot creure? Molt bé, és milionària, però quina importància té això? Que sembla que el món està en contra seva? El món és així.

Però alguna cosa deu tenir la Lisbeth Salander, perquè quan l’autor la fa desaparèixer durant un bon nombre de pàgines, el lector –en aquest cas jo- comença a impacientar-se i pensa: molt bé, Larsson, però, pots fer tornar la Lisbeth! Qui és aquesta noia? Una heroïna romàntica? Una heroïna de tragèdia grega a qui la fatalitat acabarà fent desaparèixer? Un model de la dona del segle XXI que encara està per definir? Per què ens enganxa la Lisbeth Salander? Qui es veu capaç d’explicar-m’ho?

Llegida segona novel·la de la sèrie i com que de moment no tenia ganes de llegir l’anterior, vaig anar a la llibreria a veure si ja havia sortit la tercera. La llibretera informadora em va dir que encara no, que què més voldria ella. No em vaig donar per vençut i li vaig demanar si tenien una traducció que no fos en català o castellà. Sí, en francès, però jo no domino la llengua, em va dir. I mentre em dirigia a la secció corresponent, la meva informadora, amb un somriure de complicitat i ignorant per un moment els altres clients i clientes –més clientes- impacients em deia: per què la Lisbeth no pot morir, oi?. Evidentment que no. Perquè malgrat tot ens l’estimem i farem el que calgui per ella.

En resum, que he comprat La reine dans le palais des courants d’air –ho sento pels de Columna que no la publicaran fins al juny o el juliol segons em diuen- i ja me l’he començat, però no us penso dir res... excepte un paràgraf de l’inici per tal de mantenir l’interès:

-Helicoptère entrant. Deux patients. Un home âgé et une jeune femme. Elle est blessée par balle.

Us imagineu aquests dos al mateix hospital? Ja em direu.

Hi haurà una quarta novel·la ara que l’autor és mort? Coses més estranyes s’han vist.

11 comentaris:

mina. ha dit...

Cas absolutament explicable:

Fent cas del criteri molt bestsellerístic d'un dels meus catalogadors d'art i de bandes sonores de referència, em vaig descarregar l'audiollibre en anglès de la primera i l'he estat escoltant amb la llum apagada cada nit, i tornant de la universitat tot caminant mentre he pogut caminar. Un plaer, tant per Vincent Price com pel text traduit de Larsson, que hi ha qui diu que no acaba de ser literatura perquè no té alta volada. Buf.

Regalo la primera part en català a ma germana aquests reixos (no ho sap però no arribarà aquí, no patisquéssiu...)

Aquest catalogador (que si arriba aquí només podra dir amén) també està fascinat amb la Lisbeth i a sobre està obsedit en que tenim certa retirada (no físicament, però sí en el caràcter, en les maneres, en les aficions) que encara no he sabut veure. Ara bé, enamorat platònicament de i preocupat per la Salander, la seva reacció em temo que "arquetípica" a les Salanders de la vida real és igualment d'amor diluïdament fratern que altra cosa, a la pràctica lleugerament distant, res de pretendre involucrar-s'hi de debò...

o sigui que tot i que la trobeu model de dona del segle XXI, la majoria la seguiu mantenint a ratlla (o a distància), com al model de dona del segle XX (que dubto que fos massa diferent). També jo mateixa encara sóc més valenta amb els personatges de novel·la que amb les persones de carn i os.

Montse ha dit...

Em vaig llegir la primera part en quatre dies. Jo, que sóc lectora d'anar a poc a poc.
Ho vaig dir en el seu dia, però la gent és molt reàcia a llegir bestsellers, encara que aquests s'hagin fet a ells mateixos. Vull dir, en aquest cas, sembla que Larson - que és mort- no va tenir gaire presentació mediàtica. Que el que va funcionar va ser el boca a boca. Ara, això si: ara que ja ha funcionat, segur que els seus hereus - que es deuen estar forrant, a més de barallar-se pels drets d'autor - i les editorials, ja s'encarregaran de posar tota la faramalla necessària perquè la tercera part no passi desapercebuda. I potser contractaran algú que n'escrigui una quarta.

"Xapó" per Larson. Des del més enllà deu estar satisfet!

per cert, la Lisbeth Salander es fa agradable (és un dir) precisament perquè és una marginada social. Si fos una mena d'àngel de Charlie, al menys a mi, no m'interessaria gens... si mira... així són les coses, ja ho veus...

Abraçada!

El veí de dalt ha dit...

Estic amb la Montse. Jo ara estic enganxat al primer volum tot i les prevencions primeres. M'està agradant.

nike shoes ha dit...

i agree your idea ! very nice blog

lola ha dit...

Se m'ha perdut un comentari llarg. Resumeixo:
-Havies d'haver començat pel principi, coi. Algunes de les preguntes que et fas sobre la Salander, hi són respostes.
-Ahir vaig començar la segona.
-La Salander, a parer meu, és molt de disseny, però un disseny lograt, que em recorda les "replicantes" tan maques a Blade Runner, i que tan humanes acaben essent.
Lola

Júlia ha dit...

Sento discrepar, vaig llegir el primer, no em va convèncer i m'han passat les ganes de llegir la resta.

Em va sembla una novel·la negra més, amb un excés de pàgines, de sang i fetge i de psicopatia, què voleu que us digui?

M'agradaria saber si algú de per aquí ha llegit el Brodeck, del Claudel, la història potser no és original però l'autor té, pel meu gust, una màgia especial, cosa que no li passa al Larsson, segons la meva subjectiva opinió.

lola ha dit...

Júlia, estic bastant d'acord. La Salander m'agrada bastant, però; com diu en Pere, quan desapareix, la trobes a faltar. I massa llargues, sí, és una mania molt d'ara em sembla; no sé si imposició editorial. Ja veure'm si acabo la segona. Pura distracció, en tot cas.
No conec Brodeck.
Lola

pere ha dit...

Ostres, no sabia que això ja estava en marxa. I dius que és gratificant?

Comencem pel principi, mina, que és la definició de literatura... Hem acabat ràpiament. Ara, si volem parlar de matisos...

El catalgador deu tenir raó, però, és clar, en el meu cas no li puc donar la raó -obvio el físic desconegut (passaré pel flick)-,i no voldràs que ara em justifiqui, però basti la constatació d'una verbalitat molt més extensa en el teu cas, tot i que sigui virtual.

Quan a la connexió amb la Salander: és que ella o es deixa. És després quan es podria parlar de fraternalitat o el que sigui.

Tens raó, les nostres valenties mentals sovint no es corresponen amb les nostres accions. Què s'hi pot fer, som així. Llàstima :-)!

La veritat, Montse, si no fos per la
Les marginalitats sempre són atractives si presenten pespectives interessants, les àngels de Charlie també, a primera vista; després... els futurs sempre són imprevisibles. La Lisbeth no només és una marginada -i maltractada i conseqüentment misantropa, sinó que constantment demana ajuda al lector i no ens hi podem negar, és clar.
Dels hereus, el que m'intriga és si faran una quarta novel·la. M'hi jugo que...

Ja en som uns quants, veí, tot i que em reafirmo en la impressió que sense la heroïna poca cosa.

Però a la segona ja ho sabem pràcticament tot, no, Lola? Ah, tu encara no ho saps, és veritat.
Si, tens raó, és una replicant per nosaltres, però diria que és una replicant que està substituint els antics humans. No sé, ho intueixo.

Discrepo, Júlia, una bona part de la novel·la negra va per aquí actualment -no estic segur, però que la denominacio sigui del tot adequada, potser caldria trobar-ne una altra-.
Jo no he llegit Brodeck, però no és Larsson el màgic sinó la seva noia.

Lola, lola, menysprees la distracció? Quan a la llargada, confirmo que excessiva, dilueix alguns subtemes de "denúncia" que podrien tenir més primer pla. En fi, vaig llegint en francès que també és una distracció.

lola ha dit...

No, no, Pere. Què va. Adoro que em distreguin. Però hi ha una jerarquia, no? Almenys jo ho jerarquitzo tot, i mira que està mal vist. Però em permet, per exemple, de passar mitja horeta, mirant l'"Hola" (esglaó més baix) sense problemes de consciència, que em semblarien absurds.
Bé, la primera novel.la de la Salander es mantenia a mitja escala, tirant cap avall. Això també deu ser deformació professional, del posar notes.

mina. ha dit...

Com a aclariment, no venia a demanar els serveis d'un jutge impossible XD, sinó a discrepar amb la imatge de "dona del segle XXI". Mooolt bons reixos,

pere ha dit...

Mea culpa, mina. Sóc tan del XX!

Gràcies, ja han passat i no ha anat malament. Què tal els teus?