Com que estic de
sobretaula llarga, em miro i escolto els parlaments en directe dels
intervinents en defensa o en contra, amb matisos de tot tipus, de la
Llei de Consultes. Començo amb la presentació de Rull, elemental, i
continuo amb les paraules del representant del PSC, Ferran Pedret;
després, un senyor del PP, que es diu Santi. Continua la Camats i
segueix Rivera. Bona tarda a tothom, es presenta Quim Arrufat per estalviar títols... Més
enllà, tinc altres feines.
Estic intermitentment atent a les paraules dels ponents, segons m'ho permeten les meues petites obligacions del moment, les meues necessitats immediates i els meus gustos. Sóc conscient que tinc unes preferències ideològiques -la meua ideologia tampoc és que sigui gaire clara- i que, en conseqüència, el meu interès i les meues valoracions són parcials; al mateix temps, noto que em pesa la meua formació filològica -més prejudicis- i no puc abstreure'm del fet que dos dels discursos -deixem Rull fora de concurs- són argumentativament i lingüísticament tan pobres, tan elementals, tan primitius...
Potser sí que les paraules poden arribar a convèncer i a vèncer, però deu haver alguna cosa més que faci que hi hagi tantes rates que segueixen uns flautistes d'Hamelín que, segons em sembla, fan sortir unes notes tan discordants, tan tosques, tan poc melodioses, dels seus instruments... Qui sap si és cosa d'oïda i cadascú entrena els sentits, voluntàriament o sense ser-ne conscients, perquè només determinades melodies els sonin harmonioses.
Que consti que de música no n'entenc gens.
