a por ellos!

No diré que no hagi estat un dia intens i, sobretot en la política catalana, de l'ai al cor i de les esperes encara -més ai!-  no resoltes. He seguit una mica i he vist alguns resums i opinions de la jornada, més les conclusions, encara parcials, que la continuïtat de les intervencions. De tot plegat, i símptoma de com es desenvolupen els fets, el que m'ha cridat més l'atenció ha estat l'anècdota que es pot elevar a categoria protagonitzada per Ferran Mascarell. Resulta que el president del Senat l'ha invitat a parlar en la cambra alta en la seua qualitat de representant del govern de Catalunya -o de Puigdemont- i quan ja el tenien assegut el mateix president li ha demanat que abandonés el Senat. No cal que afegeixi res més a la meua subjectivitat.

moc fitxa, modestament

Penso: que l'estètica no et faci oblidar l'ètica, però, al mateix temps, que l'ètica no t'amagui l'estètica.

Si es convoquen unes noves eleccions al Parlament de Catalunya i torna a presentar-se Junts pel Sí agrupant ERC més com es diguin ara els altres i els independents que votaven una o altra formació, m'abstindré d'anar a les urnes. Em sabrà greu, però continua guanyant l'ètica, la meua.

Per cert, qui és la noia rossa amb cua que avui es mostrava tan inoportunament somrient a l'hora de desglossar els resultats de la CUP? Eren només nervis?

tarda de cine

Penso que hauria de deixar constància que he vist gairebé tota la intervenció de Pujol i dels representants dels grups parlamentaris. En deixo constància. Més enllà del fet en si, no se m'acut cap reflexió que consideri que pugui ser original. Dir que el català, no la dialèctica, que han emprat alguns m'ha semblat per sota de la mitjana del país crec que indicaria un excés de pedanteria per part meua i no ve al cas, no toca. Elucubrar sobre si la corrupció es pot dividir en política, moral, ètica -sempre m'ha costat distingir entre ètica i moral- social, etc., no veig que tingui sentit; la corrupció sempre és integral, personal, ni que afecti només un instant de la persona. En tot cas, el que importa és la gradació, o potser tampoc? Parlar sobre els diferències entre àngels i dimonis és un tema sense futur: la Bíblia ho fa abastament, tot i que els llibres sagrats són excessivament taxatius, rígids, i no permeten l'intercanvi d'essències, fonamental en política. Ja posat en el pla bíblic, podria dir alguna cosa sobre la pèrdua de la innocència, però em costaria tractar innocentment el tema: no conec cap major d'edat que sigui innocent. La magnitud de la tragèdia? Això és cosa de Monzó. Decepció, tristor... Esclar, però no especialment avui. Algunes consideracions sobre l'individu i el poble? Segur.

En conclusió, i reiteradament, que no se m'acut res que m'interessi a mi mateix, excepte, potser, que el ritme parlamentari avui ha estat àgil i que ja m'agradaria que sempre que miro les intervencions dels polítics fos així, encara que, com avui, al final pensés que hi ha més retòrica que sinceritat, més fum que foc.

Nocrònica (i irreflexió) precipitada, resumida, simplificada i parcial d'una sobretaula allargassada

Com que estic de sobretaula llarga, em miro i escolto els parlaments en directe dels intervinents en defensa o en contra, amb matisos de tot tipus, de la Llei de Consultes. Començo amb la presentació de Rull, elemental, i continuo amb les paraules del representant del PSC, Ferran Pedret; després, un senyor del PP, que es diu Santi. Continua la Camats i segueix Rivera. Bona tarda a tothom, es presenta Quim Arrufat per estalviar títols... Més enllà, tinc altres feines.

Estic intermitentment atent a les paraules dels ponents, segons m'ho permeten les meues petites obligacions del moment, les meues necessitats immediates i els meus gustos. Sóc conscient que tinc unes preferències ideològiques -la meua ideologia tampoc és que sigui gaire clara- i que, en conseqüència, el meu interès i les meues valoracions són parcials; al mateix temps, noto que em pesa la meua formació filològica -més prejudicis- i no puc abstreure'm del fet que dos dels discursos -deixem Rull fora de concurs- són argumentativament i lingüísticament tan pobres, tan elementals, tan primitius...

Potser sí que les paraules poden arribar a convèncer i a vèncer, però deu haver alguna cosa més que faci que hi hagi tantes rates que segueixen uns flautistes d'Hamelín que, segons em sembla, fan sortir unes notes tan discordants, tan tosques, tan poc melodioses, dels seus instruments... Qui sap si és cosa d'oïda i cadascú entrena els sentits, voluntàriament o sense ser-ne conscients, perquè només determinades melodies els sonin harmonioses.

Que consti que de música no n'entenc gens.

l'anada a la nada?

Faig temps a casa abans d'anar a Lauren Universitat i se m'acut que puc escoltar els parlamentaris, més a partir de la curiositat a seguir l'estructuració dels seus discursos que per cap interès polític, conscient que ja tot s'ha dit, que les sorpreses seran mínimes i que la concreció d'un full de ruta ara no toca.

M'agrada -ho dic des de la perspectiva de desenvolupament lògic- el parlament d'Oriol Junqueras, el seu didactisme, la seua ironia directa, sense malícia. Jonqueres deu ser el parlamentari que reforça més amb la mà -les mans-, amb els braços, la seua oralitat.

De la Camacho -i ho podria dir d'altres parlamentaris- m'admira que no tingui cap interès a millorar la seua llengua catalana. Deixem de banda la pobresa argumental perquè ja sé sap que la lògica clàssica actualment pateix un desús generalitzat i aquesta carència no té cap importància a l'hora d'aconseguir vots; al contrari, els discursos més elementals i primitius sovint solen ser els més efectius. Quant a la llengua d'avui, dos exemples que no podria assegurar si són reflexionats o espontanis:

El pronom lis, que es refereix al datiu plural, no és patrimoni exclusiu seu -ara m'estic referint només als parlamentaris-, però el fa servir amb una abundància sospitosa, de tal manera que gairebé he arribat a la conclusió que es tracta d'un símbol subliminal utilitzat conscientment. Recordeu que la flor de lis és un dels elements que figura a l'escut particular dels Borbons i, també, a la part central de l'escut d'Espanya.

En segon lloc, avui, en un moment determinat, li he sentit un petit detall d'interferència lingüística que vés a saber si també tenia plena intencionalitat. Deia, en la part en llengua catalana del seu discurs:” ... el president Mas inicia un camí cap a l'anada”. Els qui parlem català potser ens hem sentit una mica desconcertats en veure que no concretava on acabaria aquesta anada, que era el final de la frase, però tractant-se de la Camacho ja podem imaginar que és cap al no-res, és a dir, la nada pels castellans.

lectura expressiva i comprensiva per a petits i grans

En aquest món de les celebracions dels aniversaris literaris està passant força desapercebut el centenari de la publicació (7 de maig de 1910) d’Aventures extraordinàries d’en Massagran (i la seva continuació: Noves aventures de Massagran), de Josep Maria Folch i Torres, una de les obres més populars de la literatura infantil en català. No sé si s’ha reeditat darrerament ni crec que el divendres se’n regalin gaires exemplars, però al menys la principal institució del nostre país ha pensat en l’efemèride (bons assessors els de la ILC) i el dijous, a partir de dos quarts de cinc, al Parlament es llegiran fragments del llibre, amb acompanyament musical de l’orquestra de Cambra de l’Empordà. Des d’aquí aplaudeixo la iniciativa.

M’hagués agradat assistir a l’acte, però diverses obligacions m’impediran anar-hi, tot i que tinc l’esperança que TV3 el retransmeti en directe, o com a mínim ho faci el Canal Parlament i, a més, pengin el vídeo.

M’imagino –ja ho veurem- que diputats i altres participants faran una lectura expressiva i suggeridora en la qual la literatura, que com se sap sempre ofereix múltiples possibilitats d’interpretació, triomfi plenament. Imagino Benach, per exemple, començant la seva actuació amb aquestes paraules:

Vosaltres, estimats lectors no sabíeu, ni jo tampoc, ni tampoc en Massagran, que a la regió muntanyosa del país en el qual passen totes aquestes coses, hi habitava la terrible tribu dels Karpantes, una raça ferotge i antropòfaga, o sia, aficionada a menjar carn humana.
Aquests salvatges antropòfags eren el flagell del país. Res no estava en seguretat a prop seu. Es menjaven una cama de persona amb la mateixa facilitat que nosaltres mengem un ou ferrat.
[...]
-Kukamuskes! -els va dir-. Estem davant d'un perill imminent. Els Karpantes ens bloquegen, i si tot va com em penso, demà a aquesta hora més d'un bocí de la nostra carnadura s'haurà de treure amb escuradents d'entre els queixals d'aquests massa tips.
En Massagran, veient que tots l'escoltaven amb molta atenció, i comprenent que tots plegats tenien més por que goig, va aprofitar-ho per a exposar una idea lluminosa que se li havia acudit.


Qui són els Karpantes, aquests terribles antropòfags? Els del Tribunal Constitucional? Determinat partit polític? Triomfarà la idea d’en Massagran? Quina idea? Ah, ja es veurà.

Després, qui continuï, potser mirarà amb un somriure irònic el diputat corresponent de l’oposició i començarà:

-Aquests ximples de simis ens faran a la peterrellada!...

Posteriorment, un altre, mirant de gairell el portaveu d’una opció minoritària i responent a la seva inintel·ligible intervenció:

-Senyor Penkamuska. Jo no sé el que m’heu dit, però heu estat molt eloqüent. A Espanya ja us haurien fet diputat. Us dono les gràcies per la bona acollida que em feu, i us prometo que, si un dia puc tornar al meu país, us enviaré una postal amb la vista general del meu poble.

Ah, si, el parlament era aquest, que com veieu és una amenaça realment poc subtil repetida sovint en els darrers temps:

Kukanova: Benarri bat tusi gasen kasan ostra. Sinofas kosa malanotin dràsfat ics; aprosifas kosadol en tallavores tela karrega ras.

En fi, potser imagino massa, i parlamentaris i invitats es limitaran a fer un recitat des del principi del llibre i sense cap intencionalitat. Quina llàstima sí és així, perquè com es pot comprovar, Massagran permet matisos que al menys els més petits, n’estic segur, saben captar.

P. S. També a Torroella de Montgrí dedicaran el Sant Jordi a Massagran, el del còmic; però allà em sembla que, a més, se'l menjaran, cosa que no van fer els terribles karpantes de la ficció.