Tom Dugan, Bronski, Hitler

Llegeixo a Qué sabes de? un article en què el seu autor concreta, en ordre cronològic, 10 fotogrames “icònics” de la història del cinema. En deixo quatre aquí, encara que de Casablanca jo n'hagués triat un altre.

Cadascú, evidentment, tria fotogrames a partir de factors diferents: l'edat que té, els gustos personals, la perfecció formal de les imatges, el valor sentimental, fins i tot la memòria. Estic gairebé seguir que Miquel Porter Moix, per exemple, s'hagués decidit pel cuirassat Potemkin, i gairebé posaria la mà al foc per l'escena escollida. És possible que el fotograma triat no correspongui a una gran pel·lícula; a vegades ens queden imatges de films que no tornaríem a veure, a vegades no ens interessa especialment cap instant d'una bona pel·lícula.

Bé, el joc m'agrada i hi participo (us invito a fer-ho encara que sigui mentalment), només amb el meu fotograma més icònic. M'autoimposo una regla: ha de ser una decisió ràpida. Dubto entre tres imatges de la meua pel·lícula preferida. La tria és difícil, podria ser uns quants fotogrames abans, o de l'escena en què reciten un fragment d'El mercader de Venècia, però intueixo que em recaria no haver-me decidit per aquest instant:

 

 

Deixo un petit fragment per tal que si encara hi ha algú -com pot ser?- que no hagi vist la pel·lícula, tingui els antecedents suficients del fotograma. Es pot trobar aquí: no me'l deixen copiar directament perquè algú en té els drets d'exhibició.

no se m'acut cap títol més que "meta...", que sé jo

El que em fot dels dietaris en forma de bloc –em refereixo al meu, i no se si algun altre s’hi apuntaria- és que a diferència dels que es fan en un quadern, els qui els escrivim també per a la pantalla tenim consciència que som llegits immediatament amb més o menys assiduïtat i per més o menys gent, i aquest fet ens condiciona, conscient o inconscientment, almenys a mi. No és el mateix expressar impressions o opinions en uns papers que no se sap si algun dia seran compartits que fer-ho sabent que allò que és teu deixa immediatament de ser un text personal per convertir-se en un text col·lectiu. Encara que la mica d’escriptura de cada dia sigui un exercici per un mateix, amb la finalitat que es vulgui, i ara no cal concretar quina és, arriba un moment que un sap que també escriu per als altres, i és aleshores que un procura no dir el mateix, encara que sigui amb altres matisos i des d’una altra perspectiva que el que ja ha dit el dia abans, o deixa de banda un tema per triar-ne un altre -de temes no en falten-, o procura estructurar millor que si el que escrivís fossin únicament uns apunts personals, unes frases tallades, unes insinuacions que només un és capaç de desxifrar. I encara gràcies que escriu amb freqüència i no té temps ni ganes de repassar, perquè tampoc no li paguen perquè ho faci i perquè no entra en el seu tarannà. En fi, que no cal desenvolupar més la idea perquè, com en un dietari de paper, qualsevol dia pot reprendre’s el tema i arribar, si convé, a conclusions.

Avui, per exemple, la idea ja em ronda fa dies, tinc ganes de deixar anar les impressions sobre dues pel·lícules de les quals ja he parlat aquí en altres ocasions o bé he deixat comentaris en algun bloc. Ho faig aprofitant unes paraules que vaig escriure fa uns dies o em decideixo a escriure sobre la noia que m’ha atès aquesta nit en una botiga d’esports i a qui he preguntat, després d’escoltar-la un moment: “Baix Ebre? Ella m’ha respost: “Sóc d’Amposta.”. I jo que dic: “Montsià!” I ella que continua, reconvenint-me: “Els d’Amposta i els de Tortosa no ens podem veure gaire.” I jo, que no crec en les generalitzacions... Però, a qui li interessa continuar sentint aquesta conversa mai no reproduïda anteriorment, més que a mi?

Tot el que he escrit fins ara no hauria de ser més que una reflexió personal un xic caòtica i seria el moment de començar amb un altres assumpte, és a dir, amb les dues pel·lícules de què parlava al paràgraf anterior, però entenc que a diferència dels papers personals en què tot té cabuda i no importa el ritme ni l’adequació, aquí no s’hi val a anar escrivint indefinidament fins que es cansin els dits o la ment i cal acabar i arrodonir, de manera que acabaré, tot i que no arrodoneixi. Acabaré amb un tràiler (les disculpes habituals pel resultat deficient a causa dels mitjans precaris de què disposo) que possiblement tindrà sentit si continuo les notes que ja he escrit fa una estona sobre el tema i amb la seguretat que hauria de deixar de teclejar pensant que el que dic o escric és també per als altres, és a dir, per a tu. Difícil!