4.4.09

no se m'acut cap títol més que "meta...", que sé jo

El que em fot dels dietaris en forma de bloc –em refereixo al meu, i no se si algun altre s’hi apuntaria- és que a diferència dels que es fan en un quadern, els qui els escrivim també per a la pantalla tenim consciència que som llegits immediatament amb més o menys assiduïtat i per més o menys gent, i aquest fet ens condiciona, conscient o inconscientment, almenys a mi. No és el mateix expressar impressions o opinions en uns papers que no se sap si algun dia seran compartits que fer-ho sabent que allò que és teu deixa immediatament de ser un text personal per convertir-se en un text col·lectiu. Encara que la mica d’escriptura de cada dia sigui un exercici per un mateix, amb la finalitat que es vulgui, i ara no cal concretar quina és, arriba un moment que un sap que també escriu per als altres, i és aleshores que un procura no dir el mateix, encara que sigui amb altres matisos i des d’una altra perspectiva que el que ja ha dit el dia abans, o deixa de banda un tema per triar-ne un altre -de temes no en falten-, o procura estructurar millor que si el que escrivís fossin únicament uns apunts personals, unes frases tallades, unes insinuacions que només un és capaç de desxifrar. I encara gràcies que escriu amb freqüència i no té temps ni ganes de repassar, perquè tampoc no li paguen perquè ho faci i perquè no entra en el seu tarannà. En fi, que no cal desenvolupar més la idea perquè, com en un dietari de paper, qualsevol dia pot reprendre’s el tema i arribar, si convé, a conclusions.

Avui, per exemple, la idea ja em ronda fa dies, tinc ganes de deixar anar les impressions sobre dues pel·lícules de les quals ja he parlat aquí en altres ocasions o bé he deixat comentaris en algun bloc. Ho faig aprofitant unes paraules que vaig escriure fa uns dies o em decideixo a escriure sobre la noia que m’ha atès aquesta nit en una botiga d’esports i a qui he preguntat, després d’escoltar-la un moment: “Baix Ebre? Ella m’ha respost: “Sóc d’Amposta.”. I jo que dic: “Montsià!” I ella que continua, reconvenint-me: “Els d’Amposta i els de Tortosa no ens podem veure gaire.” I jo, que no crec en les generalitzacions... Però, a qui li interessa continuar sentint aquesta conversa mai no reproduïda anteriorment, més que a mi?

Tot el que he escrit fins ara no hauria de ser més que una reflexió personal un xic caòtica i seria el moment de començar amb un altres assumpte, és a dir, amb les dues pel·lícules de què parlava al paràgraf anterior, però entenc que a diferència dels papers personals en què tot té cabuda i no importa el ritme ni l’adequació, aquí no s’hi val a anar escrivint indefinidament fins que es cansin els dits o la ment i cal acabar i arrodonir, de manera que acabaré, tot i que no arrodoneixi. Acabaré amb un tràiler (les disculpes habituals pel resultat deficient a causa dels mitjans precaris de què disposo) que possiblement tindrà sentit si continuo les notes que ja he escrit fa una estona sobre el tema i amb la seguretat que hauria de deixar de teclejar pensant que el que dic o escric és també per als altres, és a dir, per a tu. Difícil!


10 comentaris:

iruna ha dit...

pere...

lo vídeo no el puc vore. només veig un espai en blanc... potser demà el youtube me dixarà fer-ho. si posesses lo camí d'enllaç fins al youtube... també seria una opció.

d'això que dius d'amposta i de tortosa... me sembla que als de tortosa no mos poden vore no només a amposta. fins i tot alguns tortosins no mos podem vore a natros mateixos.

recordo quan vaig passar a l'institut, al joaquim bau... :) va ser tota una experiència molt agradable poder coincidir allà amb companys i companyes d'altres poblacions, de santa bàrbara, de xerta, d'aldover, de bítem...

i d'amposta... la sara és mig tortosina, mig ampostina. sí que son pare i jo mos vam separar, però això també significa que en algun moment mos vam ajuntar :)

ai... d'això que expliques al començament... no sé si realment hi ha molta diferència entre escriure en un blog i fer-ho en un quadern, "en privat"...

quan me sento "condicionada", moltes vegades acabo pensant que no són "els altres" qui més me condicionen sinó jo mateixa, i això també em passava quan escrivia en quaderns.

una abraçada, pere

espero poder vore demà este tràiler que dius.

bona nit

mar ha dit...

sempre podem escriure allò que volem dir i no podem dir als quatre vents, en un altre dietari o bloc i amb un altre nom o nik... llavors és més fàcil desfogar-nos, però també, llavors ens plantejarem el perquè escrivim quelcom que no podem compartir amb qui ho volem compartir... no sé com dir-ho, però crec que escrivim i esperem una resposta...

aiii, com m'enrotllo de bon matí!

una forta abraçada, pere i que tinguis unes bones vacances. Vas cap al sud o cal al nord???
:)

Montse ha dit...

gran pel·lícula, Pere!

de tot el que dius... jo també em tallo moltes vegades, quan escric al blog. Però no sóc capaç d'escriure en cap altre lloc el que em queda dins. I llavors em va quedant dins... i algun dia explota, normalment en el pitjor lloc i al pitjor moment... però jo sóc així.

Escriu, pere, allà on siguis i allà on vagis!

Apa. Que tinguis unes bones vacances, tant si vas cap al sud com si vas cap al nord. petonet.

Ferran (Un que passava) ha dit...

No només tenim més cura en la manera de dir les coses, sinó en triar quines coses diem i quines no. Un blog completament anònim t'fereix més llibertat, però quan comences a saber no tant que hi ha gent que el llegeix, sinó qui és aquesta gent que el llegeix, vas amb més de compte a l'hora d'escriure. Potser una opció és la que diu la Mar, potser ho és continuar escrivint segons què en una llibreta de les de tota la vida...

F.Puigcarbó ha dit...

una certa auto-censura és lògica, tant de bo l'empressin la majoria de professionals de l'escriptura d'opinió, potser no escriurien tantes idioteses. Sobretot si aquesta auto censura la practicaven al cent per cent els periodistes esportius.
Genial pel·lícula de Lubistch amb escenes memorables.

kika ha dit...

suposo que ja està bé fer una tria del que volem dir i del que ens volem guardar.
tot i que a mi el blog em fa dir més coses de les que mai hagués imaginat que diria en veu alta.

boníssima la pel.lícula, encara que fa molt temps que no l'he vist.

bones vacances!

Albert ha dit...

No m'abonaré al a meta reflexió perquè no tinc el cpa prou ben endreçat ara mateix, però et diré que de les converses amb dependentes, n'he après unes quantes coses... Continua per aquí, quan et vagui...

jaka ha dit...

Es natural que quan saps que et llegeixen diguis només segons que, es bonic fer amics i intercanviar pensaments, ara, crec que la idea de Bloc com a Diari personal només potser anònim, però el que passa es que de vegades només amb una petita referència molt críptica serveix per recordar com ha estat aquell dia i el que va passar.

Bones vacances,

pere ha dit...

I al Bau,iruna, encara gent de més al sud i de més al nord, i vols dir que a l'edat que teníem ens importava gaire d'on érem, a part de les petites bromes adolescents? L'important era viure i conèixer, no?
Segur que ens condicionem nosaltres mateixos, però t'asseguro que jo tinc condicionants externs, i tant..., cosa que no sé què implica realment, però és així.
una besadeta

Sí, mar, és veritat; sigui com sigui, la qüestió final és per què escriu cadascú, a part de ser famosos i/o guanyar diners. Jo no ho sé ben bé, a part del plaer que em produeix la immediatesa d'escriure lletres i veure com formen paraules, i les paraules oracions, i les oracions s'enllacen formant conceptes... més enllà d'això no sé gaire més.
Em sembla que anirem cap al nord si és que ens movem. I tu, sud?
Petons de timó :-)

Em sambla, Montse, que a tu i a mi, el costum blocaire ja no ens abandonarà, malgrat que els dos algunes vegades pensem que potser no hem escrit el que tocava o volíem. No importa.
Bones vacances (fes-ne sense deixar d'escriure)
Besadeta.

És així, Ferran. En altres temps el meu bloc era anònim i la llibertat més gran, tot i que això no significava que el que escrivia fos més o menys interessant per a mi o per a possibles lectors. Uf, la llibreta és una opció, però el vici del bloc em guanya, encara que hi ha post que mai apareixeran, que quedaran només per a mi.

L'autocensura o, encara millor, no dir ql primer que et passa pel cap no només és necessari, Francesc, sinó imprescindible en una societat civilitzada. Una altra cosa és no mostrar el que escrius o el que vols escriure per... raons alienes al teu pensament; però d'això ara no en parlarem.

És veritat, kika, jo també dic més del que segurament diria en el cara a cara, i que alguns i algunes no escoltarien. Algun cop me'n penedeixo una mica. Tot i així cadascú sempre hi ha temes tabús.
Aquestes vacances -aprofita-les!- tens l'ocasió de reveure la peli: va! :-)

Ja veus, Albert, la meta-el-que-sigui i la geografia recreativa també pot ser un tema de conversa, tot i que els dependents i dependents actuals, al menys en el meu cas, més aviat van a la feina (els i les que hi van)i només rarament interactuem.
Anirem fent.

Què t'he de dir a tu, jaka, sobre l'anonimat ;-)
Sí, és possible que només unes notes siguin sufiecients, però jo, ja des de petit sóc incapaç. Mai no he sigut críptic ni amb mi mateix i ja saps que, al menys per escrit, sóc excessiu.
Bones vacances

mar ha dit...

mmm... de timó!!!
vaig anar ahir al sud i en vaig collir. He tornat i em quedo al maresme, perquè com cada any fem el festival de la infància "Divertit-09" (quina feinada que m'espera....uuuffff, qualsevol dia decideixo fer vacances)
un petó de farigola...
:)