no se m'acut cap títol més que "meta...", que sé jo

El que em fot dels dietaris en forma de bloc –em refereixo al meu, i no se si algun altre s’hi apuntaria- és que a diferència dels que es fan en un quadern, els qui els escrivim també per a la pantalla tenim consciència que som llegits immediatament amb més o menys assiduïtat i per més o menys gent, i aquest fet ens condiciona, conscient o inconscientment, almenys a mi. No és el mateix expressar impressions o opinions en uns papers que no se sap si algun dia seran compartits que fer-ho sabent que allò que és teu deixa immediatament de ser un text personal per convertir-se en un text col·lectiu. Encara que la mica d’escriptura de cada dia sigui un exercici per un mateix, amb la finalitat que es vulgui, i ara no cal concretar quina és, arriba un moment que un sap que també escriu per als altres, i és aleshores que un procura no dir el mateix, encara que sigui amb altres matisos i des d’una altra perspectiva que el que ja ha dit el dia abans, o deixa de banda un tema per triar-ne un altre -de temes no en falten-, o procura estructurar millor que si el que escrivís fossin únicament uns apunts personals, unes frases tallades, unes insinuacions que només un és capaç de desxifrar. I encara gràcies que escriu amb freqüència i no té temps ni ganes de repassar, perquè tampoc no li paguen perquè ho faci i perquè no entra en el seu tarannà. En fi, que no cal desenvolupar més la idea perquè, com en un dietari de paper, qualsevol dia pot reprendre’s el tema i arribar, si convé, a conclusions.

Avui, per exemple, la idea ja em ronda fa dies, tinc ganes de deixar anar les impressions sobre dues pel·lícules de les quals ja he parlat aquí en altres ocasions o bé he deixat comentaris en algun bloc. Ho faig aprofitant unes paraules que vaig escriure fa uns dies o em decideixo a escriure sobre la noia que m’ha atès aquesta nit en una botiga d’esports i a qui he preguntat, després d’escoltar-la un moment: “Baix Ebre? Ella m’ha respost: “Sóc d’Amposta.”. I jo que dic: “Montsià!” I ella que continua, reconvenint-me: “Els d’Amposta i els de Tortosa no ens podem veure gaire.” I jo, que no crec en les generalitzacions... Però, a qui li interessa continuar sentint aquesta conversa mai no reproduïda anteriorment, més que a mi?

Tot el que he escrit fins ara no hauria de ser més que una reflexió personal un xic caòtica i seria el moment de començar amb un altres assumpte, és a dir, amb les dues pel·lícules de què parlava al paràgraf anterior, però entenc que a diferència dels papers personals en què tot té cabuda i no importa el ritme ni l’adequació, aquí no s’hi val a anar escrivint indefinidament fins que es cansin els dits o la ment i cal acabar i arrodonir, de manera que acabaré, tot i que no arrodoneixi. Acabaré amb un tràiler (les disculpes habituals pel resultat deficient a causa dels mitjans precaris de què disposo) que possiblement tindrà sentit si continuo les notes que ja he escrit fa una estona sobre el tema i amb la seguretat que hauria de deixar de teclejar pensant que el que dic o escric és també per als altres, és a dir, per a tu. Difícil!