dotze anys abans...

Les anotacions de la llibreta grega em fan venir ganes de repassar les dues úniques agendes-dietaris que conservo. Ja les he esmentat alguna vegada. Són agendes escolars de poc més de mig pam dels anys 66 i 67. A cada pàgina hi ha tres o quatre dies omplerts amb lletra petita i atapeïda. Per què no tinc altres dietaris d'aquella època? Misteri.

El primer que em va sobtar quan les vaig obrir, després de recuperar-les, és que tot estava escrit en castellà. Era el normal, esclar. Al llarg dels dies es repeteixen unes pautes de contingut. Un dels aspectes és obvi: assumptes acadèmics, és a dir, dates d'exàmens, deures, consideracions sobre les classes. Després, hi ha dos temes recurrents que no recordava: totes les pel·lícules que anava veient i els programes de televisió; l'altre -i jo mai he jugat a futbol amb gaire devoció-, els resultats dels partits del Barça i algun altre equip, competicions europees incloses. La resta, un calaix de sastre amb pràcticament cap anotació íntima. Cal tenir en compte que les agendes podien ser llegides per molta gent i no era qüestió de deixar segons quins pensaments.

Transcric alguns dies:

Jueves 13. Sta. Verónica (gener) (monotonia després de tornar de les vacances de Nadal)
Todo transcurre normal: estudio, clase, estudio, clase...

Sabado 12. Sta. Eulalia (tal dia com avui de l'any 66)
Hoy han ido y vuelto los de 1º i 6º de excursión. Ha venido mi hermanita a verme. Por la tarde, después de la clase de Historia, vemos “Mister Piper”. Barcelona-Español: 4-2. “Noche de Sábado”. Ha salido Enio Sanjusto (sic), Les frères Jacques, etc.

Martes 21. S. Luis Gonzaga (aquesta i la següent anotació són les darreres de l'agenda; coincideixen amb un tema del qual parlava fa poc: el monument que va inaugurar Franco a Tortosa.).
Igual que los días precedentes. Carta de casa. Por la tarde hemos ido a ver a Franco, que ha venido con varios ministros. Había una multitud inmensa. Gente de Castellón, Teruel, Barcelona, Lérida, Gerona. He visto algunos de mi pueblo. Mañana tenemos exámenes de reválida.

Miercoles 22. S. Paulino
Exámenes a las 8,30, me han salido regular, ya veremos mañana el grupo más difícil, de Ciencias.
La R. me ha presentado algunas amigas, pero ya no me acuerdo de ningún nombre. Franco ha salido hoy por la tele, han televisado todo su discurso, el del obispo y el del gobernador civil.

M'adono que el meu dietari no pot competir amb els de Pla, però cal dir en descàrrec meu que tenia 14 o 15 anys i cap pretensió literària, tot i que ja m'encaminava més aviat a les lletres. En definitiva, material de consum intern que comparteixo a efectes sentimentals i històrics. Afegeixo com a il·lustració una imatge del cim del Caro amb alguns companys de curs i un capellà.

matinada de juny (gairebé making-of)

Llegeixo que algú ha publicat un dietari. No l'he llegit. Hi ha qui pensa que els dietaris són una transcripció més o menys fidel, pròxima, dels dies del seu autor. Potser sí o potser no. No necessàriament més fidel que la literatura que conté una novel·la o un poema. A la fi, el subjecte que escriu tria. Escull moments i els sintetitza o els amplia mentre en deixa d'altres fora de la seua focalització. Encara més, l'escriptor, mira, reflexiona, tria, però també ornamenta amb intencionalitat el que va escrivint, desvia o falseja segons li vagi bé, segons el seu estat d'ànim, segons la seva capacitat expressiva, fins i tot, ai!, segons els lectors que preveu. L'escriptor, com l'humà que hi ha al darrere, sempre té un punt d'impostor, encara aquell que actua amb la màxima sinceritat.

Fa uns quants dies escrivia jo mateix el que es podria considerar la pàgina d'un dietari:

Nit de finestres obertes i d'aire quiet. Atuïment. Lluny, una música incerta. Sons apagats dels fluxos dels cotxes, i una moto accelerada. Soroll de motors d'aires condicionats. De tant en tant, la veu inidentificable d'un ocell inquiet. Certesa que els llençols -tant se val si el de baix o el de dalt- seran massa tebis al cap d'un moment.

Des de la terrassa -el mateix aire invisible, estàtic, humit-, la lluna emboirada a penes minvant que busca l'horitzó. Llum en algunes cases: és divendres, o dissabte. En un balconet, il·luminat per una bombeta de claror somorta, una noia immòbil en un seient de plàstic blanc, les mans, juntes, sobre la taula també de plàstic, la mirada perduda, potser en un somni o en una espera.

Desig de fruita fresca, sucosa. Gairebé ja és demà.

Ara, per un moment, em faig només lector objectiu i poc tendent al lirisme del text:

Calor.

Sons que penetren des de l'exterior: Música llunyana, cotxes, moto estrident, aires condicionats. Refila un ocell (nocturn, o diürn despistat?).

Pressentiment que al llit continuarà la calor.

Fora, a la terrassa, la calor no minva.

Mirada al cel, la lluna, calitja.

Focalització d'una casa: balcó tènuement il·luminat, noia asseguda, reflexió breu sobre la noia.

Sensació de sed i desig de calmar-la.

Constatació que queda poca nit.

Acabo de confegir el mateix text. Despullada, la síntesi perd interès -o no, mai se sap- però continua mostrant un moment del dia (o de la matinada, prop de l'alba). Ara, la qüestió és si el text, no importa si el primer o el segon, que són el mateix, es corresponen amb una realitat viscuda.

Realment estava despert l'escriptor en aquella hora suggerida? Feia calor i les finestres eren obertes? Se sentia alguna música? I el soroll dels vehicles, dels aires condicionats, de l'ocell? Va sortir a la terrassa i va veure un balcó il·luminat? Hi havia una noia asseguda en plàstic blanc al balcó? Desitja menjar fruita l'escriptor per la nit o prefereix un got d'aigua o una coca-cola, o res?

L'escriptor avui vol ser sincer i manifesta que es va deixar emportar per la imaginació, que no tot va ser ben bé com va escriure, que no només va triar i ometre, sinó que també va inventar. Què? Per què? No té cap importància. Fins i tot és possible que l'escriptor fes estona que dormia.

dietari de l'Ampolla (11)

divuitè dia

Avui sí: pujo a buscar la moto i m'allargo a la gasolinera de l'Arenal perquè em sembla que vaig just de combustible. A Santa Llúcia, mig deserta a les dues, continua, com quasi tot el mes, la mar tranquil·la i transparent. Els peixets tornen a descobrir-me de seguida i em persegueixen, juganers, sense treva; em faig enrere. La M. i la C., com cada estiu, agafen crancs peluts i pelats que tornaran a l'aigua abans de marxar. La R. s'ha quedat a casa perquè es troba en ple procés creatiu; la seva germana m'explica que ja té divuit pàgines sobre una heroïna –abans no ho era- que descobreix de sobte que té superpoders, tres, que no concretaré per tal que quan llegeixi la seva novel·la em vingui tot de nou.

Em trio i contemplo dues cases petites, sense pretensions, entre oliveres i garrofers. Una mica més enllà, la mar de la badia i la Ribera, que no es deuen veure si no és pujant al turó. Desig del passat.

Al passeig, prop de l'Arenal, un avi i el seu nét aprofiten les darreres hores de llum per jugar a les birles. El joc tradicional, i ja gairebé obsolet a les ciutats, consisteix a tirar els tres birlots de manera que no caiguin les sis birles -resultat força fàcil- sinó que al final en quedi una dreta. Els pals, amb base metàl·lica deslluïda, conserven encara, malgrat els cops, part de la brillantor original, o potser els han donat una nova capa de vernís. L'avi llança els birlots des de més distància que el nen. Una parella i dos nens petits, que dedueixo que són, respectivament, fill i nora (i pares), o viceversa, i els germans (i néts), contemplen el joc i animen.

M'assec a una distància que em sembla prudencial i començo a fer fotos de les tirades, més pendent de les fustes que dels participants. Llança el nét, l'avi, el nét... Tant el jove com el vell són incapaços d'aconseguir els encerts d'abans, de quan m'anava apropant sense que notessin la meua presència. Al final de la tercera jugada m'aixeco, m'acosto al nen i li demano disculpes. Em somriu. Continuo el camí.

En tornar, potser ha passat mitja hora, l'avi està acabant de carregar les peces en un carret de la compra. A l'altra banda de la carretera, al costat d'un cotxe amb el maleter obert, l'espera la família.

A les nou em prenc una cervesa assegut a la porta de casa. La veïna romanesa –l’única que tinc, perquè a la casa de l’altre costat només apareixen els caps de setmana- em saluda quan va a llençar les escombraries amb el cotxe amb un “hola” de pronunciació impecablement català (o potser no); es van afegint salutacions de coneguts, saludats i desconeguts. M'hi estic fins a les deu, quan es fa definitivament fosc. Passa un tren que ni es veu. Penso que no penso res: això és bo.

La Joana havia quedat amb la M., però una pluja sobtada a Barcelona ha desfet la cita. Em diu que demà li agradaria menjar musclos i catxels per a sopar. Per fer una mica de cos preparo una truita de patata, ceba i pebrot; la deixo reposar i em menjo una amanida i una botifarra de ceba.

Abans d'anar a dormir em menjaré un préssec.

dietari de l'Ampolla (10)

setzè dia

Torno a mirar el canal 21 aproximadament a la mateixa hora. Sorpresa, sorpresa: passen el mateix espai d'ahir en què Jesús pregunta a Jaume... Podria ser una perfomance que se m'escapa?; podria ser que s'haguessin rebut centenars de trucades demanant la repetició?... En fi, entenc que les emissores locals o comarcals tenen unes limitacions econòmiques, però potser es podrien suplir amb una mica d'imaginació, al menys horària. Se sap si avui hi ha hagut espectadors que han seguit el programa de principi a final? Si jo fos espectador habitual del canal, demanaria el cap dels responsables, cosa que sé que ni metafòricament parlant aconseguiria.

Més tard, de camí cap a un turó des del qual volia fer algunes fotos, la moto, que arrossegava sorolls estranys des del matí, ha deixat de córrer després d'advertir-me amb pèrdues de velocitat a les pujades i olors estranyes. L'he aparcada a l'ombra d'una olivera i he esperat que vingués a recollir-me la meva germana. He acompanyat l'amo -i únic operari- del taller on me la reparen habitualment a rescatar-la. C. És un amic d'infantesa que ja fa un temps que es dedica poc als motors, des que va decidir especialitzar-se en una tasca que també havia après de jovenet al costat del seu pare: el ferro forjat. En C. Fa unes reixes per a portes, finestres o balcons -o el que li demanin amb ferro- que a mi em semblen sensacionals i que estic segur que Rusiñol no hagués dubtat d'exposar al seu Cau Ferrat. En C., a més, és d'aquelles persones que treballa per viure -si pot ser còmodament, millor- i no per enriquir-se, de manera que si diu que la feina que fa val tant és perquè ha comptat meticulosament el temps que li ha costat enllestir l'encàrrec i el material i no hi ha cap tipus d'especulació ni cap plus artesanal o artístic. A C. Li fa gràcia quan sent que els polítics d'aquí o d'allà parlen de dèficits, de superàvits i de subvencions, de macroeconomia, de futur. Al seu taller, a la seva forja, cada dia, des de fa més d’un any, arriben menys encàrrecs, i deixeu-me que no digui res més aquí. Estic segur que demà al matí en C. Em trucarà per dir-me que ja ha reparat la moto. No sabeu quin greu em sabrà.


dissetè dia

Estic per dalt acabant d'arreglar-me i arreglar i sento que em criden des de la finestra del menjador. És en L., a qui vaig saludar fa uns dies i ara em ve a fer una visita. Em pregunta per la família -sobre la mare no cal que li digui res perquè és un dels pocs que la visita de tant en tant. I, tu, què tal?. Em diu que està molt disgustat, que acaba de saber que al Parlament han aprovat la prohibició de les corrides de bous. En L., que es dedica professionalment als animals i que ja de petit mostrava les seves habilitats amb els grills -terapèutiques per als humans- quan es quedava uns dies en aquesta casa, va formar part no fa gaire d'una petita comissió de les terres de l'Ebre que es va entrevistar a Barcelona amb diputats de tots els partits i altres polítics per tal de donar la visió -una certa visió- del sud i per dialogar sobre el tema. Va tornar molt decebut, no tant perquè preveiés com anirien les votacions com perquè, segons em diu, els polítics feien política, responien tangencialment i no entraven en la dialèctica dels arguments. La Marta Cid, per exemple, filla d'Amposta i diputada per ERC, els va intentar convèncer de la necessitat de la prohibició a partir de d'una comparació amb l'ablació (que no ablució -uf, uf, ho sento) del clítoris (no sé si com a metàfora de l'africanisme de la festa). "El clítoris, el clítoris", em repeteix en L., que per qüestió d’estudis i de pràctica té una noció força precisa d’anatomia animal. M'explica que no gaire després es va trobar amb un regidor del meu ajuntament (autor, em sembla, d'un llibre sobre tauròmaquia –qui ho havia de dir-) i que quan li va retreure una sèrie d'inexactituds, el nostre regidor va començar a escridassar-lo. “Vaig estar a punt de tombar-lo d'un cop de puny; no sé què em va fer enrere...” , em diu en L. La Joana, fa poc, m'explicava com va assistir a una desqualificació per part del mateix personatge, prepotent, obscur, maquiavèl·lic, a una caixera del Bon Preu.

Mentre parlo amb en L., sento la tarantel·la del mòbil. M'acomiado precipitadament, encara ens tornarem a veure, i pujo les escales ràpidament abans que no es posi en marxa la bústia de veu. És en C. que em m'explica la causa de l'avaria de la moto i em diu que com que el seu proveïdor habitual no tenia la peça de recanvi, ha anat a buscar-la a Tortosa i finalment l'ha trobada en un taller de reparacions. Com que fa temps que havia quedat amb un client per aquesta tarda, demà al matí em muntarà l'engranatge espatllat i em farà un repàs general.

Me'n vaig al “mercadillo” dels dimecres a comprar, sobretot, olives. Avui n'han portat unes de noves que encara no tenen nom que són d'un color taronja tirant a vermell: una aberració visual que dubto que es propagui pel territori, però no posaria la mà al foc. Si tingués confiança amb la propietària de la parada li suggeriria que les anomenes toreres.

En tornar a casa, abans d'anar a la platja (avui serà la dels "capellans"), miro un moment el 3/24. En saber els resultats de la votació, hi ha entre els espectadors convidats a la sessió esclats d'alegria, abraçades, plors, mostres de condol. Hi ha hagut cap altra llei que hagi produït tantes mostres de trasbals en directe? Demà el tema serà portada en molts diaris. Quin país! Quins països!

dietari de l'Ampolla (9)

quinzè dia


La Joana ha marxat a Barcelona perquè demà comença una tanda de treball fins a la segona part de les vacances i jo em presento sol a la platja. La meva neboda gran, lectora voraç, s'estranya que encara continuï llegint la segona part del llibre de Bladé, la que parla d'en Moraguetes. No li explico els motius de la meva lentitud (de fet, porto el llibre a la platja més per portar algun pes que per continuar llegint) i li pregunto què llegeix ella. Una antologia de Tirant lo Blanc! El curs que ve comença primer de batxillerat i al setembre els fan presentar un resum de la primera lectura; després vindrà l'examen. No li dic, no per sentit gremial, sinó per no mortificar-la, que la proposta del seu institut em sembla discutible: Tirant, en aquesta edat, necessita una guia, caramelitzar-lo una mica, i encara.

Dino tardíssim, com sempre, perquè em reca deixar l'aigua més que el sol. Mentre m'endormisco vaig passant els tres canals de les terres de l'Ebre -m'agraden, amb mesura, aquestes televisions tan directes, tan properes als espectadors. Em fa gràcia veure a la pantalla del 21 el programa de Jesús Tibau, que avui entrevista Jaume Llambrich, calero de pro a la xarxa que, entre altres espais, escriu al Basar de les espècies. El programa és una redifusió del mes de maig en què, entre preguntes i respostes dels dos blocaires, és demana als espectadors la participació per concretar en quin país es troba la ciutat de Petròpolis, nom, també, de l'editorial que dirigeix en Jaume. A la part inferior de la pantalla apareix un 902 on es poden enviar les solucions. No sé si algun despistat ha trucat dos mesos després de l'edició de l'original; si és així, espero que hagi entrat en una redistribució del premi.

Cap a quarts de nou, quan em sembla que el sol ja no m'insultarà, me'n vaig a passejar. Em compro un tros petit de coca de brossat per a després de sopar i continuo la caminada fins a l'escultura del personatge que llegeix l'Odissea. De retorn, m'assec en un banc a esperar que surti la lluna.

Sóc a la barca
mentre creua la ratlla.
Res no canvia.

Parlant de la lluna, és fals, com diuen la majoria de poetes que en parlen, que la lluna sigui de plata. La lluna neix vermella i apassionada, disposada a tot, és després, en veure el que veu que va empal·lidint fins que ja a les acaballes del seu trajecte terrestre torna al seu color natural.. algunes vegades, d’altres necessita més temps per recuperar-se.

P.S. I encara més lluna. Del llibre d’”Acantilado” amb l’obra de Junoy:

nit de lluna
estesa per la mar salada
escata de sirena


I encara, després de fer una mica de neteja dels armaris i els papers, una foto d’un alumne, de nom que no aconsegueixo relacionar amb una cara, per a un treball:

dietari de l'Ampolla (7)

tretzè dia

Arribo cinc minuts tard a la Plaça de Catalunya. Ja ha començat la interpretació dels músics de la Chatham House Gramar School amb un repertori dividit en tres parts: música orquestral, sobretot amb bandes sonores de pel·lícules (reconeixeu els fragments de Disney?), jazz (més o menys) i cant coral. La majoria dels components d'aquesta orquestra del sud-est d'Anglaterra són alumnes de secundària, encara que entre ells hi ha algun professor. Les interpretacions són correctes, distretes, comercials. M'imagino com costaria al meu institut organitzar un grup com aquest i, a més, aconseguir fer gires durant l'estiu. Em trec la gorra, la verda.

Presenta les peces un antic component de la formació força jove que ara treballa a Madrid; de tant en tant, mentre parla de la música que tocaran o de la història del grup, deixa anar alguna al·lusió a Espanya, evidentment laudàtoria, que el públic rep, com a mínim, amb indiferència; sembla estrany que vivint a Madrid no tingui una idea, ni que sigui remota, sobre el país on actuen, o potser és el fet de viure a Madrid el que el manté ignorant d'altres realitats.

La penúltima interpretació coral és l'himne de Sud-Àfrica. El presentador ens diu que amb el mundial de futbol s'ha demostrat la seva capacitat organitzativa, la seva normalitat, etc.; ens afegeix un petit panegíric sobre Mandela. Aquests anglesos! Just començar l'himne cauen quatre gotes que als anglesos els són indiferents, però molta gent s'aixopluga als laterals de la plaça. Durant el Happy Day final para de ploure. La regidora de cultura, que havia de dir unes paraules de cloenda, ha desaparegut.



La Joana, que s'ha incorporat a mig concert, i jo busquem un lloc proper per sopar ràpidament: un bar-restaurant obert aquest any situat entre l'església i la carretera d’entrada al poble que té les cadires de color de la selecció holandesa de futbol i on per poc més de 17 euros mengem dues pizzes, bones i potser massa farcides, dues cerveses i una clara.

És nit de cinema a l'aire lliure, al port. Els espectadors poden mirar drets la pel·lícula, portar-se una cadira de casa o llogar-la als organitzadors: dos euros. Mentre agafo la meva cadira i la de la Joana, veig a la dreta una cara que em sembla reconèixer- és fosc- que també n'agafa dues. Quina sorpresa i quina alegria trobar en aquest racó del sud una de les meves amigues de Facultat en companyia de la seva filla! Avatar m'ha semblat una pel·lícula amb uns colors molt bonics, uns efectes especials fantàstics i una flora i una fauna que aquí, a l'Ampolla, no he vist mai; potser el temps que es fa servir per explicar la història és un pèl llarg, però el cine a l'aire lliure i en espai obert té l'avantatge que et pots aixecar a fer una passejadeta sense que ningú t'escridassi mentre es barallen a la pantalla.

Xerrant, xerrant, se'ns fan les dues. Continuarem despús-demà. A mi, em toquen les tres.

dietari de l'Ampolla (6)

dotzè dia

Ens enfilem des de la platja del Baconé (abans paradís d’ortigues) cap al nord vorejant la mar. Poquíssims quilòmetres repetits cada any que se’ns allarguen perquè jo, que no sóc excursionista, tinc la mania d’aturar-me de tant en tant a mirar endavant i endarrere, a olorar, a tocar, a comentar si vaig acompanyat, a seure si s’escau, a fer petites marrades. Sé que hi ha caminadors que no paren fins aconseguir l’objectiu proposat; què hi farem: a mi sempre m’ha agradat més el camí que la meta.

Al juliol som poca gent fent aquesta part de ruta que si continuéssim ens portaria a la Cala i qui sap si a l’infinit. Alguns hola, bona tarda, mirades, que si ens veiem i fem que no ens hem vist.... A cala Maria només dues persones: ara no recordo quin dels dos feia un sudoku, em sembla que la dona. Malgrat que no hem arribat a la meitat de l’estiu, algunes plantes comencen a agostar-se en un presagi dels colors de la tardor. Les barques ja es retiren. Una nena pel-roja, que sembla nascuda d’aquestes terres tan característiques de la costa, fa l’últim bany en solitari. Encara els edificis més extrems de l’urbanització són només un esquelet que un desitja que aviat siguin pols. Al Cap roig, sempre tan atapeït, queden només els més recalcitrants o els més savis. Les gavines, de becs vermells com de sang fresca, volen molt baix i dibuixen cercles, com si no volguessin tornar al niu. Refem el camí poc abans que el sol s’amagui... A la sorra del Baconé, dues oliveres de centinelles mediterrànies que recorden la identitat del mar, si és que encara hi ha identitats...

Munto algunes imatges, però no tinc clara la música. Entre una simfonia i ... Al final (tampoc tinc tanta cosa aquí baix) em decideixo per la guitarra i la veu de l’Eric Clapton, que més que tristes em semblen malenconioses... Impossible, YouTube em diu que walkin’blues té drets d’autor i una discogràfica severa i no puc fer publicitat; he de triar  una altra cosa. Doncs serà una melodia arabitzant amb desenllaç incert.

dietari de l'Ampolla (5)

Novè dia

Mitja platja l'ocupàvem la família i els amics: la meva germana i les seues filles, que fa dos dies que van arribar de Sardenya -queda algú que no hagi anat a Sardenya?-, l'O., amiga de sempre de la meva germana, l'A. i la seva filla C., acompanyades de l'àvia i dos nebots... Més al nord, vuit o deu banyistes més.

De sobte, des del pins, ha baixat una parella amb un nen petit i s'han col·locat just on jo entro a l'aigua perquè no hi ha cap roca que em faci nosa en la meva curta progressió marítima. Ell anava amb un banyador de color blau que li arribava just per sobre els genolls; la criatura, en edat de mamar (?), portava una banyador -o no ho era?- de color blanc; la dona -no sé concretar amb rigor el nom de la seva roba- vestia una mena de guardapols de color gris fosc fins més avall dels genolls, des d'on li sortien uns pantalons també foscos -potser negres- que no li arribaven a cobrir el calçat pla; al cap, portava un mocador negre.

Ben a la vora, han entrat la criatura a l'aigua, que plorava com un esperitat. Després ha entrat l'home sol no gaire més estona que la criatura. Finalment, mentre l'home tenia el nen en braços, la dona s'ha banyat. La seva roba, amb contacte amb l'aigua, s'ha inflat i després se li ha enganxat al cos; amb les onades, les puntes del mocador s'han deixat anar i han mostrat uns blens de cabell negríssim; mentre feia el mort, la dona ha jugat amb el mocador fins que s'ha tornat a cobrir els cabells; els ulls tancats gaudint del sol abrusador i els plecs de la roba fent-li, potser, un pessigolleig sensual per tot el cos.

L'home i la criatura han tornat a pujar als pins i la dona ha anat a dutxar-se. En acabar, ha recolzat el cos contra les pedres seguint la seva superfície irregular lleugerament inclinada, absorbint el sol gairebé en el zenit. L'home, des de dalt, li parlava cada vegada en veu més alta. Ella, sense mirar ningú, ha continuat amb l'esquena sobre la calor de les roques mentre les gotes, cada cop més escasses, regalimaven fins a la grava fina de la platja i desapareixien. Finalment, quan deu haver considerat que ja s'havia assecat prou, ha emprès el camí de retorn. Àgilment, amb cames llarguíssimes i ajudant-se amb les mans, ha desaparegut entre els pins.


Si no fos perquè la calor de l'estiu em descoordina, m'hagués posat a pensar sobre l'home i la dona, les religions i el paganisme, les lleis i els costums, les integracions i les desintegracions, les provocacions i les rebel·lions, les obligacions, els desitjos i les realitats, les col·lectivitats i les individualitats, els trets per la culata...

Demà, aproximadament a la mateixa hora si no plou, em tornaré a trobar amb la meva germana -el marit encara no fa vacances- i les nebodes (la petita porta les ungles pintades d'un taronja fosforescents que espanta els peixos) i continuarem parlant del vell i del nou.


Desè dia

Plou o està ennuvolat. La pausa és benvinguda excepte pel fet que ens obliga a posposar l'excursió amb R. potser sine die. Aprofitem la tarda per anar al Perelló i a la Cala a comprar. A la Cala entrem a veure una exposició municipal transversal; a més de plats típics, capgrossos, pintures, ceràmica... hi ha els finalistes d'un concurs fotogràfic; algunes fotos són molt maques, però trobo a faltar la gent, massa natura.

A l'Ampolla encara trobem la peixateria oberta. A quarts de deu passa la meva germana i em porta dues ampolles de vi de l'Alghero: “Vigne del Mare”: Vino ottenuto da uve rosse cultivate nella piana di Alghero. Ha sapore secco caldo, armonico e giustamente tannico. Gustato a temperatura ambiente acompagna piacevolmente arrosti e cacciagione. A temperatura ambient? No a la que hi ha mentre estic escrivint:: el termòmetre marca 28, 2º; a l'exterior ha refrescat: 23,6.

Quarts d'una. Plou i el temps entre els llamps i els trons s'escurça. La llum puja i baixa d'intensitat de tant en tant. Al sostre del porxo s'han refugiat dos dragonets. Un insecte amb forma de branqueta s’ha situat a l’extrem de la pantalla de l’ordinador i va llegint el que escric amb cert escepticisme. No em comenta res, ni em mira. Sembla que m'assenyala la papera.

dietari de l'Ampolla (4)

Setè dia

Anem a fer una volta pel que és estrictament el Delta, el que abans anomenàvem la Ribera i que comprèn el territori que s'estén a banda i banda d'Amposta i fins a la desembocadura del riu.

El verd intens dels arrossars enlluerna. A Deltebre (abans Jesús i Maria i la Cava), anem a agafar la barcassa d'Olmos, la que els meus cosins de Sant Jaume preferien, però resulta que ja fa un temps que no funciona, tot i que encara no han tret els cartells que l'anuncien potser perquè allà mateix encara queda un restaurant del mateix nom on es deu quedar algun viatger famèlic que decideix sobtadament de fer una parada abans de travessar l’Ebre. Dels dos passos del riu que encara queden, agafem el que es troba més prop del pont nou, que ens diuen que començarà a funcionar d'aquí a dos mesos. El pont, una obra imponent, amb només dos pilars als extrems, és una estructura que permetrà els habitants de les dues ribes del riu no dependre de la claror del dia per anar d'una banda a l'altra i que suposo que econòmicament serà també beneficiós.

Just sortir de Sant Jaume, tenim la sensació que ens hem perdut en aquest laberint de camins, carreteres i aigua, de manera que ens aturem a preguntar a un pagès que conrea el seu trosset de terra amb un motocultor. No anàvem gaire desencaminats: un a l'esquerra i un altre a la dreta. Em sorprèn, o no tant, que l'home, una mica més jove que jo, per referir-se al Poble Nou del Delta –em sembla que encara és una pedania d’Amposta; si és així, en demano la independència- encara faci servir la vella denominació: Villafranco.

Anem fent via, i parades a la Tancada i l'Encanyissada. No entrem a la Ràpita i a penes toquem Amposta per tornar a la 340. Algun dia –vell propòsit-, amb més temps, entrarem i ens passejarem pel Poble Nou.

M'agraden els pobles del Delta, la seva gent, l'esforç que han fet per donar vida a la seva terra, el seu riu i la seva mar, els ocells que hi han fet casa; però les extensions d'arrossar, malgrat la seva bellesa, m'aclaparen. Necessito més anarquia paisatgística, necessito més ombres, més varietat orogràfica. Deu ser una qüestió d'orígens.


Vuitè dia

Aquesta tarda he acabat, per fi, de llegir Una part del tot, d' Steve Toltz. Hi va haver un moment que la lectura se'm va fer feixuga, passada la meitat de la novel·la. Suposo que em fatigava tanta insistència en la visió del món i de la vida malgrat el to d'humor de diferents colors, d'ironia, de misantropia, de transgressió i a causa, cal dir-ho, de reiteració, d'insistència en les mateixes tesis amb presentacions diferents. Compte, és una novel·la interessant en molts aspecets, però 761 pàgines són excessives si el material és desigual.

Durant el matí he llegit Faules, d'Avià (Edicions de la Magrana), un autor llatí de l'època en què l'Imperi ja es trobava a les acaballes. Diuen que Avià, que va ser un autor força llegit i comentat a l'edat mitjana, és actualment poc conegut, possiblement perquè el seu material és poc original, inspirat o copiat de Isop, Fedre o Babri, quan encara el plagi tenia un predicament positiu que l'individualisme romàntic es va encarregar de blasmar injustament.

El que més m'ha interessat del llibret d'Àvia és la carta de dedicatòria a Teodosi (Ambrosi Teodosi Macrobi), que diu així:

Quan em trobava en el dubte, magnífic Teodosi, respecte a quina literatura havia de confiar la memòria del meu nom, se'm va acudir un recull de faules, perquè a aquestes els escau la ficció, sempre que sigui expressada amb enginy, i no estan constretes a la necessitat de versemblança.
[...]
Com ja saps prou bé, considero com a mestre meu en aquest cap Isop, que, aconsellat pel dèlfic Apol·lo, va emprendre la narració d'històries absurdes per tal de formular sentències morals.
[...]
Així doncs, tens a les mans una obra amb la qual pots recrear l'esperit, aguditzar l'enginy, alleugerir les preocupacions i, amb la cautela necessària, tenir un coneixement complet del decurs de la vida. He arribat a l'extrem de fer parlar dels arbres, de fer que les bèsties gemeguessin conversant amb les persones, que els ocells es barallessin entre ells amb paraules i que els animals riguessin, tot això amb l'objectiu d'extreure una màxima, segons les necessitats de cada cas, fins i tot de les coses inanimades. Estiguis bo.

No afegeixo cap faula perquè totes, o gairebé, es coneixen i perquè tots anem plens de màximes i moralitats que ja ens diuen ben poca cosa. Em limito a recordar el desig d'eternitat que els clàssics, fins i tot els petits, no tenien cap problema a manifestar públicament (serveixi aquest apunt per contribuir a l'eternitat literària d'Avià, que no sé si la mereix). Avui, als escriptors, fins i tot als petits i als internàutics, els costa una mica més concretar el seu desig de pervivència in secula, i això que la competència actual és molt més ferotge que en aquella època. O tempora, o mores! Sed fugit irreparabile tempus, i hom Quid cras futurum sit, fuge quarere i això que Tempus habes tale, quale nemo habuit.

En fi: Collige, virgo, rosas dum flos novas et nova pubes et memor esto aevumsic properare tuum i viu (vivim) Ad extremum tempus diei.

dietari de l'Ampolla (2)

Tercer dia

A les vuit (del vespre, és clar), a la peixateria. Comprem dues sépies (les faré amb patates?), deu o dotze llagostins, mig quilo de llucet i quatre llenguados.

A la nit mengem verdura i dos llenguados, menuts, a penes d'un pam. Els llenguados de roca són excel·lents, no tenen res a veure amb les peces gegantines que surten del plat -quina dèria amb la grandària- amb què alguns diuen que s'han llepat els dits.

Les anxoves -el seitó- eren massa petites per adobar-les amb sal i vinagre. Potser en tindran demà. No tenim cap pressa. Potser també tindran mollet fadrinet per fer un suquet. La mare a vegades el cuinava amb albergínia, tomata, all, julivert i alguns altres ingredients, tot fet al forn -sensacional!-, segurament a partir d'una recepta apresa a la Cala que no sé si encara deu fer algú.


Quart dia

Des de dos quarts d'onze de la nit que, des del restaurant, a la vora de la mar, veiem passar gent de totes les edats en la mateixa direcció: un, dos, tres, en petits grups; sense pausa. Sembla que tots van a la punta de l'espigó per aprofitar l'aire més fresc de la nit calorosa, i un imagina que al cap de poca estona tornaran a passar en direcció contrària, però no.

Potser hi ha alguna celebració desconeguda en aquest començament de les festes de la marededéu del Carme? Els fullets multilingües “Viu l'estiu a l'Ampolla” no en diuen res. I continua la corrua discontínua que no pot passar desapercebuda als turistes més observadors. Què passa? On van? Per què no tornen? Ja deuen ser alguns centenars; molts més que els participants de l'altre dia en l'acte de reivindicació de la nació i de rebuig de la retallada de l'Estatut.

Passen pocs minuts de les onze, i des del restaurant es poden sentir de tant en tant alguns crits corals i aplaudiments entusiastes. Els més curiosos es fixen des de la llunyania que a l'extrem de la barra del port hi ha muntat una mena de circ on es pot observar un foc que va i ve. Alguns s'adonen finalment que és la resplendor del bou embolat que empaita els més agosarats mentre la majoria es miren el ritu des de les grades.

No diguem res, no detallem què fan, no expliquem els orígens i la història de la “barbàrie”, no recordem per què han hagut d'anar a un racó del poble. Mesos? Alguns anys? Quant duraran els bous de les terres de l'Ebre, en aquesta Catalunya assenyada i arrauxada, cosmopolita i provinciana, que es troba i es perd, de costums tan diversos i cada vegada més uniforme?

El vídeo està format per imatges i no per seqüències dinàmiques amb la intenció de desdramatitzar en el sentit de no seguir la història fil per randa sinó de captar el moments proporcionalment a la durada de l’acte.



P.S. Uns dies més tard es va produir tot l’enrenou que encara és notícia.

dietari de l'Ampolla (1)

¿I què són les notícies? Són històries a mig desenvolupar-se. De manera que l'addicció a les notícies és l'addicció al desenllaç de la història. ¿Em segueixes, de moment?
[...]
La gent comprova si hi ha notícies dues o tres vegades al dia: vol dramatisme...

Steve Toltz: Una part del tot.

Aquests dies he estat poc addicte a les notícies, a les novetats, a les històries externes sense conclusió i a qualsevol possible dramatisme dels desenllaços. M'han interessat més les petites històries amb desenllaços coneguts en què les variacions -res no es repeteix- i les sorpreses són mínimes, insignificants, assumibles i, també, i s'escau, gratificants. M’han interessat –o era el que hi havia o he volgut o sabut veure- fragments d’històries o ni tan sols això: només moments sense història.

Vet aquí, doncs, aquests fragments (inicis, nusos, desenllaços, o les seves ombres) que no són ni seran notícia, que no tenen cap dramatisme. Si entremig hi alguna història o notícia sencera, és simplement perquè a vegades no és pot obviar la realitat.

No se m’acut l’adjectiu adient per acabar de matisar aquest dietari: fragmentari, mínim...? Qui sap si cal.


Primer dia

Veig el darrer partir de la selecció espanyola. La Joana sosté que en les semifinals Puyol va fer el gol per tal que l'enfrontament per la tercera i quarta plaça del mundial no interferís en el desenvolupament de la manifestació; potser té raó, perquè avui, en la final, els esforços de Puyol no m'han semblat extraordinaris, tot i que la seva alegria posterior al triomf era encomanadissa. És difícil de saber què pensen les persones que tenen l'ànima dividida (?) entre una professió en la qual aspiren a aconseguir el màxim reconeixement i un sentiment de pertinença a un país que no poden o no s'atreveixen a manifestar en tota la seva plenitud.

Al carrer de davant de casa hi ha hagut una calma total, inusual, durant tot el partit. Després han començat a alternar-se els ritmes dels clàxons de celebració amb els de les músiques dels conductors aliens a l'esdeveniment més important de l'Espanya dels darrers anys.

Tinc curiositat no només per saber que faran els jugadors amb els 600.000 euros de prima, sinó, sobretot, com justificaran, si les expliquen, les seves decisions. Quin món tan estrany, el del futbol.


Segon dia

Gairebé per casualitat assisteixo a l'acte que han organitzat a l'Ampolla per rebutjar la darrera retallada de l'Estatut i per reivindicar el país. Som poca gent. Podria donar una xifra exacta dels participants: molta menys gent que en els restaurants que en aquella mateixa hora servien els sopars. No té cap importància, el procés serà lent. La lectura del manifest i l'acte en general em semblen d'una gran dignitat, modèlics; potser amb un punt de tristor estrictament subjectiu a causa de la sensació de desinterès de l'entorn, del crepucle, i de la música de les sardanes, que avui, entre la indiferència de l'entorn, sí que em semblen un pèl anacròniques, d'un romanticisme incert.

L’amic Sani –i jo el secundo en bona part- és partidari de fa molt temps que tots els actes institucionals siguin enregistrats en vídeo, que quedi una història gràfica i consultable d’allò que forma part de la història de la gent. Em temo que del Manifest de l’Ampolla només quedarà el meu testimoniatge a YouTube durant un temps incert.

no se m'acut cap títol més que "meta...", que sé jo

El que em fot dels dietaris en forma de bloc –em refereixo al meu, i no se si algun altre s’hi apuntaria- és que a diferència dels que es fan en un quadern, els qui els escrivim també per a la pantalla tenim consciència que som llegits immediatament amb més o menys assiduïtat i per més o menys gent, i aquest fet ens condiciona, conscient o inconscientment, almenys a mi. No és el mateix expressar impressions o opinions en uns papers que no se sap si algun dia seran compartits que fer-ho sabent que allò que és teu deixa immediatament de ser un text personal per convertir-se en un text col·lectiu. Encara que la mica d’escriptura de cada dia sigui un exercici per un mateix, amb la finalitat que es vulgui, i ara no cal concretar quina és, arriba un moment que un sap que també escriu per als altres, i és aleshores que un procura no dir el mateix, encara que sigui amb altres matisos i des d’una altra perspectiva que el que ja ha dit el dia abans, o deixa de banda un tema per triar-ne un altre -de temes no en falten-, o procura estructurar millor que si el que escrivís fossin únicament uns apunts personals, unes frases tallades, unes insinuacions que només un és capaç de desxifrar. I encara gràcies que escriu amb freqüència i no té temps ni ganes de repassar, perquè tampoc no li paguen perquè ho faci i perquè no entra en el seu tarannà. En fi, que no cal desenvolupar més la idea perquè, com en un dietari de paper, qualsevol dia pot reprendre’s el tema i arribar, si convé, a conclusions.

Avui, per exemple, la idea ja em ronda fa dies, tinc ganes de deixar anar les impressions sobre dues pel·lícules de les quals ja he parlat aquí en altres ocasions o bé he deixat comentaris en algun bloc. Ho faig aprofitant unes paraules que vaig escriure fa uns dies o em decideixo a escriure sobre la noia que m’ha atès aquesta nit en una botiga d’esports i a qui he preguntat, després d’escoltar-la un moment: “Baix Ebre? Ella m’ha respost: “Sóc d’Amposta.”. I jo que dic: “Montsià!” I ella que continua, reconvenint-me: “Els d’Amposta i els de Tortosa no ens podem veure gaire.” I jo, que no crec en les generalitzacions... Però, a qui li interessa continuar sentint aquesta conversa mai no reproduïda anteriorment, més que a mi?

Tot el que he escrit fins ara no hauria de ser més que una reflexió personal un xic caòtica i seria el moment de començar amb un altres assumpte, és a dir, amb les dues pel·lícules de què parlava al paràgraf anterior, però entenc que a diferència dels papers personals en què tot té cabuda i no importa el ritme ni l’adequació, aquí no s’hi val a anar escrivint indefinidament fins que es cansin els dits o la ment i cal acabar i arrodonir, de manera que acabaré, tot i que no arrodoneixi. Acabaré amb un tràiler (les disculpes habituals pel resultat deficient a causa dels mitjans precaris de què disposo) que possiblement tindrà sentit si continuo les notes que ja he escrit fa una estona sobre el tema i amb la seguretat que hauria de deixar de teclejar pensant que el que dic o escric és també per als altres, és a dir, per a tu. Difícil!

el quadern groc

“...on dos homes es trobaven, l’un al darrere de la cantonada de la casa, i al passar l’altre, li va donar una garrotada tan forta que va caure desplomat a terra...no va poder pronunciar ni una paraula...”

“... de la branca de l’olivera penjava un embalum que semblava una persona. En acostar-me vaig poder comprovar que era una dona, ja cadàver... A sota de la suïcida, un paper escrit en llapis deia: “No se culpe a nadie de mi muerte, lo hago por estar embarazada. Lola.”

Dos fragments d’anotacions d’un dietari atípic. Fa pocs anys, entre papers i llibres i andròmines diverses, vaig trobar una llibreta de tapes dures brutes de pols de pintura groga que no havia vista mai. Els textos corresponien als anys 43, 44 i 45, en la immediata postguerra espanyola i quan encara a Europa es lliurava la darrera gran guerra. Anotacions amb cal·ligrafia perfectament llegible i elegant en tinta negra, amb una prosa distant, pràcticament sense adjectius, amb la intenció de reflectir la realitat sense que hi tinguessin cabuda els sentiments personals. Hi ha noms de persones, dates, topònims... que permeten reconstruir d’una manera precisa una part de la realitat d’aquella època des d’una altra perspectiva.

Cada estiu, en posar ordre al paperam de casa, em torno a trobar el quadern escrit anys abans de néixer jo. Al principi pensava que podria escriure una història –o moltes històries- a partir dels apunts. Sé, però, que no ho faré mai, i que la llibreta passarà a altres mans que si la llegeixen ja entendran menys el contingut o, el més probable, anirà a parar a les escombraries i amb el temps es convertirà en pols.


Em sap greu.