de la precisió del temps dels rellotges

(Encara que no cal, llegir aquest altre post arrodoneix el tema.)


Si Leopoldo M. Panero llegís la traducció que he perpetrat, i que es pot llegir més avall, em degollaria doblement. Per entendre el que vull dir hauríeu de repassar el seu pròleg a Matemàtica demente, de Lewis Carroll, però em nego a copiar fins a la pàgina 66 del llibre. Resumint: he fet una traducció literal, que sigui literàriament prou reeixida és un detall sense importància, i, a més, he traduït de la seua traducció.

En descàrrec propi he de dir:

1. Que m'agrada Lewis Carroll. Llàstima -i això és fonamental i no sé si m'inhabilita- que no el pugui llegir en anglès.
2. Que no tinc la culpa que ningú, que jo sàpiga, hagi traduït “els dos rellotges” al català.
3. Que un dels temes recurrents sobre el qual escric és el temps, concepte sobre el qual nego habitualment l'existència tot i que els altres s'encaparrin a contradir-me i jo mateix caigui sovint en els seus paranys, els dels altres i el del temps.
4. Que em sento moralment obligat a acabar el que he començat, sobretot si el que he començat em diverteix.
5. Que qualsevol altra consideració seria inútil.


Vet aquí, doncs, la història dels dos rellotges:

Què és millor, un rellotge que dóna l'hora exacta un cop a l'any o un rellotge que és puntual dues vegades cada dia? “El darrer”, respondràs, “inqüestionablement”. Molt bé, ara fixa't.

Suposem que tinc dos rellotges: un no funciona mai de mai, i l'altre té un retard d'un minut diari: quin preferiries? “el del minut de retard”, replicaries sense cap dubte. Ara observa: el que es retarda un minut al dia ha de deixar passar dotze hores, o set-cents vint minuts, fins assenyalar novament l'hora correcta; en conseqüència, és puntual cada dos anys, mentre que l'altre és puntual, evidentment sempre que sigui l'hora que indica, cosa que passa dues vegades al dia.


De manera que ja t'has contradit una vegada.


“Ah, però”, diràs, “de què em serveix que sigui puntual dues vegades al dia si no puc saber quan ho és?”


Bé, suposem que el rellotge marca les vuit en punt; no comprens que el rellotge serà puntual a les vuit en punt? El teu rellotge marcarà l'hora exacta quan siguin les vuit en punt.


“Sí,molt bé”, em respondràs.


Molt bé, per tant ja t'has contradit dues vegades; ara mira de sortir-te'n tan bé com puguis i procura no contradir-te un altre cop.


Podries continuar dient: “Com hauria de saber quan marca les vuit en punt? El meu rellotge no m'ho dirà”. Tingués paciència: saps que, quan siguin les vuit, el teu rellotge anirà bé, perfecte; per tant, has de fer això: manté la vista fixa en el rellotge i, en el moment exacte que assenyali puntualment l'hora, seran les vuit. “Però...”, balbucejaràs. Però -ja n'hi ha prou- val més que desisteixis en la teua inútil demanda de quelcom d'acord amb la monotonia del teu seny. T'allunyaràs més i més, a mesura que preguntis, del punt en què sustentaves el teu neci equilibri, de manera que el millor que pots fer és callar.


Com m'agrada Carroll, i com m'agradaria llegir-lo en anglès. I com m'agrada confirmar que el temps existeix en la mesura que nosaltres -i els nostres rellotges- decidim la seua existència.

Was it a cat I saw

Continuo anant els dijous a la redacció de la revista “Suro 2.0”, una mica més tard de l'hora establerta per tal de deixar temps als companys que tenen contacte amb els alumnes per repassar el que han fet durant la setmana. Definitivament, la revista es publicara trimestralment amb seccions fixes i amb les novetats que es creguin convenients.


La setmana passada vaig suggerir que podria ser interessant que dotéssim el contingut d'interactivitat, és a dir, que els lectors, després de llegir qualsevol article, poguessin dir la seua, de la mateixa manera que fem en els blocs a través dels comentaris. En una revista d'una periodicitat tan llarga, seria una bona forma de dinamitzar el material, de fer temps. No sabem si això serà possible en la plataforma que es fa servir actualment, que a mi em sembla força rígida, ja ens ho diran els alumnes que s'encarreguen de l'edició.

En la secció de “Passatemps”, o com a secció nova, hem tornat a parlar d'incloure enigmes, nom sota el qual poden encabir-se multitud de receptes, pròpies o alienes, més o menys participatives (s'accepten suggeriments). Avui, per exemple, mirant el programa “Saber y Ganar”, on una participant finalment ha endevinat a partir d'una pista mínima que l'enigma a resoldre era un joc proposat per Lewis Carroll anomenat “Pars pro toto” (en parlaré, segurament, en un altre moment) que es pot consultar en espanyol en un llibre prologat per Leopoldo Maria Panero titulat Matemática demente -pròleg llarguíssim-, se m'ha acudit que es podrien plantejar enigmes, problemes, o com se li vulgui dir, d'escriptors coneguts (?), com el mateix Carroll.

Per exemple: suposem que sou uns obsessos de la puntualitat, més ben dit, de l'exactitud. Quin rellotge preferiríeu, un que no funciona en absolut o un que sabem que té un retard d'un minut diari? No sé si plantejo prou bé el que proposa Carroll, però no cal dir res més. La pregunta es pot resoldre ràpidament, sense gaires consideracions, però, evidentment, sigui quina sigui la tria, no té sentit proposar-la en la solitud d'una resposta privada. Tant si s'opta per un rellotge com per l'altre, la gràcia consisteix a argumentar la resposta, i contraargumentar. Després, en tot cas, es poden contrastar els arguments propis i els dels altres participants amb els de qui ha proposat el joc.